Text del 13/05/09
El quiosc és quelcom més que un comerç i els venedors sovint establim relacions entranyables amb els clients.
Des de l’Associació vetllem perquè les condicions beneficioses dels afiliats no pateixin modificacions, procurem que els venedors mantinguin un equilibri i no se’ls minvin les comissions.
Mai hagués imaginat que Internet pogués arribar a perjudicar la premsa escrita, però amb el temps he hagut de rendir-me a l’evidència.
S’hauria de recuperar la cultura de l’esforç; s’ha de defendre i apreciar el que es guanya i cadascú ha de fer la seva feina ben feta.
L’Estat hauria d’exercir una mica de vigilància sobre les entitats financeres, ja que hem arribat a aquesta situació crítica per manca absoluta de control.
“L’associacionisme és la meva passió”, confessa Pedro Collado i Nebot, president de l’Associació de Venedors de Premsa de Barcelona i Província des del 1995. “Els orígens de l’Associació es remunten a 60 anys enrere, quan s’anomenava Gremi Sindical de Venedors de Premsa. A partir del 1978, es configurà com l’actual Associació, amb seu al carrer Sant Pau de Barcelona. Avui l’entitat engloba el 90% dels quioscos de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Hi ha 850 punts de venda associats a la ciutat comtal i a la seva àrea metropolitana.”
Pedro Collado regenta un quiosc familiar al passeig de Sant Joan. “Hi he treballat venent diaris pràcticament tota la vida, des que els meus pares deixaren el nostre poble a l’Aragó per venir a Barcelona, on van agafar el quiosc. Tot i que durant una època em vaig distanciar per treballar a una oficina, arribà un moment que vaig enyorar la feina de venedor de diaris i vaig tornar-hi. El quiosc és quelcom més que un comerç, i els venedors sovint establim relacions entranyables amb els clients.”
Pertànyer a l’Associació Professional de Venedors de Premsa de Barcelona i Província comporta un seguit d’importants avantatges. “Els socis gaudeixen d’assessoria i defensa jurídica gratuïta sobre el camp professional, així com d’assessoria fiscal per a la gestió de mòduls, IVA, Seguretat Social, nòmines i renda. Es posa a la seva disposició l’Oficina d’Atenció a l’Associat, totalment informatitzada i oberta matí i tarda, amb tres administratius al capdavant, i es beneficien de la distribució d’atípics com la targeta T-10, bus turístic, recàrregues telefòniques, bobines de corda, bosses, etc. A més, poden fer servir un programa de gestió i d’assessorament integral al punt de venda. També tenen la possibilitat de contractar una assegurança mèdica privada, així com se’ls ofereixen plans col·lectius d’interès general. La defensa dels interessos professionals es du a terme davant d’empreses editores i distribuïdores –ports, devolucions, comissions, impagaments, etc.–, i de les diverses administracions: central, autonòmica i local, en temes de concessions, concursos, mòduls, Tribunal de la Competència, impostos locals, etc. Des de l’Associació vetllem perquè les condicions beneficioses dels afiliats no pateixin modificacions, i perquè els venedors mantinguin un equilibri i no se’ls minvin les comissions.”
El senyor Collado comenta els significatius canvis de conceptes viscuts a l’àmbit de la premsa, especialment causats per la poderosa influència d’Internet. “La premsa ha canviat força, sobretot la que coneixem com a premsa tradicional. Abans coexistien els diaris de tota la vida amb la ràdio i la televisió, fins que es van afegir la premsa gratuïta i el gran fenomen d’Internet. Al principi em costava concebre que la gent fos capaç de canviar el costum de llegir el diari, prenent un cafè o en família, per mirar-lo via Internet. Mai hagués imaginat que Internet pogués arribar a perjudicar la premsa escrita, però amb el temps he hagut de rendir-me a l’evidència. La competència d’aquesta xarxa informàtica va ser tan gran que prop del 20% dels punts de venda de diaris a Catalunya van tancar, incloent-hi els quioscos, que eren finestres obertes al carrer i negocis força desitjats. Certament, el nostre sector està vivint turbulències absolutament recessives des de fa anys, augmentades ara per la crisi, que van en detriment de l’expansió de la venda tradicional en el seu conjunt.”
Les transformacions estructurals viscudes al sector han fet minvar significativament els guanys dels quiosquers. “Avui els editors són cada cop menys i més concentrats en grans grups. Cada grup ha creat el seu propi distribuïdor, que reparteix els seus producte i de vegades el fons editorial d’altres editors. De sobte, els distribuïdors van començar a cobrar per portar els diaris als quioscos, reduint el marge de benefici del venedor. Aquest conflicte va provocar el tancament del 95% dels quioscos durant dos dies, inclosos els de les Rambles i el passeig de Gràcia. També alguns distribuïdors ens van suggerir que anéssim a buscar els suplements a un lloc determinat. Això sembla una ximpleria, però haver de traslladar al punt de venda un munt de paquets és un problema enorme per als venedors. Tot plegat ens va fer perdre pel camí tres punts de la comissió general, la qual cosa és important tenint en compte que es tracta d’una xifra relativament moderada.”
Poc després de fer-se càrrec de la presidència de l’Associació, en Pedro Collado va gestionar la modernització dels quioscos de Barcelona. “Potser vaig ser agosarat quan vaig plantejar a l’assemblea que havíem d’aconseguir que els quioscos de Barcelona s’actualitzessin i que, a més, aquesta remodelació hauria de ser gratuïta, subvencionant-la per mitjà de la publicitat; tanmateix, gràcies a aquest atreviment, aconseguírem muntar uns quioscos funcionals i moderns. Vam buscar un patrocinador que hi posés la publicitat, la qual cosa fou providencial en aquell moment perquè el venedor no va haver de pagar res. Així, es van transformar uns 390 quioscos a Barcelona, que es reconfiguraren amb un emblema, una publicitat i una imatge comunes. Gràcies a aquesta renovació, augmentaren les vendes, ja que s’oferia un major servei i una millor exposició de referències, abans amagades darrera unes cortinetes.”
Des del seu negoci, afronta la recessió d’una manera objectiva, evitant el pessimisme. “Quan la gent parla de la crisi, miro de treure-li importància. La veritable davallada és la que pateixen molts centenars de petites empreses que han hagut de tancar, així com els treballadors que han perdut el seu lloc de treball. Qui pot donar una sortida a aquesta crisi és la petita i mitjana empresa, que estava molt estructurada fa uns anys i que s’ha anat desmantellant progressivament. El que sí està clar és que s’hauria de recuperar la cultura de l’esforç; s’ha de defendre i apreciar el que es guanya i cadascú ha de fer la seva feina ben feta. Que la gent, amb les seves capacitats i facultats tingui allò que li pertoca, però sense atropellar ningú, i que el Govern ho supervisi tot, com es la seva tasca.”
Sense defensar-ne la nacionalització, el senyor Collado advoca perquè hi hagi un major control sobre la banca. “Crec que l’Estat hauria d’exercir una mica de vigilància i intervenir puntualment en les entitats financeres, ja que hem arribat a aquesta situació crítica per manca absoluta de control. Recordem l’època en què els bancs i les caixes concedien crèdits hipotecaris molt per damunt del preu dels habitatges. Això manifestava absència de criteri, ambició excessiva i optimisme exagerat; la prodigalitat de la banca creà una situació fictícia de benestar generalitzat, afavorida des del poder polític i econòmic, fet que va impulsar moltes persones neòfites cap a una surrealista carrera especulativa immobiliària, fins que la bombolla inevitablement va esclatar. Per tant, aquesta crisi era previsible i ara ha de servir com a cura d’humilitat per a tothom.”
