Text del 24-02-2014

Oferir alt valor afegit a baix cost: amb aquesta premissa, aquesta cadena d’albergs ofereix a un perfil molt concret de turista la possibilitat de pernoctar als seus establiments i establir una relació singular amb la resta d’hostes. Ciutats turístiques, enclavaments cèntrics i serveis bàsics defineixen una oferta que, des de Barcelona, encapçala un economista molt crític amb la falsa imatge social, solidària i cohesionada que es ven de la Unió Europea.

Reorientació oportuna en alberg urbà

En acabar la carrera d’Econòmiques, l’any 1996 va sorgir la possibilitat de comprar un edifici molt bé de preu, que vam adquirir en col·laboració amb el meu pare i un soci. La idea inicial era establir-hi un hotel per a grups, en considerar que els col·lectius d’estudiants tenien problemes per trobar allotjament adequat al seu tarannà. Dos anys després, però, vam descobrir que facturàvem molt més a partir del viatger tradicional d’alberg que no a través dels grups i vam decidir reorientar el negoci. Va ser així com, el 2001, vam vendre l’edifici i vam obrir el primer alberg a Barcelona, al costat del museu Picasso. L’expansió d’Equity Point, del qual sóc el director general, ha estat progressiva, i ara mateix tenim una desena d’establiments a Barcelona, Girona, Madrid, Marràqueix, Praga, Londres, Lisboa i Nova York.

Cèntrics, funcionals i econòmics

La nostra companyia es dedica a gestionar albergs urbans; un perfil d’establiment que es distingeix dels hotels convencionals en dos aspectes. El primer és que la major part de les habitacions són compartides, amb múltiples llits. I el segon, que els espais comuns estan concebuts per fomentar la relació i el coneixement recíproc dels hostes. Busquem edificis que s’adeqüin a les nostres necessitats, en ciutats reconegudes com a turístiques i en punts cèntrics, com ara el passeig de Gràcia de Barcelona o Times Square a Nova York, que puguin acollir entre dos-cents i tres-cents llits. N’acordem les condicions de lloguer (a excepció de Marràqueix, on l’edifici és nostre) i busquem el personal i els proveïdors necessaris perquè funcionin. Cada establiment té el seu director i ofereix a l’hoste tot el que és bàsic: neteja, seguretat, Internet, llençols i esmorzar. El nostre model de negoci és low cost d’alt valor afegit.

Del Grand Tour al turista actual

Tenim tres tipus de client: un 20% són grups; un altre 20%, famílies, i un 60%, turistes de motxilla. La paraula turisme ve de Grand Tour, que és el que feien els membres de la noblesa i l’alta burgesia britàniques dels segles XVI al XIX en complir 21 anys. Un cop acabats els estudis, s’enviava els joves a les colònies, en un periple que podia durar mesos o fins i tot anys, perquè coneguessin països i cultures diferents abans de tornar a la metròpoli i establir-s’hi. Era un viatge de creixement personal, de transició entre l’adolescència i l’etapa d’adult responsable, que avui dia poc té a veure amb el concepte de turisme convencional, associat sobretot a descans i oci, a platja i gresca. Per això el turisme de motxilla està més arrelat als països de la Commonwealth, on els estudiants després de l’etapa acadèmica es llancen a viatjar durant mesos pel món. En qualsevol cas, avui aquesta pràctica ja comença a ser habitual a altres països. A França, Itàlia o als països sud-americans s’està adoptant aquesta tendència, més que no pas a casa nostra: encara ens manca molta pedagogia en aquest sentit.

Experiència enriquidora

El turisme de motxilla és una experiència que sol viure’s en solitari o bé en grups molt reduïts. A diferència del concepte convencional, es descansa poc, propicia la coneixença de molta gent i fomenta l’amistat. Són viatges molt enriquidors i, alhora, impossibles de planificar perquè solen ser llargs. És per això que els viatgers busquen el suport de la professionalitat del personal de l’alberg. A banda d’oferir-los un lloc cèntric, fiable, amb uns mínims de qualitat, higiene i confort, procurem que el personal sigui afí a aquest perfil de turista i pugui cobrir perfectament les seves necessitats i orientar-lo degudament en els seus interessos. El nostre equip està format per més de 150 professionals que procuren oferir qualitat al turista; perquè aquesta no està renyida amb el preu. I en la qualitat nosaltres hi incloem la convivència, el respecte, la intercomunicació entre cultures i el coneixement de l’altri.

Austràlia com a referent

A Austràlia es van adonar del potencial que tenia el nínxol de negoci del turisme de motxilla. D’això ja fa trenta anys. Van descobrir que l’estada d’aquest perfil de viatger és tres o quatre vegades més llarga que la del turista convencional. Tot i gastar menys per dia, en conjunt aportaven més valor a l’economia nacional; a més, la despesa la destinaven a les empreses locals i no a les grans multinacionals. Van comprendre que resultava més beneficiós promocionar el turisme de motxilla (que a més es distribueix pel territori) que el convencional. Avui dia, Austràlia és el país que rep més clients que responen a aquest perfil.

Un alberg creat per esdevenir model a replicar en altres ciutats

La nostra expansió ha travessat diferents etapes. Després d’obrir el primer local al Born, el 2002 vam inaugurar-ne un altre a la Barceloneta i, l’any següent, un a Madrid. Quan volíem expandir-nos per Espanya i Portugal, vam descobrir que l’únic lloc on hi havia normativa que permetia l’activitat privada com a alberg era al país lusità. Això ens va fer reconsiderar la nostra idea de creixement i, a finals de l’any 2005, optàrem per obrir un nou alberg a Barcelona –al passeig de Gràcia, a la cantonada amb el carrer de Consell de Cent–, amb quatre-cents llits, que fos un model per dimensions, funcionament i concepte. La idea era que es pogués replicar en altres ciutats. Aquesta va ser una fita remarcable per assentar la indústria de l’alberg a Espanya; entre altres coses, perquè el 2006 ja oferia beneficis.

Madrid, Marràqueix, Londres, Lisboa, Nova York

Els anys següents vam dimensionar l’empresa internament per afrontar l’expansió amb garanties. Això va requerir la configuració d’una estructura humana capaç de localitzar edificis i equipar-los degudament, i també una ampliació de capital per alimentar el projecte. El 2007 es van incorporar dos nous socis i l’any següent, quan començava a evidenciar-se la crisi, vam iniciar l’expansió internacional amb l’obertura de l’alberg de Marràqueix. El 2009 inauguràrem el de Girona; el 2010, el de Londres, i el 2011, a banda d’obrir-ne a Lisboa i Nova York, vam traslladar-nos d’edifici a Madrid per ampliar-ne la capacitat. El 2012 vam intentar consolidar un model d’expansió als Estats Units, que ara mateix es troba en compàs d’espera. Després d’obrir un alberg a Praga el 2013, l’expansió s’ha alentit per la sortida, marcada pels estatuts, d’un dels socis de capital risc, però ja tenim un pla d’obertura per a l’any vinent en una ciutat rellevant europea.

En una època com l’actual, és difícil trobar socis inversors

L’expansió ha costat perquè les persones que disposen de capital no solen ser gaire agosarades. Va ser difícil vèncer les reticències de propietaris i socis per aconseguir obrir establiments a partir del 2007, un moment en què es començava a albirar la crisi. En l’actualitat, el nucli de socis fundadors continua sent el mateix, amb un 75% del capital de la companyia. La resta es reparteix de la manera següent: un 17% està en mans d’una empresa de capital risc i un 8% el tenen uns amics que exerceixen de socis capitalistes.

Mitjançant Internet i el boca-orella

La captació de clients es fa via Internet (les habitacions es reserven telemàticament), tot i que hi té una gran incidència el boca-orella. L’intercanvi d’informació entre els mateixos alberguistes, a vegades a través de les xarxes socials, fa que es conegui el nostre model d’establiment. Considerem que cal fer marca i que els nostres albergs estiguin associats a la idea de fiabilitat.

S’amplia el perfil de l’alberguista

El nostre model és adoptat cada cop més per famílies; no tant per raó de la crisi, sinó per una qüestió generacional. Cal tenir en compte que els qui tenen ara 40 anys a la seva joventut s’havien allotjat en albergs, i ara troben en els nostres establiments una opció interessant per a un tipus de viatge que sol sortir dels circuits més transitats i convencionals.

Se’ns ven una imatge de la Unió Europea que poc té a veure amb la seva realitat

Per a una pime catalana no és més fàcil obrir un negoci a Londres o Roma –pel fet de ser a la UE– que obrir-lo als Estats Units o al Marroc. Els teòrics beneficis empresarials de la UE no es tradueixen en més facilitats pel fet de ser-ne membres; una altra cosa és l’euro i la lliure circulació de persones. Però no es pot parlar d’unificació ni en termes fiscals ni quant a protecció social. S’han primat els interessos del capital més que els drets dels ciutadans. Sovint s’afirma que als Estats Units la població està desprotegida, quan en realitat el que hi ha és un sistema diferent de protecció. A Europa, vistos els recursos que s’hi destinen, no sembla que els resultats siguin els esperats. Tampoc no s’aprecien avenços en la suposada cooperació amb l’Àfrica que es proclama i que hauria de servir per frenar la immigració.

Construcció d’un model d’Estat propi

Jo votaria favorablement a la independència, perquè els catalans no tenim alternativa. Tenim dret a construir el nostre propi model social, econòmic, educatiu, etc. El 98% de l’empresariat català necessita estructures d’Estat. Deixant de banda raons d’identitat, quan t’adones que es pretén aniquilar la teva cultura, t’estan estimulant a defensar-la amb més èmfasi.