Text del 2006
L’entomologia és una ciència amb una gran capacitat de desenvolupament.
.
Oleguer Escolà Boada ha tingut al llarg de la seva trajectòria professional una única i gran passió: l’entomologia. El món dels insectes, en concret dels coleòpters, el va apassionar des de ben jove, i des del seu càrrec al Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Barcelona ha desenvolupat aquesta passió: “Vaig estudiar la llicenciatura de Biologia a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona; durant aquells anys de formació no només vaig gaudir de l’oportunitat de tenir com a professor el doctor Margalef en l’assignatura optativa d’Ecologia, sinó que també vaig tenir l’enorme sort de rebre el mestratge d’un dels grans noms de l’entomologia: el doctor Español, que amb mitjans molt limitats va portar a terme destacadíssimes descobertes per a aquesta branca de la ciència a partir de l’any 1923. El seu exemple em va fascinar tan profundament que vaig seguir les seves passes al Museu de Ciències Naturals, institució a la qual sempre he estat lligat professionalment.”
El perquè de la seva passió pels coleòpters rau en les paraules següents: “Els insectes han existit des de molt abans que ho fessin els primers humans; tenen una lloable i impressionant capacitat d’adaptació al medi i, fins i tot, estan sent capaços d’adaptar-se als canvis i malifetes mediambientals produïts per l’espècie humana; a més a més, han arribat a formes de reproducció i comportament social molt més sofisticades i racionals del que hom podria pensar en primera instància.”
És conscient, però, que l’entusiasme per aquesta branca de la biologia, com per qualsevol altra, té quelcom d’irracional i instintiu: “Mai no acabem de saber amb certesa per què ens interessa un camp del coneixement i no ens n’interessa un altre. Ni tampoc per què ens obstinem a continuar en una dedicació i passió plena d’entrebancs i limitacions, però que ens omple totalment des de la perspectiva personal.”
Per a Oleguer Escolà, l’entomologia és apassionant des d’una doble vessant, ja que a banda de l’interès intrínsec que poden despertar els insectes, “ara per ara, és una ciència escassament desenvolupada i, per tant, amb una gran capacitat de desenvolupament, tal com ho confirma el fet que de manera periòdica es descobreixin noves espècies d’insectes que són classificades i denominades seguint les directrius de la Comissió Internacional de Nomenclatura. Per desgràcia, però, els mitjans i l’interès que suscita aquesta branca científica no permeten el desplegament de les seves immenses possibilitats, molt probablement perquè no es té en compte la seva importància per a descobertes futures. Aquest fenomen s’ha repetit innombrables vegades al llarg de la història de la ciència: coneixements considerats inútils, i per tant menystinguts o bandejats, han conduït a descobertes transcendentals per a l’evolució del coneixement.”
Dins de la peculiaritat que representa haver-se decantat per una àrea tan especialitzada com l’entomologia dins de la zoologia, Oleguer Escolà s’ha centrat durant la seva trajectòria científica en un segment ben concret del món dels insectes: “Dins de l’àrea de la biologia, m’ha interessat especialment la bioespeleologia o estudi de la vida al món subterrani i, especialment, l’estudi dels insectes, alguns d’ells veritables fòssils vivents, que habiten aquesta àrea terràqüia.”
Els resultats de les seves investigacions, que l’han portat a expedicions als cinc continents, s’han plasmat en articles científics “que espero que serveixen d’alguna manera a l’evolució d’aquesta parcel·la del coneixement.”
A pesar que després d’acabar els seus estudis de llicenciatura es va plantejar seriosament la possibilitat de desenvolupar una investigació de doctorat, les obligacions quotidianes i la manca de temps li ho van impedir: “Tant el doctor Español, com el doctor Margalef van proposar-me de dirigir la meva recerca de doctorat. El problema, però, era la manca de temps per desenvolupar-la perquè les obligacions laborals del Museu me n’absorvien gran part. He de reconèixer, però, que aquest impediment no ho va ser per a aquests dos grans estudiosos, que van prioritzar les seves investigacions per sobre de la seva vida personal, de manera que van trobar temps per a la recerca, fins i tot privant-se d’hores de son. Malgrat que m’hagués agradat doctorar-me, crec que no és indispensable per tal de desenvolupar una certa activitat com a científic, a pesar que sóc conscient del meu modest paper en l’avenç de l’entomologia. El que és indubtable és que les dificultats per tal de dedicar-se a la recerca no han disminuït amb el pas del temps, en gran part perquè en el nostre país pràcticament no existeix la recerca per se o professionalitzada, sinó que els estudiosos han de fer-la compatible, com a mínim, amb altres obligacions professionals complementàries o paral·leles, la qual cosa els resta moltes forces i sobretot molt de temps. Aquests entrebancs expliquen que encara avui pocs siguin els doctorands que portin a bon port la seva il·lusió inicial, perquè pel camí opten per una estabilitat laboral que els impedeix o dificulta de continuar-la.”
La tasca del senyor Escolà al museu inclou les fases següents: “En primer lloc, hem de plantejar la recol·lecció de mostres, la qual cosa també comporta la preparació dels estris i del material necessari. Posteriorment, hem de portar a terme el treball de camp i, per acabar, analitzar-lo per tal d’arribar a conclusions científiques.”
Ateses les limitacions d’infraestructura existents, “gran part de la meva tasca d’investigació s’ha basat en uns escassíssims mitjans i moltíssima reflexió posterior.”
Tot i les dificultats de mitjans i temps que ha patit al llarg de la seva trajectòria professional, és optimista respecte a l’evolució de l’entomologia des de l’època de pioners com el professor Español, el seu antecessor: “Durant els meus primers anys de tasca al museu, em sentia professionalment molt aïllat, ja que no hi havia altres entomòlegs en actiu a l’Estat espanyol. Afortunadament, avui dia hi pot haver molta més col·laboració i diàleg amb altres companys, tot i que continuem disposant d’uns mitjans força limitats.”
La història de la institució en què desenvolupa la seva feina no és menys atzarosa que la de la disciplina que l’ha fascinat: “El Museu de Ciències Naturals de Barcelona fou fundat l’any 1888 amb motiu de l’Exposició Universal. Després de la meva incorporació, les autoritats municipals consideraren que era convenient dividir-lo i crear quatre museus independents: el de zoologia, el d’arqueologia, el de botànica i el de geologia. Jo vaig passar a formar part de la plantilla del Museu de Zoologia fins que es decidí la reunificació dels de geologia i zoologia sota la denominació de Museu de Ciències Naturals. El Museu de Botànica no s’hi ha integrat, perquè la seva gestió és compartida entre l’Ajuntament de Barcelona i el CSIC I, des de fa molt poc, gaudeix des de fa poc d’unes magnífiques instal·lacions i condicions per a la investigació.”
En el futur es planteja “la creació d’un Museu Nacional de Ciències Naturals, que contindria seccions de botànica, zoologia i geologia.”
