Text del 2008
“La restauració d’un edifici històric ha de partir del coneixement dels sistemes constructius antics, perquè les intervencions el preservin sense afectar-ne l’autenticitat”
Pere Roca i Fabregat desenvolupa una tasca de mestratge i investigació des del Departament d’Enginyeria de la Construcció de la UPC. “La meva tasca com a investigador i docent parteix del convenciment que les construccions tenen una vida indefinida, però limitada. El seu major o menor temps d’existència depèn de factors interns –el sistema i els materials de construcció emprats– i externs –les incidències naturals i històriques–, i pot perllongar-se força gràcies a la restauració i la rehabilitació. La recerca sobre l’enginyeria de la construcció pretén millorar la tecnologia disponible per identificar les mancances i els problemes estructurals dels edificis i aconseguir incrementar-ne el temps d’ús.”
A vegades s’han prioritzat en les restauracions i rehabilitacions els elements exteriors i formals per sobre del vessant estructural, el qual, en definitiva, és el que veritablement determina la vida de les construccions. “En aquest sentit, la nostra recerca s’orienta a crear o millorar mètodes per valorar l’estat de les estructures dels edificis, sobretot històrics i monumentals, i poder-ne així prolongar la vida útil sense alterar-ne, però, l’essència. Al Departament dirigim tesis doctorals i participem en projectes d’investigació relacionats amb l’obra de fàbrica, incloent obres realitzades amb sistemes de construcció històrics o tradicionals: parets de càrrega de pedra o maó, voltes de pedra, etc. Actualment, per exemple, treballem en l’estudi de l’estructura de diverses esglésies i catedrals gòtiques catalanes. Aquestes recerques tenen com a fi conèixer la filosofia constructiva d’aquests monuments per desenvolupar una tecnologia de diagnosi i d’intervenció no invasiva, que ens permeti identificar els materials i els elements constructius emprats i determinar-ne les veritables necessitats de reforçament estructural.”
La tasca investigadora del doctor Roca ha estat reconeguda amb la publicació de 12 articles indexats sobre les tècniques d’anàlisi de les estructures, de la simulació computacional del comportament dels monuments i de la restauració de monuments, a banda de les més de 100 comunicacions en congressos i d’altres articles. Pere Roca és també co-editor de la revista International Journal of Architectural Heritage: Conservation, Analysis and Restoration, recentment creada, i que és avui l’única publicació internacional específicament dedicada als aspectes estructurals de les construccions històriques i monumentals. “El nostre propòsit és elaborar un cos científic –un mètode– i una tecnologia per a la restauració respectuosa de l’estructura de monuments i d’edificis històrics basada en el coneixement detallat de l’estructura original i, particularment, en el dels sistemes constructius antics, de manera que les intervencions preservin l’edifici sense desvirtuar-ne l’autenticitat. Malauradament, encara avui dia es fan en el nostre país moltes intervencions que alteren profundament els materials i l’estructura dels edificis històrics. A banda de la pèrdua d’autenticitat que comporten, aquestes intervencions n’acceleren sovint el deteriorament perquè, per desconeixement, fan servir materials i reforçaments moderns de vegades poc perdurables i no prou compatibles amb els materials o l’estructura originals. Actualment, la informació disponible amb relació al comportament resistent dels materials i a les tècniques constructives històriques i tradicionals permet sovint definir intervencions alhora segures i respectuoses, i inclús podem basar-nos en el coneixement d’aquests materials i tècniques per preservar o millorar la seguretat i funcionalitat de l’estructura sense alterar-ne l’autenticitat.”
L’especialització del grup encapçalat pel doctor Roca en la restauració d’edificis antics no impedeix que s’interessin per la rehabilitació de construccions realitzades des de la segona meitat del segle xx: “Els edificis construïts amb tècniques constructives tradicionals tenen d’antuvi una vida útil més llarga que no pas els construïts amb tècniques industrials modernes, però, per sostenibilitat, no és viable enderrocar sistemàticament les construccions danyades estructuralment per substituir-les per altres de noves. Per això, cal, d’una banda, posar en pràctica sistemes constructius i emprar materials que permetin augmentar la vida de les edificacions i, de l’altra, aplicar sistemes de rehabilitació que en detectin les mancances estructurals i les puguin corregir per tal d’allargar-ne l’habitabilitat.”
Per fer-ho és indispensable realitzar una intensa tasca investigadora, els resultats de la qual s’apliquin a la indústria de la construcció. Tanmateix, el sector constructiu presenta una certa rigidesa davant de les innovacions tècniques i això dificulta la introducció de noves tecnologies que permetrien aixecar edificis amb una perspectiva de vida més llarga. “El nostre teixit empresarial constructiu està format, en gran part, per petites empreses que difícilment poden contribuir a la innovació i a la recerca. A més, en molts casos el personal que s’encarrega de l’execució de les obres no presenta una formació especialitzada. Per tot això, s’opta normalment per tècniques i materials fàcils d’aplicar, tot i sabent que són menys eficaços i duradors. Per aconseguir edificis funcionals i durables és indispensable que les nostres empreses es conscienciïn de la importància de disposar de personal qualificat. Això contribuiria a introduir i aplicar tècniques i materials ja consolidats a altres països tecnològicament avançats, amb els quals gaudiríem d’habitatges més ben acabats i més durables.”
Aquesta formació també contribuiria a prestigiar els treballs i els professionals relacionats amb el món constructiu, la imatge del qual es troba una mica afectada pels dèficits de qualitat d’alguns edificis. “El cert, però, és que, ara per ara, i malgrat que els contactes entre la nostra universitat i el món empresarial són constants i nombrosos, encara existeix un dèficit important en recerca i en col·laboració pràctica.”
