Text del 2004
“Els pediatres tractem des de nadons fins a joves de divuit anys”
.
La selecció forçada que imposa el sistema MIR pot modificar la tria d’una especialitat o una altra i decidir, per tant, el futur professional d’un metge. El doctor Pere Sala hauria estudiat cardiologia si no fos perquè el nombre de places que hi havia a Barcelona era molt reduït. Aleshores va optar per una altra alternativa que també era del seu grat, la pediatria. Des de fa quinze anys desenvolupa la seva activitat professional com a pediatre a l’Hospital de Barcelona.
Actualment el pediatre s’ocupa dels seus pacients des que neixen fins als divuit anys. “Recentment s’ha considerat que la pediatria ha d’abastar tot el període de l’adolescència, abans només era fins als catorze anys. Ha estat una decisió lògica i un avenç important en la nostra especialitat.” El carnet de salut que es lliura a les mares després del part reflectirà el procés evolutiu del fill durant tots aquests anys a través dels controls pediàtrics periòdics establerts.
Pel fet d’incloure els adolescents entre els seus pacients, ara el pediatre tracta patologies a les quals no estava acostumat anys enrere. “Als catorze anys ja comencem a veure patologies derivades de les drogues i l’alcohol. És una problemàtica cada cop més freqüent i que anirà en augment. Els pediatres hi intervenim aconsellant sobre els riscos d’aquestes substàncies tòxiques i les seves conseqüències, però els joves també haurien de rebre aquesta informació a casa i als instituts.” Actualment bona part de la formació que reben els pediatres a través dels cursos de la Societat Catalana de Pediatria va orientada al tractament de l’adolescent. Una de les dificultats per al tractament dels joves és que aquests, si es troben bé, no veuen la necessitat de passar els controls pediàtrics i, per tant, algunes patologies no es poden detectar.
“Un dels meus col·legues, per tal d’atraure l’atenció dels adolescents, va decidir muntar el consultori en un institut. Durant unes hores atén les consultes dels estudiants que, per pròpia iniciativa, s’hi adrecen i plantegen els seus dubtes.” Tot i que és una molt bona iniciativa no sempre és possible i, per tant, s’han d’usar altres mecanismes. Normalment s’aprofita una visita al pediatre per al tractament d’algun mal per donar informació preventiva sobre relacions sexuals, riscos d’embaràs, sida, drogues, tabaquisme, etc.
Quan els pacients són infants de curta edat els problemes que ha de resoldre el pediatre són ben diferents. El diagnòstic sembla que hagi de ser més difícil de realitzar. És evident que els signes i símptomes dels nens són diferents dels que mostren els adults, però acaben detectant-los i coneixent-los amb unes tècniques apreses amb l’experiència. “Els pediatres traiem molta informació de l’explicació que ens donen els pares. Junt amb l’exploració que efectuem a l’infant ja en tenim suficient per fer una composició dels símptomes i definir la patologia. Amb l’experiència dels anys l’anàlisi visual del petit ja et permet intuir moltes coses. No crec que el diagnòstic en la nostra especialitat sigui més difícil que en els adults. A vegades, les persones adultes expliquen molt malament els seus símptomes.”
La malaltia d’un fill petit genera en els pares una angoixa que el pediatre intenta calmar. “Jo dedico uns minuts a l’exploració de l’infant, però generalment estic molta més estona per explicar als pares detalladament la patologia del seu fill. Això també forma part de la visita pediàtrica.”
El neguit sovint fa prendre als progenitors la decisió precipitada de portar el nen a l’hospital a través del servei d’urgències. “Moltes de les consultes al servei d’urgències dels centres hospitalaris les hauria pogut resoldre el metge o el pediatre de capçalera. Aquesta reacció dels pares és fruit de la nostra societat. Volem solucionar els problemes ràpid i al moment. Rarament els pares esperen un o dos dies per consultar el metge. A vegades arriben nens que només porten una hora amb febre, cosa que abans era impensable. D’altra banda, en sentit positiu, hem de dir que probablement se’ns escapen menys patologies que temps enrere.”
La febre ha provocat més d’un atac de nervis i alguna crisi familiar. Els pares se senten impotents quan la febre no baixa, s’angoixen perquè no saben sortir-se’n. “La febre és un mecanisme normal de defensa que apareix davant d’un quadre infecciós. Ens ha de preocupar més la infecció que no pas la febre, però els pares alertats per les possibles complicacions de la febre (per exemple les convulsions febrils) necessiten que algú els doni una resposta en aquell moment.”
Però per naturalesa els pacients infantils tendeixen a recuperar-se i evolucionar. “Quan un infant millora ho fa ràpidament, molt més que un adult. Un infant és un pacient molt agraït. Tot i que al principi et tenen por, amb el temps t’agafen confiança i t’acaben estimant.”
Si en els adolescents el doctor Sala constata patologies greus derivades de problemàtiques socials i familiars, en els infants també es donen noves malalties que abans no es diagnosticaven. Una és la sida infantil, que, sortosament, en el nostre medi està minvant. “Hem aconseguit disminuir la transmissió de la sida per via materna durant l’embaràs i el part amb tractament farmacològic.” Darrerament per qüestions socials i laborals les dones decideixen ser mares a edats més avançades. “El fet que alguns nens neixin quan les seves mares tenen més de quaranta anys no comporta problemes per al seu desenvolupament físic ni psíquic.”
L’activitat dels pediatres és complexa i atén problemàtiques diverses en funció de l’edat dels pacients. L’especialitat està evolucionant per la via dels mitjans diagnòstics i de la tecnologia, però també s’enfronta a l’aparició de noves malalties que centraran la seva atenció.
