Presentació. Àngel Font
–No oblidis el principi del principi–, em vaig dir a mi mateix mentre feia la llista dels convidats del llibre. Som el que som, tant pel que hem estat capaços d’aconseguir amb el nostre esforç propi, com per la influència dels qui ens han precedit, hagi estat amarga i difícil o un niu de roses. Si m’hi endinsava abans del principi de cada biografia, hi trobaria la realitat.
Moltes biografies s’enfilen fins a la guerra dels pares o dels avis. Van passant les generacions, però els anys de la Guerra Civil i la postguerra costen d’oblidar. Bo o dolent, és tot un símptoma que algun dia caldrà analitzar. Massa morts, massa afusellaments i revenges, i, sobretot, massa anys de dictadura. He vist més d’una llàgrima mentre gravava algun trauma familiar relacionat amb la guerra o amb les represàlies dels guanyadors. Quan tot plegat arribi al lector, més d’un cor s’encongirà i es preguntarà com és possible que passés aquí, a casa. Tenim davant nostre una evidència històrica: mentre que uns han perdonat, altres han passat pàgina, però… Qui pot oblidar?
Em ve a la memòria el que vaig escriure en una de les meves novel·les. Abans de la guerra un dels nostres pobles tenia una plaça que li deien la plaça del Porc. L’alcalde franquista que el dit del poder va nombrar, li canvià el nom; d’aleshores ençà es diria la plaza del Generalísimo. Tothom hi va estar d’acord, els uns perquè es feia honor al Caudillo, els altres perquè ja els hi estava bé que la plaça del Porc fes l’honor al porc que havia fet afusellar a tanta gent del poble. Quan mor el dictador i tothom perd la por i s’envalenteix, el primer que fem és canviar noms de carrers i places. Llavors el poble decideix recuperar el nom històric de la plaça del Porc. Als del Movimiento Nacional, no els hi fa cap gràcia, ja que aparegueren algunes pintades que recordaven el que sempre s’havia dit: plaça del Generalíssim Porc. I és que Franco va morir, però els seus seguien tenint poder i allò era massa ofensiu. Anys després tots serien demòcrates i, no ens enganyem, els canvis de camisa no van fer mal a ningú i van anar bé a tots.
D’això, dels anys de la Transició, de les assemblees a les Facultats, de les carreres davant dels «grisos» tant al tardofranquisme com al període posterior, se’n fa esmena al llibre. És un plaer llegir-ho, se’n parla sense recel, gairebé amb nostàlgia. Magda Oranich ens recorda l’assassinat de Puig Antich… I hom pensa: com podíem deixar que passés tot plegat? I és que la vida seguia, treballàvem, anàvem a la nostra, i entre cançons de protesta, planes de desarrollo, hores extres i feines per arribar a fi de mes, anaven empenyent els anys, fins que un dia ens diuen que toca ser demòcrates i canviem Franco per Pujol, i qui dia passa, any empeny, i a la plaça del Porc es tornaren a ballar sardanes com si mai no hagués passat res, menys per als descendents de les víctimes. En aquest llibre es dóna fe que la reconciliació no té ni un sol sinònim que s’assembli a l’oblit.
Penso que el lector agrairà unes biografies en les quals té tan valor el moment que s’està vivint, l’èxit, o la lluita del dia que toca viure, com allò que s’ha viscut fins a arribar aquí. Aquesta part humana és emocionant, tan enriquidora com tota l’essència que es pugui extreure de cadascun dels protagonistes. Des del nostre President Puigdemont passant per l’emprenedora exemplar Anna Maria Borgogno, els nostres entrevistats obren el seu cor davant del micròfon, tot donant a conèixer al lector qüestions familiars que fan més comprensible la seva trajectòria.
A banda de la classe política, el llibre té una selecta representació empresarial, gent pencaire i honesta que fan rutllar el país amb les seves iniciatives i la creació de llocs de treball. O un grup d’artistes que tots estimem, respectem i gaudim. Metges, advocats, periodistes del més alt nivell, acadèmics intel·lectuals, com l’entranyable Xavier Robert de Ventós, i el Pare Manel. Del món de l’esport hi tenim dues llegendes, Carles Rexach i Pep Guardiola. Una tria d’un temps i d’un país que lluita per no quedar enrere, i perquè aquests anys de crisi i retallades no siguin un fre per al progrés que ens caracteritza com a capdavanters, tant en benestar social com en dinamització econòmica, per la via productiva i comercial. Sabem, i ho diem amb orgull, que el nostre actiu és l’esforç i la nostra passió, el treball. Tant els emprenedors com els professionals que omplen la majoria de pàgines d’aquest llibre destaquen la nostra principal virtut: –Ni m’han regalat res ni espero que ningú m’ho regali; el millor regal és que almenys no em posin entrebancs. Si em deixen fer, sé com sortir-me’n, i amb això ja en tinc prou.
Amb el deixeu-me fer, un català pot arribar a moure muntanyes.
Se sol saber fins a on ha arribat cada protagonista d’aquest llibre, però com o de quina manera, no ho sap quasi ningú. Mirant la tapa del llibre em ve a la memòria Xavier Sardà: Déu meu, quina lluita! Darrera de cada una de les biografies, hi ha una autèntica lliçó de vida, i és per això que a la tapa diu: “Mereixen un lloc a la història de Catalunya,” o bé que “són catalans de referència, dinamitzadors socials, impulsors del progrés”. Amb personalitats d’aquestes capacitats, aquesta solvència i aquest neguit social, és com es tira endavant una comunitat, la única manera de fer rutllar un país, la seva gent, les persones i els líders que el fan possible. Sense referents o intel·lectuals el poble es perd.
El meu equip editor em deia que la llista que m’havia fet era un impossible, sobretot pels onze polítics que, necessàriament, havien de sortir. I certament no ha estat fàcil. Vivim uns dies d’eleccions permanents, d’indecisions i confusions, és com si no sabéssim cap a on anem ni cap a on volem anar. La única acció amb valor és el vot, però tampoc tenim aquesta llibertat. Si almenys poguéssim expressar-nos dient el que volem, tot podria ser molt diferent, però els que podrien posar-ho fàcil tenen por a un resultat que, per una banda, ningú sap quin seria, i els és més fàcil dir no a tot. Per altra banda, només queda la desobediència; i a qui no li fa por? Sempre hem sabut que, qui no creu, se’n pot emportar alguna cleca, i això no li agrada a ningú. Com deia al Parlament de Madrid Joan Tardà: Si ponen las urnas y sale que sí, bien; y si sale que no, también.
No, no era fàcil fer un llibre com aquest, debatre tot tipus de temes, deixar parlar de tot i que sia el lector qui en tregui conclusions. Així érem, pensàvem i vivíem, i així queda escrit per a la història.
A tots plegats, deixeu-me que us digui que, després de vint-i-cinc anys fent aquest tipus de llibres, és la vegada que més he gaudit. Recordo cada una de les converses i moltes confidències. Infinites gràcies per la confiança.
Acabo amb una recomanació: que ningú no es perdi les pàgines del Pare Manel; escoltar la seva paraula i entendre que les necessitats alienes pesen més que les pròpies és un repte que fa pensar.
Crec que tots estareu ben orgullosos dels companys de pàgines que configureu aquest exquisit llibre de biografies compartides. Una abraçada per a tots trenta-cinc. Moltes gràcies.
Àngel Font
Autor i editor
