Text del 2006
“En el món sanitari, la figura del metge ho enlluerna tot, quan la seva tasca, tot i ésser essencial, és parcial”
El llicenciat en farmàcia Pep Pérez Martra pertany a una generació de professionals que ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis que s’han produït en la nostra societat. Nascut a Olot, va optar per estudiar farmàcia gràcies en part a l’exemple d’un dels seus millors amics: “En la meva família no hi ha cap antecedent directe dedicat al món de la farmàcia. El meu pare, Faustino Pérez, és graduat social i la meva mare, Maria Martra, mestra. Sí que hi ha, però, un avantpassat del meu pare, el seu avi, don Eustaquio Pérez, que va regentar la Farmacia Pérez, situada a la coneguda Calle Mayor de Soria. Si em vaig decantar per estudiar farmàcia, va ser seguint l’exemple del meu amic Jordi Coromines, mort prematurament l’any 2004, al qual voldria dedicar aquestes línies. El seu entusiasme i la seva professionalitat em van animar a introduir-me en aquest àmbit.”
Una de les seves grans passions ha estat el periodisme. Va col·laborar en diversos programes de ràdio a la seva població d’origen. “Va ser en aquesta època en què vaig conèixer la periodista Clara Sánchez, la meva esposa i mare de les meves dues filles: Maria i Jana.”
Després de graduar-se en farmàcia per la Universitat de Barcelona, Pep Pérez va optar per esdevenir farmacèutic comunitari. En un primer moment va treballar a un establiment de Sant Esteve; posteriorment ha estat titular de dos centres: un a l’àmbit rural i actualment un altre al barri de Gràcia, en ple cor de Barcelona: “He tingut la sort de poder treballar en tots els àmbits de servei possibles dins de la farmàcia comunitària, de manera que he tingut la possibilitat de poder comparar-los i d’establir semblances i diferències. La forma de treballar i tractar el client a les farmàcies urbanes no té res a veure amb la de les farmàcies rurals perquè a les ciutats no s’estableixen relacions amb els clients, que molt sovint estan de pas. A Barcelona, cada vegada més, el tracte és més despersonalitzat, perquè molts usuaris són esporàdics. Fora de Barcelona, en canvi, els clients són estables i s’hi estableix una relació de confiança, la qual cosa pot provocar que, de vegades, la tasca del farmacèutic sigui un tant absorbent i angoixant perquè costa de separar l’àmbit estrictament professional del personal.”
En el seu cas concret, “sóc titular d’un establiment on és possible establir vincles amb els usuaris. Gràcia encara conserva quelcom de poble, la qual cosa fa que sigui com una illa dins de la gran ciutat que és Barcelona.”
Des de la seva illa, “observo, d’una banda, la necessitat d’augmentar la coordinació entre els farmacèutics i els metges i, d’una altra, la urgència que l’Administració millori les seves xarxes de comunicació.” Sens dubte, sembla estrany que en plena era de les telecomunicacions les històries clíniques encara siguin redactades de forma individual per cada metge i únicament en format paper, de manera que només poden ser consultades pels metges d’un mateix centre. Si s’aconseguís implantar un únic historial mèdic centralitzat que estigués a l’abast de tots els actors sanitaris s’aconseguiria agilitar i millorar l’eficiència en el tractament.
Segurament un dels grans problemes que pateixen els farmacèutics és el desconeixement, per part del gran públic, de la importància de la seva tasca: “En el món sanitari, la figura del metge ho enlluerna tot, quan la seva tasca, tot i ésser essencial, és parcial. Els doctors no són éssers omnipresents en l’assistència dels malalts. Moltes parcel·les de la seva feina són compartides amb els professionals de la infermeria, sovint oblidats i menystinguts, i de la farmàcia. En aquest sentit, la població hauria de tenir present que el farmacèutic no només dispensa medicaments en una farmàcia, sinó que és el professional expert en farmacopea i que, per tant, és el més indicat per fixar les dosis i les possibles contraindicacions tenint en compte tots els medicaments que pren un pacient. Desgraciadament, ara per ara, ens manca comunicació amb la classe mèdica.”
En aquest sentit, també és necessari que el gran públic prengui consciència que “el farmacèutic no despatxa medicaments, sinó que els dispensa. Això vol dir que el seu objectiu no és només vendre medicines, sinó donar un servei a la població. És incorrecte i impropi assimilar un farmacèutic amb un comerciant. La farmàcia comunitària és una branca dins de la nostra especialitat destinada al servei públic. La nostra missió és millorar el nivell d’atenció que rep la població.”
Les farmàcies actuals poc o res tenen a veure amb els establiments de fa dues generacions: “Abans les farmàcies acostumaven a ser negocis molt productius i que no requerien la presència del seu titular. La complexitat del nostre món determina que actualment això sigui impossible. Les farmàcies rurals o semirurals han de ser portades directament pel seu titular, perquè els pacients desitgen rebre el seu consell o indicació científica. En el cas de les farmàcies estrictament urbanes, en què no s’estableix una relació sanitària amb el pacient, potser sigui possible que siguin portades en part per auxiliars de farmàcia, però dirigides sempre per un titular, que és en últim terme el responsable de l’atenció que reben els clients.”
També la disposició física dels espais ha canviat. Els farmacèutics actuals desitgen que els usuaris siguin atesos amb més intimitat: “En reformar la meva farmàcia l’any 2004 vaig delimitar dos taulells independents per tal que hi pogués haver una mínima comunicació personal entre el farmacèutic i el client. A més a més, quan es tracta de qüestions delicades, el farmacèutic té l’obligació de rebre el client al seu despatx.”
Finalment, és indiscutible que la gamma de productes disponibles a les farmàcies és molt més àmplia: “Crec que és raonable que els productes parafarmacèutics siguin dispensats en els nostres establiments, ja que aquest fet garanteix una millor atenció farmacèutica de la població.”
Actualment els auxiliars de farmàcia reben una formació específica de formació professional superior, que permet que arribin als seus llocs de feina amb una preparació mínima per exercir-la. Després, però, serà l’experiència i les seves inquietuds les que determinaran el nivell professional assolit: “Difícilment, un auxiliar de farmàcia arribarà a saber tant del nostre ofici com un farmacèutic. Els auxiliars de farmàcia actuen, generalment, a partir d’un criteri pràctic. Han observat que per a una malaltia X és convenient receptar el medicament Y, i així ho recomanen. No poden discernir, però, les contraindicacions de determinats tractaments en barrejar-los amb uns altres perquè no tenen una formació sòlida en farmacopea. Per assolir un bon nivell en la seva tasca, cal que s’impliquin força en el treball, que hi dediquin part del seu temps lliure, que llegeixin revistes especialitzades i que es reciclin a través de cursets específics.”
Per desgràcia, “avui en dia és força difícil trobar un bon auxiliar de farmàcia perquè el jovent actual no té ganes de desenvolupar professions sacrificades i exigents.”
