Text del 2006 pel Sr Font.
Si els metges fan el jurament hipocràtic, els farmacèutics, interiorment, hauríem de fer un jurament galènic.
Claudi Galè, considerat el metge més important de l’antiguitat després d’Hipòcrates, i autor d’uns cinc-cents tractats sobre medicina, filosofia i ètica, és el referent del Sr. Pere Franquesa Grau pel que fa a l’ètica farmacèutica. “Si els metges fan el jurament hipocràtic, els farmacèutics, interiorment, hauríem de fer un jurament galènic, perquè la manera de portar a terme la nostra activitat professional és essencial per a la salut de les persones. Hem d’anar molt en compte a l’hora de detectar els possibles errors a les receptes i també hem de fer una tasca d’educació i d’orientació perquè la gent no prengui pel seu compte medicaments que puguin ocasionar-li complicacions.”
Això ho diu una persona que porta la farmàcia a la sang i al cor, ja que la seva inclinació envers aquesta disciplina li ve tant d’herència familiar com de vocació. El primer membre de la família que va tenir una farmàcia va ser en Joan Franquesa Ferrà, el pare del senyor Pere Franquesa. “La farmàcia Franquesa es va inaugurar l’11 de novembre de l’any 1842 i així ho reflectia un antic vidre on es podia llegir aquesta data. Tenim documentació que prova que ha estat regentada per cinc farmacèutics: Ignasi Roviralta i Falqués (fins el 1887), Narcís Rovira i Vilarrubia (fins el 1900), Melcior Soca i Mariné (fins el 1905), Joan Mas i Calvet (fins el 1906) i Lluís Gifre i Serra (fins el 1923).”
En Joan Franquesa i Ferrà es va prometre amb la senyora Rosa Grau i Maurí, el cosí de la qual, el doctor Josep Cararach i Maurí, els va informar que l’apotecari Lluís Gifre i Serra volia vendre la seva farmàcia. Llavors, el senyor Franquesa va vendre la farmàcia que regentava al carrer de Girona 59 de Barcelona i el dia 29 de setembre de 1923 va comprar la farmàcia del carrer Gran de Sant Andreu 260, on va treballar fins l’any 1961. El va succeir el seu fill gran, Ramon Franquesa Grau, que la va deixar per posar una farmàcia nova a Horta. Després se’n va fer càrrec l’altre fill, en Pere Franquesa Grau, i el seu nét, Jordi Franquesa Borràs. “Som tres germans: dos són farmacèutics i una noia que no ho és. Al principi, el pare tenia dos dependents, però a causa de la Guerra Civil es va quedar sense cap ajuda i el meu germà i jo, que aleshores teníem vuit i deu anys respectivament, vam haver de treballar-hi.”
Quan es van fer grans, els germans Ramon i Pere es van decantar per fer la carrera de farmàcia, d’acord amb els advertiments del pare. “El pare sempre ens deia que si no volíem estudiar cap carrera, ens posaria a treballar. Vam decidir estudiar farmàcia, perquè ens agradava, no ens vam sentir mai pressionats pel pare. Crec que es va sentir content pel fet que estudiéssim farmàcia i perquè, d’aquesta manera, continuava la nissaga familiar.”
El senyor Pere Franquesa ha comptat amb l’ajut de la seva dona. “La meva senyora, Montserrat Borràs Borràs, ha col·laborat sempre amb mi a la farmàcia.”
La descendència farmacèutica continua per la línia del senyor Pere Franquesa, ja que els fills del germà van escollir altres ocupacions. “El meu germà Ramon té tres fills, però cap no ha volgut fer farmàcia. Per tant, la nissaga farmacèutica enllaçarà amb els meus fills. En tinc quatre: en Joan, el gran, treballa com a farmacèutic en una farmàcia de Barcelona; el segon, en Pere, fa la seva feina en una agència de viatges; el tercer, en Jordi, és farmacèutic i treballa amb mi , i el petit, en Xavier, és funcionari.”
L’antiga farmàcia Franquesa s’ha distingit sempre per posseir un encant especial gràcies al mobiliari d’estil alfonsí, que va construir l’any 1880 el pare del llavors titular de la farmàcia. Actualment està en procés de restauració. “Fa uns anys va entrar al nostre establiment un restaurador i em va dir que li agradava molt la farmàcia, que era d’estil alfonsí, i que no destruís mai el mobiliari, perquè era una peça de museu. Hem encarregat a l’empresa PAUMAR la restauració de tots els mobles. D’aquí a tres mesos tindrem la farmàcia nova. El material és de melis, un pi que no es corca. Tota la família ha estat d’acord amb la idea de mantenir el mobiliari, perquè el pare insistia sempre que era molt valuós i que s’havia de conservar.” El director Ventura Pons es va encapritxar d’aquesta farmàcia quan feia la pel·lícula El vicari d’Olot. “En Ventura Pons va dir que havia vist diverses farmàcies i que aquesta era la que esqueia millor a la pel·lícula. L’actor Fernando Guillén feia d’apotecari. La Núria Feliu també hi sortia. Van venir-hi a rodar dos minuts, però van estar-s’hi tot un dia sencer preparant el rodatge.”
La fórmula magistral ha fet una petita revifalla durant els vint-i-cinc últims anys, però no serà mai com antigament, quan no hi havia específics i el farmacèutic escollia les substàncies que indicava el metge, la majoria d’origen vegetal, per elaborar el fàrmac amb balances, morters, motlles, espàtules i altres estris. “Quan era petit, d’especialitats farmacèutiques n’hi havia poques, però a mesura que m’anava fent gran, el pare anava agafant més especialitats farmacèutiques, en detriment de la fórmula magistral. Abans, despatxàvem un específic i cinquanta fórmules i, ara, despatxem una fórmula i cinquanta específics.”
A la seva farmàcia encara hi ha la tradició de formular amb una línia de productes cosmètics anomenada 1842, inspirada en la formulació que feia el pare i de la que s’ocupa en Jordi Franquesa. “Els nous productes combinen la tradició amb la modernitat, perquè es fan amb les substàncies d’origen vegetal de sempre i hi incorporen nous coneixements sobre la pell i nous productes d’origen vegetal per tal d’atendre diversos trastorns, com la psoriasi i la dermatitis atòpica. També hi ha productes de bellesa per a diferents tipus de pell.”
No se li escapa la idea que les transformacions que s’han produït a la farmàcia han estat vertiginoses. “Allò que més m’ha sorprès durant tota la meva vida professional és el fet que, en cinquanta anys, la farmàcia i la medicina en general han canviat més que en tres-cents anys. La mare va morir de tuberculosi pulmonar als quaranta-vuit anys, el mateix dia del meu desè aniversari. Al cap de vint anys, el pare deia que si hi hagués hagut l’estreptomicina, la mare es podria haver salvat. Aquesta és una realitat que exemplifica la importància dels canvis.”
Canvis que també s’han estès a l’àmbit de la formació: “Els farmacèutics de la nostra generació, quan acabaven la carrera, deixaven d’estudiar. En aquella època només hi havia les revistes científiques, gràcies a les quals podíem posar-nos al corrent de les novetats que sortien. No era obligatori, però moralment ens sentíem obligats a estar informats per poder atendre la gent.”
El senyor Franquesa deixarà als seus fills una bella farmàcia que va heretar del seu pare. Juntament amb això, també vol deixar-los un consell. “Als meus fills els diria que s’esforcin tan com puguin per fer les coses bé i que duguin a terme la seva tasca professional guiats pels principis ètics de la medicina.”
