Text del 11/06/2018

Acompanyar el pacient en situacions difícils és la feina d’aquesta psicòloga que contempla la vida com un aprenentatge continu, on donar sentit a les pèrdues i fer el dol de les petites i grans coses. Això és un dels eixos que permet conquerir la capacitat de renunciar a allò que no es pot canviar, per enfortir-se en el present i projectar-se cap al futur. La seva mateixa experiència l’ha obligada a superar durs processos de dol, que l’han portat a desenvolupar una actitud de resiliència per afrontar la vida amb fortalesa i que li permet ajudar els seus pacients partint d’una perspectiva de la salut que transita des del patiment psicològic fins al patiment físic, en contemplar-la com un contínuum entre cos i ment.

La infància i la família, viure a Vallirana als anys 60

Els pares ens van educar a la meva germana Gemma i a mi perquè fóssim dones independents, un fet que en aquella època era d’agrair. La meva mare, Mercè, filla de pagesos de Vallirana, de «Cal Patates», es va enamorar d’un estiuejant, el Víctor, que vivia a Barcelona, on també estudiava Peritatge Industrial. Cada setmana, durant els nou anys que va durar el festeig d’ambdós, el Víctor la va anar a veure amb bicicleta. La mare era una dona alegre, intel·ligent, empàtica i amb molta curiositat; li agradava llegir i cosir i era una de les més assídues lectores de la biblioteca del poble, a banda de saber escoltar i de tenir la saviesa que dóna l’edat i l’experiència de la vida i de ser capaç de posar-se en el lloc dels altres.

Record de la meva primera petita pèrdua

Justament aquesta capacitat de ficar-se dins la pell d’altri de la mare ve associada amb el record de la meva primera petita pèrdua, la del xumet, que amb dos anys em resistia a abandonar; la mare un dia em va dir: «Nuri, ara ja ets gran, i ja no necessites el xumet, podem anar a la riera, el deixes anar i l’hi dius adéu». I d’aquesta manera vaig poder acomiadar-me i desprendre’m d’una cosa que creia que necessitava, per adonar-me’n que ja no em calia. D’ella vaig aprendre l’empatia i la capacitat de donar, demanar i rebre afecte. El pare era un home culte, intel·ligent i amb idees socials progressistes. Malgrat això, la seva actitud força autoritària i contradictòria feia difícil l’apropament i el diàleg, amb la qual cosa els enfrontaments entre ell i jo eren freqüents i complicats; val a dir, però, que tot i que en el seu moment van haver-hi situacions familiars molt tenses, amb el temps es van poder resoldre. El llegat del meu pare ha estat haver-ne après la lluita pel respecte i la dignitat de les persones i un profund sentit de la justícia, cosa que, a més a més del seu valor i responsabilitat davant la malaltia que el va portar a la mort, va ser una lliçó de vida que em va transmetre una pau que sempre roman dins meu.

Una educació laica: els meus pares i altres pares del poble fundaren una acadèmia com a alternativa als estudis de Batxillerat

A la dècada dels seixanta, a Vallirana hi havia dues opcions educatives per a les nenes que vivien al poble: la del col·legi Verge del Roser, que regentaven les monges dominiques, i l’escola pública, que acollia les nenes i els nens separadament fins als deu anys, una edat a partir de la qual s’havia de buscar una altra opció fora del poble per poder cursar el Batxillerat. Davant d’aquest fet, els meus pares i alguns altres pares del municipi, que volien una educació laica per als seus fills, van fundar una acadèmia contractant professors de Barcelona perquè les nenes i els nens que volguessin fer Batxillerat no haguessin de marxar del poble. Aquesta va ser una època que sempre recordaré amb tendresa, ja que em va permetre descobrir l’entranyable amistat amb els nois alhora que desmitificava els prejudicis d’aquella època de repressió i d’involució cultural que dificultava la llibertat d’expressió i minvava l’accés a drets fonamentals. Sempre estaré agraïda als meus pares per aquest gest de llibertat.

Treballant d’auxiliar clínica a l’Hospital Clínic i alhora estudiant Infermeria

Recordo els llargs passadissos i l’olor de l’hospital que encara em resulten tan familiars. L’Hospital Clínic de Barcelona és el meu hospital de referència, on vaig cursar els meus primers estudis professionals. Allà vaig viure per primera vegada el patiment de les persones hospitalitzades, algunes amb greus problemes de salut, que esperaven un diagnòstic o un tractament, però sobretot vaig comprendre la soledat del malalt, la seva necessitat d’ajut i companyia i aquella mirada que t’interroga i que, des de la meva joventut, em portava a la impotència de qui no sap que, moltes vegades, ajudar no passa necessàriament per l’acció, sinó per la presència i la mirada.

La meva tasca d’infermera a centres de diàlisi em va fer plantejar els límits, les limitacions i la qualitat de vida

Més endavant, i durant uns anys, vaig treballar com a infermera en centres de diàlisi amb malalts que patien d’insuficiència renal crònica. Treballar amb persones que pateixen una malaltia crònica i adonar- me’n del que significava per a ells dependre de les sessions de diàlisi, o d’un trasplantament de ronyó per tal de poder seguir vivint, em va fer plantejar moltes coses, no només del patiment i la incomoditat que representava per a ells haver d’estar lligats a una màquina que suplia les funcions renals i que implicava, als anys setanta, sessions de sis hores tres cops a la setmana, sinó també de la seva lluita, i de la força que mostraven davant una situació tan difícil. En qualsevol cas, vaig poder comprendre, a través de converses amb els pacients, que la llibertat d’elecció és molt important quan les limitacions s’ajunten i una qualitat de vida digna ja no és possible. Aquestes vivències em van ensenyar coses que no s’expliquen als llibres, i em van portar a reflexionar envers el món de la salut, i també sobre l’impacte que tenen els aspectes psicològics en relació amb el cos, així com sobre l’actitud que cadascú desenvolupa davant la vida.

Quan el meu marit es va quedar tetraplègic només ens podíem comunicar a través del dit petit de la mà i fent l’ullet

A l’Hospital Clínic havia conegut qui, un any després, esdevindria el meu marit, el Francis, un metge jove amb un ull clínic molt despert, irònic, intel·ligent, divertit i honest, i amb qui tindria llargues converses sobre la malaltia física i mental, sobre la vida i la mort, sobre la qualitat de vida i el dret a morir dignament. El Francis era un metge dels d’abans, d’aquells que quan veia que se li podia escapar alguna cosa per manca de temps, treballant a la sanitat pública, citava el pacient un dissabte per tornar-se’l a mirar i afinar el diagnòstic.

La nostra vida en comú va durar dotze anys, al cap de sis va néixer la nostra filla

Després de sis anys de matrimoni va néixer la nostra filla Mònica, una nena viva i desperta i amb una curiositat imparable que ens cosia a preguntes. La Mònica era molt observadora i a vegades ens sorprenia per la seva manera de dir les coses. Recordo una vegada que estava molt cansada i ens va dir: «El meu cap li diu a les meves cames que no poden caminar», o bé: «Com puc saber si l’aigua del got és vella? Perquè no és diferent d’ahir». La vida amb el meu marit va durar dotze anys, perquè el febrer del 1986 una hemorràgia cerebral sobtada el va deixar tetraplègic. Els metges li donaven una esperança de vida que anava de setmanes fins a anys. Ens comunicàvem a través de petits senyals, ja que només podia moure un dit petit de la mà i podia fer l’ullet. Ell sabia el que li passava i a mi em consumia la impotència de no poder fer res perquè seguís vivint. La Mònica, que en aquell moment tenia cinc anys, em preguntava que si el seu pare curava els altres, perquè els metges no el podien curar a ell. Les seves preguntes em trencaven el cor. Com li expliques a una nena de cinc anys que el seu pare no es pot curar, que es morirà i que no saps quan? Durant aquella època vaig tenir el suport incondicional dels meus pares i de la meva germana Gemma, que van ser allà en tot moment per donar-nos suport, amor i caliu. Vaig aprendre moltes coses, com que hi ha amics que marxen perquè no poden suportar la situació, i d’altres que es queden per fer-te costat. Però, sobretot, que no podem esperar més del que cada un és capaç de donar, perquè el patiment dels altres espanta i es reflecteix en el propi, i a vegades això pot resultar insuportable. Finalment, el Francis va morir el febrer del 1987, amb trenta-nou anys deixant un buit en la meva filla i en mi que va ser molt difícil de superar.

Vaig estar un any sense poder plorar, intentant no enfonsar-me

Durant l’any que va durar la malaltia del meu marit, però sabent, tal i com em deien els metges, que podria durar molt més, em vaig preparar per assumir el que implicava aquest fet, ja que a l’hospital on estava ingressat arribava el termini d’estada establert per a un malalt terminal com ell. Vaig visitar hospitals fins a la sacietat per trobar-ne un on es pogués estar tot el temps que calgués, però no trobava llocs on la qualitat d’assistència per als malalts terminals fos prou adequada i no el volien enlloc, perquè em deien que les despeses que els generava tenir-lo ingressat eren superiors al que rebien per mantenir-lo, però jo havia de trobar una solució i seguia buscant. Durant tot aquell any estava blindada emocionalment, bloquejada davant d’una situació que m’impel·lia a lluitar però que m’impedia plorar. Sentia que no podia enfonsar-me, ja no recordava que plorar alleuja l’ànima i ajuda a suportar el dolor. Havia de trobar un bon lloc per al meu marit, canviar de feina per poder atendre bé la meva filla i tirar endavant com fos, no podia pensar en res més, no hi havia lloc per a les llàgrimes. Aleshores jo treballava d’infermera i estava cursant segon de Psicologia, i aquest projecte i la meva filla van ser allò que em va permetre seguir endavant en aquell moment tan dur i complicat.

Formació com a psicòloga i infermera; els factors psicosomàtics

La meva formació com a infermera i com a psicòloga m’ha permès captar la relació que hi ha entre la malaltia física i la mental, és a dir, entre el funcionament del cos i els aspectes psicològics, i com influeixen els uns sobre els altres, de manera que no els podem separar si el que volem tractar són persones i no malalties. Actualment s’han fet molts avenços en l’àmbit de la medicina, i la hiperespecialització possibilita tractaments específics i acurats molt importants, però a vegades es perd de vista una perspectiva àmplia i psicofisiològica de la salut, de manera que també es perd la visió de conjunt, la qual cosa no afavoreix ni bons diagnòstics ni una orientació terapèutica adequada.

A les mares se’ls suposa injustament una fortalesa infinita ja abans que neixin els seus fills

Cada vegada més, acudeixen a la meva consulta mares joves i no tan joves, que se senten soles davant la recent maternitat, bé per dubtes sobre la criança dels seus fills, bé perquè necessiten demanar ajut per tal de no repetir patrons familiars que les han fet patir i que no volen transmetre als nens. Actualment, tot i que no ho sembli, encara hi ha una imatge mitificada de la maternitat. S’espera d’una dona que, quan esdevingui mare, sigui forta, i que el fet de tenir un fill ha de ser, peti qui peti, un motiu suficientment important per superar qualsevol entrebanc que aparegui en aquell moment a la seva vida. Hi ha mares que, mentre pareixen, tenen els seus pares, mares o germans greument malalts o a punt de morir-se; d’altres que estan en ple procés de dol pel mateix motiu; dones que se senten soles i desorientades davant la maternitat imminent, i d’altres que no tenen recolzament de la seva parella o de la seva família. Tant des de la perspectiva familiar com des de la social, i llevat d’algunes excepcions, es dóna per suposada una fortalesa a les mares que deixa a moltes en una situació de perplexitat davant sentiments que els hi afloren en aquests moments i que viuen com contradictoris, perquè elles també han interioritzat un patró idealitzat de la seva mateixa maternitat. Per aquesta raó, no es permeten expressar, ni tan sols identificar, sentiments de dolor, de tristesa, de desorientació o d’impotència davant el seu fill nounat. I és que creuen que això no és ser una bona mare. En no haver-hi un reconeixement social d’aquesta realitat, actuen com si no tinguessin cap dret a tenir por perquè admetre emocions com aquestes seria com admetre que una és una mala mare, i se senten culpables perquè no responen a allò que s’espera d’elles. Aquesta situació propicia que moltes mares es vegin abocades a una sensació de desemparament i de fragilitat emocional que pot desembocar en depressions postpart, o altres símptomes que expressen un patiment que no ha estat ni prou escoltat ni prou acollit.

El paper del pare és molt més important del que molts homes imaginen

El rol del pare respecte als seus fills és molt més important del que    se sol creure, i malgrat que avui dia les coses estan canviant, encara no se li dóna la importància que té tant per a la mare com per als fills. Molts pares no se n’adonen que els fills necessiten la seva presència, i la mare, el seu suport emocional per compartir dubtes i afrontar problemàtiques que acompanyen la criança de les criatures. Hi ha situacions en què les mares que viuen soles amb els seus fills necessiten l’ajut i la comprensió de l’entorn, en lloc de donar per suposat que tiraran endavant perquè són dones i, per tant, són fortes. Aquesta concepció de la dona és una trampa que delega en elles el que hauria de ser una responsabilitat social que desenvolupés els recursos que mares i fills necessiten, en comptes de deixar-los a ambdós desprotegits.

En l’actualitat, l’adolescència s’allarga de manera alarmant

Des de fa unes dècades, educar fills en família sembla haver-se convertit en una cursa d’obstacles. El patró autoritari d’abans ha donat pas a una permissivitat que prové de la sobreprotecció dels pares, i d’una sensació d’hiperesponsabilitat que aclapara els progenitors, que se senten culpables perquè pensen que mai els eduquen prou bé. No hi ha pares perfectes. S’hauria d’ajudar els pares a treure’s de sobre aquesta por a no fer-ho bé, també l’obsessió que als fills no els passi res, i que puguin adonar-se que és bo que la vida et doni un castanyot de tant en tant per fer-te reaccionar. L’actitud d’estar contínuament pendent dels fills i no deixar-los respirar, disminueix l’ansietat dels pares perquè exerceixen control sobre els nens amb la idea de protegir-los, però angoixa els fills i ofega les seves iniciatives, ja que els pares s’anticipen a oferir-los coses que els nens encara no saben si volen, tot col·lapsant la capacitat de desitjar una cosa per no donar- los el temps d’espera necessari per poder-la imaginar i formular. Tot això desemboca en manca d’autoconfiança per sortir-se’n sols i dificultats per assolir un criteri propi, de manera que l’etapa adolescent s’allarga més del que seria convenient.

Tolerar la frustració és fonamental per aconseguir confiança en un mateix

Sovint els fills reben coses que no s’han guanyat amb esforç perquè no se’ls posen condicions per conquerir-les ni límits quan toca fer-ho. D’aquesta manera, els nens pensen que tot els hi vindrà donat des de fora perquè hi tenen dret, no toleraran la frustració quan passi el contrari del que esperaven, i això desenvoluparà personalitats febles, allargant l’adolescència i arribant a la joventut amb una precarietat emocional que els farà molt difícil estar motivats, saber què volen i ser capaços de prendre decisions des d’una certa llibertat d’elecció. El tipus de vida actual, on les presses i la immediatesa estan normalitzades, no ajuda al desenvolupament de recursos que permetin esperar el ritme orgànic de les coses sense posar-se nerviós, un circumstància que disminueix la capacitat de sentir i escoltar- se, tot augmentant la intolerància a la frustració. Durant l’adolescència, els joves necessiten reafirmar la seva identitat i, per fer-ho, posen a prova els pares amb conductes d’oposició que els serveix per marcar diferències entreсells i els seus progenitors. Si aquestes diferències són tingudes en compte, tot i que no s’hi estigui d’acord, els pot servir per sentir-se respectats i agafar confiança en ells mateixos. Els pares també hem d’aprendre que els fills potser seran diferents del que ens imaginàvem, que faran un tipus de vida diferent de la que esperàvem; però també cal que sapiguem posar límits sense esperar un somriure, i que no cedim o ens enfonsem davant demandes impossibles, ja que, en cas contrari, i davant la fragilitat paterna, se senten insegurs i es culpabilitzen pel malestar dels seus progenitors, del qual no són responsables.

No hi ha veritable fortalesa sense l’acceptació de la vulnerabilitat

Si parem atenció als missatges culturals, veurem que ser o sentir-se vulnerable no està de moda. Els conceptes d’èxit i fracàs, i la necessitat d’aconseguir grans objectius a la vida es troben molt presents i sobrevalorats, mentre que la manera d’arribar a conquerir-ho es lliga a haver de ser fort. No obstant això, el concepte que se sol tenir de fortalesa rebutja la vulnerabilitat perquè s’associa a ser dèbil. Hi ha com una «obligació» a mostrar-se fort i això no permet l’expressió de sentiments legítims com la por o la tristor. Aquest fet desenvolupa personalitats rígides i dures, però no pas fortes, i comporta un patiment emocional que no permet trobar una via d’expressió, i que pot acabar provocant símptomes psíquics o psicosomàtics. Acceptar, amigar- se amb un mateix i assumir la vulnerabilitat i la incertesa com aspectes inherents a l’essència humana és condició indispensable per assolir un cert grau de veritable fortalesa: la que necessitarem per afrontar les vicissituds que ens porta la vida. Massa sovint, pressuposem que la nostra existència hauria de ser fàcil, però la realitat és molt diferent. Per viure plenament i ser responsables i conseqüents amb les nostres decisions i actituds, necessitarem una fortalesa que ens ho permeti, la qual cosa també implica poder-nos qüestionar coses que donem per suposades, aspectes de la nostra personalitat que no ens agraden o situacions del nostre entorn amb les quals estem en desacord. Ben al contrari del que s’acostuma a pensar, aquesta actitud flexible, com els edificis japonesos preparats per aguantar terratrèmols, ens ajuda a acceptar els nostres límits per no convertir- los en limitacions, i desenvolupa la capacitat de resiliència necessària per adaptar-nos a situacions adverses i poder construir noves estratègies per millorar la nostra qualitat de vida.

Cada persona té una estratègia de vida única i diferenciada

La meva iaia deia: «Cada persona és un món»; jo de petita no entenia massa bé els refranys populars, però amb el temps vaig veure que la iaia tenia raó. A la consulta vénen persones amb molts tipus diferents de problemàtiques, però cadascuna d’elles té estratègies diferents davant la vida, que són úniques i personals. Per molt que els símptomes i les emocions de les persones que demanen ajut puguin ser similars, individualment ho viuen i ho afronten d’una manera força diferent en funció de la seva pròpia història i en funció de les estratègies que han desenvolupat per fer front a les coses que li són adverses. Escoltant atentament el seu patiment i el relat que en fa la persona que va a la consulta, el psicòleg pot comprendre’n l’actitud, identificar-se i empatitzar amb les emocions que la mouen, i prendre després la distància emocional suficient per poder-la ajudar. Molts psicòlegs hem viscut fets vitals que ens han sacsejat, i també hem passat per una o més teràpies que ens han ajudat en moments difícils, i ens han permès conèixer-nos millor per tal de poder gestionar més bé la nostra vida i alhora poder ajudar els nostres pacients, tot separant els propis problemes dels de la persona que ens consulta. Considero important desmitificar la figura del psicòleg i començar a veure’l com a un professional que tracta problemàtiques psicològiques diverses i que ajuda les persones a tenir una millor qualitat de vida utilitzant els seus coneixements i experiència i proporcionant eines perquè, a través de l’autoconeixement, els seus pacients puguin fer créixer els recursos potencials que tenen al seu interior.

L’agressivitat és l’altra cara de la por

Tots en un moment donat hem presenciat una baralla o ens hem mostrat una mica agressius. L’agressivitat és un aspecte complex d’avaluar, ja que té una connotació negativa per les conseqüències que comporta si es descontrola, i perquè erròniament s’assimila a la violència. Qui expressa agressivitat no ho fa sempre amb la intenció de fer mal; a vegades és l’expressió de la pròpia por o bé un simple exercici de supervivència, una pauta de defensa davant situacions que el superen emocionalment. Quan això passa, se sol assenyalar a qui actua agressivament, tot culpant-lo de perdre els papers i la raó, malgrat que els seus arguments siguin legítims, mentre que s’utilitza la desqualificació per anul·lar-los, de manera que es dóna per vàlida la frase: «Qui perd els papers perd la raó», refrany que dóna carta blanca a qui, perversament, vol provocar algú que s’enfada fàcilment per manipular-lo i sortir-se amb la seva sense haver de veure’s qüestionat. L’agressivitat, doncs, és l’altra cara de la por, ja que, quan ens sentim vulnerables, podem reaccionar amb una por irrefrenable que s’expressa de forma explosiva, com si volguéssim espantar els altres i el nostre propi temor.

El procés de dol i els trastorns psicosomàtics

Hi ha una frase molt de moda: «Oblida el passat per viure el present». Res més erroni per aconseguir benestar. El passat forma part de la nostra història i conforma la nostra identitat; negar-lo és com negar qui som i d’on venim, i aquesta actitud ens impedirà assentar la nostra identitat. És més: contràriament al que suposem, ens encallarem i patirem innecessàriament sense saber per què, i en voler fugir d’aquest patiment, ens veurem impel·lits a fer allò que els psicòlegs en diem «fer una fugida endavant». Tanmateix, la realitat és que no podem fugir de nosaltres mateixos. Si hi ha dos eixos que marquen la meva trajectòria vital i professional, per la meva pròpia experiència de vida, són els processos de dol per les pèrdues vitals, i la psicosomàtica. Els factors psicosomàtics són aspectes psicològics emocionals que influeixen en el cos d’una persona i que poden portar-lo a emmalaltir. Per exemple, quan es pateix una pèrdua important, o quan es viu en un estat d’estrès sostingut durant un cert temps, i no es pot identificar ni expressar el dolor de la pèrdua o el malestar contingut, el cos pot acabar «parlant» per nosaltres, expressant- se per mitjà d’un trastorn psicosomàtic. Viure és transitar una sèrie d’etapes que no tornen i a les quals hem de renunciar. Per fer-ho, cal que passem per un procés de dol. Un procés de dol representa donar sentit a les pèrdues i mirar-les de front, quedar-nos amb tot allò positiu del que hem perdut i aprendre de les situacions difícils que hem viscut per poder ubicar-nos en el present i projectar-nos cap al futur. Només així les ferides de les pèrdues s’aniran tancant i obriran pas a un sentiment ple de vida i de tranquil·litat que ens permetrà interioritzar totes aquelles coses que hem rebut, que no es perdran i que ens possibilitarà mirar endavant amb una mirada nova, sempre obviant les coses buides de contingut, carregant-nos d’energia per gaudir de la nostra vida, per estimar i per tirar endavant els nostres projectes.

El patiment dels homes és a vegades una trampa emocional

Parlar dels homes des d’una perspectiva psicològica és un tema delicat, com ho és caure en generalitzacions fàcils que només caricaturitzen. Lluny d’això, tanmateix, m’agradaria parlar dels homes que pateixen i per als quals és a vegades molt difícil demanar ajut. Per fer-ho, hauré de parlar inevitablement i afectuosament de les dones. Avui en dia, molts homes estan en un posicionament molt diferent al de generacions anteriors en relació amb el tema de la dona, perquè, fins fa poc, les mateixes dones també ho estaven. Els patrons socials d’abans eren diferents. Elles i ells es casaven, tenien fills i sabien el que esperaven els uns de les altres. O això semblava sobre el paper, perquè després no era així, però no s’esbrinava, es donava per fet. Els rols familiars eren clars. Avui aquest panorama ha canviat. Moltes dones, en accedir a una formació cultural i tècnica que els ha possibilitat l’obertura a llocs de treball més qualificats i la independència econòmica, han començat a fer-se preguntes sobre elles mateixes i els seus veritables desitjos, allunyant-se d’un model de dona estandarditzat i buscant a poc a poc a aquella altra dona que porta a dintre i a qui no havia pogut escoltar prou. Per fer-ho, ha necessitat qüestionar-se qui és com a dona i quines són les seves prioritats: parella, família, feina, professió, autonomia, activitats socials i culturals, amistats, etc. Per a moltes dones, això ha estat i és un esforç constant per créixer internament, donar-se un lloc per existir com a persones diferenciades dels homes, dubtar, reflexionar, i permetre perdre’s en la recerca de la seva identitat femenina, coses que, atesos els models anteriors, no és una feina fàcil, ràpida ni exempta de patiment. És clar que les dones ho han tingut difícil; però, això sí, se’ls ha permès expressar les emocions, un tret que sovint s’ha vist com un aspecte de fragilitat associat al fet de ser dona i, per tant, no resultava «perillós» ni inspirava ganes de competir. Aquesta és una de les raons per les quals ser home i expressar emocions és tan difícil, «no fos cas que em vegin feble», pot pensar un home. A partir d’aquí, de tant empassar-s’ho tot, a molts homes se’ls hi ha fet un nus i les emocions se’ls hi han quedat presoneres, i amb elles, altres coses que són necessàries per comunicar-se amb el cor.

Molts homes se senten descollocats en no saber identificar les seves emocions

En alguns casos, els homes, davant d’aquesta nova actitud de la dona, se senten perduts i descol·locats, no entenen què vol dir allò que els demana la seva parella. I no ho entenen perquè els costa comunicar- se emocionalment. No els hi han ensenyat, no els hi calia, perquè han nascut amb uns privilegis que malauradament molts no s’han guanyat, i això els encalla a l’hora de fer esforços per posar-se al lloc d’una dona i qüestionar-se la seva actitud, essent aquest motiu una de les causes de separació més freqüents en aquests moments. És per aquest motiu que ni elles ni ells troben una manera d’estimar-se i comunicar-se que convergeixi, ja que parlen dos llenguatges diferents. Aquesta imatge de l’home que s’ha de mostrar fort, es confon amb la imatge d’un home dur, i que s’associa a la idea de protecció. Malauradament, aquesta dissociació entre emoció i raó, molt més freqüent en els homes que en les dones, és una trampa emocional en la qual ambdós queden atrapats. Els homes, perquè no es permeten obrir el seu cor i valorar els seus sentiments de fragilitat tan menystinguts socialment, i les dones, perquè, a vegades, per tal de neutralitzar aquesta actitud masculina i la soledat emocional que l’acompanya, adopten certs models masculins de duresa que les allunya d’elles mateixes mentre esperen l’home tendre que mai no acaba d’arribar, o bé prenen un paper maternal amb el marit, que tapa la seva necessitat de tendresa. El reconeixement de la pròpia vulnerabilitat com un valor per expressar i valorar en un mateix, de fet propicia la veritable fortalesa i ajuda a comunicar-se i a mostrar-se assertiu i segur, així com a identificar i valorar la fragilitat dels altres, la qual cosa és un valor afegit inestimable que ens ofereixen les persones que tenen la fortalesa de mostrar-nos com són per dins. Hi ha un tresor més preuat?

La teràpia psicològica permet conquerir nous recursos a través de l’autoconeixement

Hi ha por a acceptar aspectes de la nostra personalitat que no són del nostre grat. En el transcurs d’una psicoteràpia, ens adonem de moltes coses que ens serviran per madurar i tirar endavant, però, per poder arribar a aquest punt, haurem de conèixer i abordar aspectes de la nostra personalitat que potser no ens agradin i acceptar-los per poder-los modificar. Hi ha persones que volen anar al psicòleg, però que tarden anys a fer-ho. La raó? Doncs perquè, malauradament, encara ara, en l’àmbit social, les dificultats i les mancances comporten desqualificació, i alhora minven la imatge ideal que tenim de nosaltres mateixos, ja que pensem que sempre hem de poder solucionar sols els problemes que tenim, la qual cosa reforça la nostra autoexigència i el nostre patiment. Tot això són petites trampes que ens anem posant a nosaltres mateixos i que limiten fer créixer el potencial que tenim a dins nostre. El treball terapèutic és una forma de prevenció de la salut mental i física, que prové de l’autoconeixement, així com de les eines que conquerim per gaudir d’un millor benestar emocional i esdevenir discretament feliços.