Text del 2006
“És possible emprendre línies d’investigació relacionades amb la praxi i la realitat assistencial quotidiana i que puguin contribuir a millorar la qualitat de vida dels pacients ”
La doctora en medicina Núria Roger es va decantar per aquesta branca sociosanitària “sense que existís cap condicionament ni antecedent familiar. Simplement m’agradava aquesta disciplina científica. Després de cursar els estudis de llicenciatura a la Universitat de Barcelona i de fer les pràctiques a l’Hospital Clínic, en aquesta mateixa institució hospitalària vaig especialitzar-me com a pneumòloga i doctorar-me sota la direcció del doctor Joan Albert Barberà.”
Quan acabava d’obtenir el títol universitari de tercer grau li sorgí l’oportunitat d’integrar-se en un equip mèdic obert i ple de possibilitats, tot i que situat a certa distància de la seva Barcelona natal: “Vaig incorporar-me com a pneumòloga a l’Hospital General de Vic. Aquesta vinculació va determinar que donés un tarannà molt més generalista a la meva tasca sanitària perquè les necessitats assistencials d’aquest hospital eren ben diferents de les d’un centre de tercer nivell de la Ciutat Comtal.”
Treballant a l’Hospital General de Vic, a la doctora Roger li sorgí el repte de dirigir la Fundació per a la Recerca i l’Educació Sanitària. La titularitat d’aquest organisme està compartida per diverses institucions sanitàries de la comarca d’Osona: “l’Hospital de Santa Creu, l’Hospital Sant Jaume de Manlleu, l’Hospital General de Vic, la Fundació Jordi Gol i Gorina, la Universitat de Vic i associacions empresarials i sindicals representatives de la comarca d’Osona.”
Les dues finalitats primordials d’aquesta institució sense ànim de lucre són: “D’una banda, portar a terme projectes d’investigació i donar suport a la recerca que es porta a terme a la comarca i, de l’altra, formar tant els professionals com la resta de la població al voltant de qüestions sanitàries.”
Aquesta segona finalitat neix “de la manca de cultura sanitària que malauradament es palesa a la nostra societat.” I es concreta mitjançant la realització de cursos ajustats a les necessitats d’ambdós col·lectius.
Pel que fa a la recerca, el seu àmbit d’actuació ha estat molt condicionat pels mateixos integrants i promotors de la Fundació. El fet que dos dels seus membres, l’Hospital de Santa Creu i l’Hospital Sant Jaume de Manlleu, fossin centres sociosanitaris dedicats a l’atenció i cura de persones grans amb problemes d’autonomia i dependència fou fonamental per tal que la fundació se centrés bàsicament en la recerca al voltant dels temes geriàtrics: “En un primer moment, a començament de la dècada dels anys 90, la Fundació va vertebrar les seves investigacions en l’àmbit cardiològic. Progressivament, però, anà derivant cap als estudis epidemiològics al voltant de les fases i necessitats de la població major de 65 anys de la comarca. Aquestes dades són essencials per tal que puguem determinar quines són les mancances i necessitats sociosanitàries d’aquest segment de població en constant creixement per tal de poder corregir-les. En aquest sentit, en l’actualitat disposen de mitjans tècnics i informàtics que poden facilitar l’atenció a aquestes persones. El que ens cal, doncs, és conèixer les característiques de les diferents fases del procés d’envelliment juntament amb les necessitats d’assistència que caracteritzen cadascuna.” Molt possiblement, Vic era la capital de comarca ideal per tal d’establir un centre on portar a terme estudis relacionats amb la vellesa, ja que s’hi troba l’Observatori de la Dependència i hi existeix una llarga tradició en la preocupació per aquesta problemàtica.
Per tal de recollir totes les dades necessàries per al seu posterior estudi, la Fundació disposa de la col·laboració “dels especialistes de l’Hospital General de Vic, geriatres de l’Hospital de la Santa Creu i de l’Hospital de Sant Jaume, i dels metges d’atenció primària.”
L’anàlisi i desenvolupament, però, de les seves línies d’investigació és portat a terme per un equip multidisciplinari format per quatre professionals: “un epidemiòleg, dues biòlogues especialitzades en investigacions epidemiològiques i una infermera especialitzada en aquestes tasques.”
A més a més, són molt conscients que constitueixen una part més d’un engranatge format per investigadors de diferents indrets que treballen en xarxa.
Una part important de la feina de la Fundació és materialitzar les seves investigacions en forma d’estudis per tal d’aconseguir els recursos econòmics necessaris per poder continuar amb els seus projectes de recerca: “Sense recursos no es pot tirar endavant la tasca de recerca i, per aconseguir-los, cal acreditar experiència com a investigador a través de la publicació dels resultats de les investigacions anteriors; el problema, doncs, es planteja quan es desitja emprendre una nova línia d’investigació amb professionals neòfits i que no disposa de finançament alternatiu a les subvencions.”
La Fundació per a la Recerca i l’Educació Sanitària és un exemple més que els projectes d’investigació són sempre possibles si parteixen d’una connexió amb l’entorn: “És evident que un centre de les nostres característiques no pot pas portar a terme recerques bàsiques paral·leles als grans centres hospitalaris del nostre país, però sí que és possible emprendre línies d’investigació relacionades amb la praxi i la realitat assistencial quotidiana i que puguin contribuir a millorar la qualitat de vida dels pacients.”
La medicina actual ha de ser entesa en un sentit ampli i heterogeni, ja que està condicionada per l’entorn i les circumstàncies socioculturals del territori en què actua i s’exerceix. Els metges han de treballar des d’aquesta realitat per tal d’atendre de manera empàtica i eficaç les necessitats d’assistència de la població I la recerca tampoc no ha de defugir aquest principi. Exponents com el de la Fundació per a la Recerca i l’Educació Sanitària posen de manifest que aquesta manera d’entendre la medicina no només és plausible, sinó sobretot possible.
