Text del 29/04/2016
CARLES PUIGDEMONT I CASAMAJÓ
Amer (Girona)
Periodista de vocació, el President Puigdemont mostrà des de ben jove una gran sensibilitat per la llengua. Trobà en la seva professió la manera de contribuir a construir una societat democràtica, però el seu compromís amb el país el portà a mantenir un activisme polític intens a peu de carrer que, amb el temps, l’acabà catapultant a l’Alcaldia de Girona. Ara es fixa com objectiu poder donar les claus d’una República Catalana independent a qui guanyi les eleccions constituents.
Quan vaig entrar a l’internat em vaig sentir per primer cop amo de la meva pròpia vida
Vaig néixer a Amer, al si d’una família de pastissers. Sóc el segon de vuit germans, una circumstància que comportà una relació especial a la llar; una experiència pseudo-comunal on tot era compartit, des de la roba fins a les tasques domèstiques o les bicicletes. A la llarga, aquesta cultura d’e-ficiència familiar ha esdevingut una educació per a tota la vida, perquè tothom estava disposat a donar un cop de mà parant taula, ajudant a la pastisseria o cuinant si s’esqueia; independentment de si eres nen o nena, perquè tothom assumia les responsabilitats per igual i de manera espon-tània. Potser també per aquest ambient, quan els pares em van internar a El Collell (un antic seminari situat a Sant Miquel de Campmajor, entre el Pla de l’Estany i La Garrotxa), em vaig sentir per primer cop amo de la meva pròpia vida. Jo tenia nou anys i per a mi fou un punt d’inflexió important. Recordo la tensió del moment en arribar al col·legi, amb el cotxe carregat amb el matalàs, la roba marcada i tot el que necessitava una criatura per estar un temps internat. Vaig percebre que els pares estaven neguitosos, que feien temps, que trigaven a deixar-me… I finalment els vaig dir que podien marxar, que estiguessin tranquils. Lluny de preocu-par-me, em sentia molt bé amb mi mateix; perquè, encara que sembli mentida, en aquell internat hi vaig trobar el meu primer espai d’intimitat: la meva habitació, les meves coses… Vaig poder començar a governar la meva vida.
Amb els companys vam formar una autèntica família i compartíem tota mena de confidències
A El Collell mai no vaig plorar, ni em vaig sentir sol ni enyorat. De fet, cada quinze dies a tot estirar anava a casa. Amb els companys vam formar una autèntica família; per a mi eren com germans. Manteníem, en canvi, una gran distància amb els mestres i capellans, a excepció d’algun profes-sor amb qui hi havia una certa empatia, com ara Manel Costa-Pau o Josep Tero. La majoria dels docents eren capellans, molts dels quals havien sobreviscut a tota mena de persecucions durant la Guerra Civil i tenien un seguit de traumes. Cal tenir en compte que El Collell havia estat una presó durant la contesa bèl·lica. El record de la guerra era molt present a les parets d’aquell edifici, que encara conservava algunes reixes, i al voltant del qual hi podies trobar força munició. Però els alumnes sí compartíem tota mena de confidències: parlàvem de les penes, del futur, del mal de queixal, del futbol… Hi havia una confiança absoluta. Eren uns moments en què començava la meva descoberta personal, a identificar qui era, què volia fer a la vida i cap on volia orientar-me. I vaig adonar-me que m’in-teressava el món de la comunicació: bàsicament, escriure.
Els vuit germans mai no vam compartir un any sencer sota el mateix sostre
Estudiar a El Collell no resultava econòmic. Però si els pares m’hi enviaren no fou perquè la nostra fos una família benestant, sinó per la convicció que la millor inversió que podien fer era en formació de qualitat. Responia al compromís de fer sacrificis a la vida per poder donar avantatges als fills mitjançant una bona educació. El meu germà gran també hi havia anat i, quan jo en vaig marxar, el tercer dels Puigdemont n’agafà el relleu. Puc dir que els vuit germans no vam compartir mai un any sencer sota el mateix sostre, perquè sempre hi havia algú que estudiava fora. Com a molt, tots vuit havíem coincidit simultàniament a l’estiu o per Nadal. El Collell era una bona escola, però no era un centre d’elit com algú pot pensar. La majoria de gent amb qui vaig coincidir pertanyia a famílies pageses, de menestrals, gent molt treballadora que, en el context d’una Espanya fran-quista amb un pèssim model educatiu públic, incapaç de garantir un ense-nyament de qualitat (sobretot als pobles), tenia clara la voluntat d’invertir en una educació molt més profunda per als seus fills. I en aquell moment l’escola de referència a la zona era El Collell. Allí vaig estar-m’hi fins a vuitè d’EGB, perquè el BUP el vaig estudiar a l’Institut d’Amer. Es trac-tava d’un centre excel·lent, i tota una anomalia, ja que no era habitual que un poble tan petit, amb només dos mil cinc-cents habitants, tingués un institut quan a pobles més grans, com Santa Coloma de Farners o Anglès, no n’hi havia cap. Una anomalia positiva que la gent atribuïa falsament a la influència de José María de Porcioles, Alcalde de Barcelona i fill d’Amer.
Porcioles no era amic de Franco i sempre s’hi havia acabat discutint
Un cop vaig entrevistar Porcioles, als anys vuitanta. Era una persona molt interessant i molt estimada a Amer. Em revelà que no era amic de Fran-co, contràriament al que es podria pensar, i que les poques vegades que hi havia coincidit sempre havia acabat discutint-s’hi per alguna raó. M’ex-plicà que havia demanat a Franco que intercedís per la llengua catalana i que aconseguí l’aprovació de la compilació del Dret Civil Especial de Catalunya. Ell es reivindicava com un home de la Lliga, d’un catalanisme regionalista superat pels temps, que considerava que Franco era un patrio-ta. Mantenia molts lligams amb personatges benestants de l’època amb sensibilitat per la llengua i la cultura catalanes, però que tenien la neces-sitat de seguir col·laborant amb el Govern d’Espanya.
La Filologia era la carrera que em podia donar els fonaments per dedicar-me a la meva vocació de periodista
Vaig estudiar Filologia Catalana fins a segon curs. Em vaig decidir per aquesta carrera perquè no volia anar a Barcelona (no tenia res contra aquesta ciutat, però l’hàbitat barceloní no encaixava amb mi) i perquè en aquell moment a Girona no hi havia universitat, sinó una extensió de la UAB amb poques disciplines i només amb classes vespertines. Però, sobretot, perquè volia dedicar-me al periodisme i tenia clar que aquesta carrera no em proporcionaria una formació humanística i un domini de la seva eina principal, la llengua, que considero fonamental per esdevenir un bon professional del sector. No m’interessava tant manejar càmeres o saber fer un guió, sinó que considerava que la tecnologia primordial de la comunicació era el llenguatge. Si em volia dedicar a una feina basada en l’escriptura, el més important no era comptar amb cíceros o usar el tipòmetre, sinó dominar tots els registres de l’idioma: tenir una bona sin-taxi, un bon fons literari, una cura ortogràfica, acumular molt lèxic… Calia ser autoexigent des d’aquest punt de vista. I la carrera que em podia donar un fons que em permetés dedicar-me al meu ofici de vocació, que era el de periodista, era la Filologia.
Espero no deixar d’aprendre fins al dia que em mori
La lectura sempre m’ha acompanyat. És quelcom heretat, perquè a casa, des de l’època dels meus avis, la lectura de llibres i diaris ha format part del paisatge quotidià. Parlar de llibres i literatura era quelcom normal. He llegit totes les obres d’en Folch i Torres, les col·leccions d’El Vaixell de Vapor o d’Els Grumets de La Galera, era subscriptor del Cavall Fort… Fins i tot vaig guanyar una bicicleta en un concurs de català d’aquesta revista. Ja de ben jove m’agradava molt escriure i devorava la premsa. Sempre he llegit molt i he estat curiós i inquiet. Cada dia aprenc molt i espero no deixar de fer-ho fins al dia que em mori. L’aprenentatge per-manent, al llarg de la vida, resulta clau; també per revisar les pròpies con-viccions i els coneixements adquirits, perquè poden quedar superats per les circumstàncies. Això demana una actitud molt oberta i la capacitat d’una esponja, per poder absorbir tots els estímuls que t’arriben. Sorto-sament, tinc una inquietud intel·lectual molt àmplia i que va evolucio-nant. Perquè hi ha hagut algun moment en què m’ha interessat la dimensió humanística de la física. I l’art contemporani, que fa uns anys no em cridava gaire l’atenció, ara és el que més m’interessa. Forma part de l’educació personal, que et fa girar la mirada a mesura que vas apre-nent i adquirint coneixements que, més endavant, també poden quedar superats. Abans, el jazz no em despertava interès i avui és de les coses que més em captiven. Mompou o Montsalvatge em resultaven difícils d’en-tendre i ara els trobo deliciosos. Suposo que en el futur continuarà la mateixa dinàmica i Stravinski, a qui estic descobrint, m’acabarà agradant més que no pas ara.
Els relats d’avis em poden aportar més sobre la història de Girona que un assaig
Entrevistant gent aprens moltíssim. Hi ha una revista molt humil a Giro-na, que es diu El Roure, i que s’adreça a la tercera edat. La fa la gent del Consell de la Gent Gran. Jo en sóc lector habitual des de fa molts anys, perquè hi apareixen avis que segurament és el primer cop que els entre-visten, perquè és gent que ha tingut una vida molt normal, com ara un botiguer o una mestressa de casa. Però quan Pere Madrenys (un periodis-ta jubilat gironí) els fa preguntes, ofereixen unes lliçons de la vida i una perspectiva del món que no es troben enlloc. La mirada de peu de carrer d’aquelles persones, amb vuitanta o fins i tot noranta anys, sobre aspectes prosaics de la nostra ciutat, m’enriqueix moltíssim. El relat d’aquesta gent gran m’aporta gairebé més de la història de Girona que algun assaig.
La millor manera de contribuir a construir una societat democràtica i lliure era fent de periodista
La vocació política se’m despertà en paral·lel a la vocació del periodisme, en morir Franco. Encara estava a El Collell i amb els companys ens pre-guntàvem què passaria. Ens adonàvem que començava un nou cicle; el cicle de la nostra vida, perquè entràvem a l’adolescència, a la primera joventut, amb un gran terrabastall al nostre país: partits polítics, demo-cràcia, llibertat de premsa… A alguns de la nostra generació tot això ens creà la consciència d’animal polititzat i que ens havíem d’involucrar en la construcció d’una nova societat que arrencava en aquell moment. I a mi, que m’agradava escriure i comunicar, em semblà que la millor mane-ra de contribuir responsablement a construir una societat democràtica i lliure era fent de periodista amb rigor i honestedat. Perquè el periodisme és un canal d’influència que et permet millorar la societat i muscular un dret fonamental com és l’accés a la informació. Com a lector quotidià de diaris, entenia que aquesta disciplina era la via per informar i formar una societat democràtica. I continuo pensant que els mitjans de comunicació tenien una responsabilitat determinant en aquells anys, com l’han tingut en els que van venir després i com també la tenen ara. Hi ha un compo-nent d’exigència ètica en la feina del periodista que potser altres oficis no s’han de plantejar. Això m’agrada perquè et fa ser molt responsable davant d’un material molt poderós i delicat com és la informació. Gaire-bé tan responsable com un metge davant una medicina o una malaltia, per la qual cosa no es pot practicar amb frivolitat ni amb interessos espu-ris o sectaris.
De corrector de tallers a cronista d’El Punt
Als setze anys vaig començar a col·laborar com a corresponsal de Los Sitios, amb cròniques del poble, de partits de futbol… Era l’únic diari que existia a Girona. Fins al 1977, havia format part de l’anomenada “Prensa del Movimiento (Medios de Comunicación Social del Estado)”, diaris públics que havien estat afectes al règim franquista. Aquest, en concret, provenia de la confiscació d’El Pirineo, que al seu torn s’havia forjat amb la confiscació de les màquines de L’Autonomista, el diari de Carles i Dari-us Rahola. Alhora, jo mantenia un activisme polític intens a peu de car-rer, perquè la meva motivació era política, a favor de la llengua catalana. Quan es fundà El Punt, el 24 de febrer del 1979, vaig entrar-hi a treba-llar com a corrector i vaig conèixer la primera redacció d’aquest diari, on també vaig fer de corresponsal. Ho combinava amb els estudis: assistia a classe de les quatre de la tarda a les vuit del vespre i, en acabar, anava al carrer Figuerola a corregir les galerades. Feia de corrector de tallers, per-què encara no hi havia ordinadors. Les pàgines es muntaven amb cera calenta, s’enganxaven els titulars i jo repassava els textos abans d’anar a impremta per comprovar que no hi faltés un accent, que el peu de foto fos correcte… o per incorporar una notícia rellevant de darrera hora. M’hi vaig estar des del primer curs de la Facultat fins al 1994, primer de cor-rector i a partir del 1983, de redactor; més d’una dotzena d’anys.
Patírem l’efecte lepra: tothom s’apartava de nosaltres
Vaig entrar en política molt jove, amb l’ànim de col·laborar-hi desinteres-sadament i de manera totalment voluntària. Vaig ser un dels fundadors de la JNC a Girona i vaig ingressar a Convergència el 1983, sense vocació d’anar a cap llista ni d’ocupar cap càrrec al partit, sinó amb aquella idea fundacional de què cada individu s’ha d’implicar en la construcció de la seva pròpia societat. Les democràcies necessiten aquest compromís polí-tic. Jo em sentia part d’aquella família política i ideològica, i la militància i col·laboració amb el partit em feia estar en contacte permanent amb per-sones amb les quals ens vam anar enriquint mútuament i madurant a tra-vés de l’intercanvi d’idees, opinions i experiències. I si, malgrat no tenir ambició per aspirar a càrrecs, ni llistes, he arribat on sóc, fou de manera casual. Perquè Convergència va travessar un moment complicat quan es formà el tripartit i a Girona també vam patir problemes seriosos el 2007, any en què el company que havia de ser candidat a l’Alcaldia plegà sobta-dament en haver rebut un seguit d’amenaces. Havíem perdut la Genera-litat i tot feia presagiar que perdríem molts ajuntaments, entraríem en caiguda lliure i les esquerres dominarien el tauler català durant un llarg període de temps. Patíem l’efecte lepra: tothom s’apartava de nosaltres. No érem prou atractius i, en aquesta conjuntura, algú considerà que pot-ser calia ser agosarat. I algú em proposà com a candidat a alcalde.
Vaig decidir sacrificar-me quan els vents no ens eren gens favorables
Fins llavors jo havia mantingut amb la majoria de l’equip de Convergèn-cia una relació d’amistat. No tenia càrrec i em limitava a assessorar-los. Quan s’arriba a la conclusió de trencar amb la vella CDC, renunciar a buscar un notable o algú de prestigi a la societat gironina (un “pota negra”), decideixen, ja perduts, proposar com a candidat a l’Alcaldia un independentista com jo, amb els cabells llargs, que pertany a un món poc convergent, que es dedica al periodisme… i que és una mica crític. Els amics em van anar collant i jo, que no m’ho havia plantejat mai, finalment vaig pensar que potser podia donar un cop de mà en un moment tan necessari. Vaig decidir sacrificar-me i, a finals del 2006, quan els vents no eren gens favorables a CDC, vaig entrar com a diputat al Parlament. L’any següent em vaig presentar com a candidat a Girona. De l’Ajuntament, en guardo un excel·lent record. Políticament és l’etapa més feliç de la meva vida, perquè vaig poder liderar un projecte i, a més, el 2011, vam aconse-guir un resultat històric que provocà que per primer cop durant tota la democràcia no guanyessin els socialistes. Vam començar un procés de transformació i projecció ràpides de la ciutat, convençuts de convertir-la en un node cultural de Catalunya. I a base de dedicació i lluita hem anat creixent i assolint uns resultats que ara són prou visibles.
Hem tingut més ambició que ningú per afrontar els problemes socials
A Girona hem pogut conciliar una política expansiva en projectes i en accions de transformació, sobretot a l’àmbit cultural i turístic. I, alhora, fer front amb molta ambició als problemes socials, més que qualsevol Ajuntament anterior. L’equip de Govern que vaig presidir mostrà el com-promís amb persones sense recursos per accedir a necessitats bàsiques com ara aliments, habitatge, energia, medicaments… Aquest compromís queda reflectit als pressupostos, que són públics i permeten comparar-los amb altres. Hem estat pioners en mesures polítiques que ara es repliquen a Catalunya; els primers a multar bancs amb pisos buits. Hem aprovat un clausulat social a la contractació pública, que es pren com a referència a tot el Principat. Hem demostrat que som capaços d’atraure inversió en desenvolupar grans esdeveniments (el rodatge de Joc de Trons n’és l’exem-ple més emblemàtic, però no pas l’únic) i de poder cavalcar sobre èxits aliens, que són de persones com ara els germans Roca, i posar-los al servei de la societat gironina i del país. Hem evidenciat un compromís polític inequívoc amb Catalunya i la nostra capacitat, des del municipalisme, de donar més atenció que mai a la gent més vulnerable.
El que fa el President Mas serà bo per a Convergència i per a la política catalana en general
Molt abans que existís la CUP, el Govern de l’Estat més sensible als temes socials i mediambientals fou Convergència. Això no és una opi-nió personal: és pur empirisme. Aquesta ànima social que a vegades no hem explicat prou bé i que sovint ens han discutit i negat és la que em portà a militar a CDC. Perquè vaig veure com és la gent de la base, la gent del meu poble; gent que fa coses per a la societat i que col·labora amb la parròquia, el bàsquet, les festes majors… En parlar d’ADN con-vergent, la majoria para atenció als casos més mediàtics i vinculats a per-sones amb més poder. Però el que explica l’èxit de Convergència i que continuï sent la força política municipal de Catalunya és el perfil dels seus militants i simpatitzants, persones que sempre fan costat quan hi ha una necessitat. I ara la renovació del partit és una feina indispensable i, segurament, ningú no la pot fer millor que el President Mas. Com que sé la seva manera de treballar i tot el que està fent, estic convençut que el resultat no només serà bo per a Convergència sinó per a la política catalana en general. És una tasca a la qual ens hem avançat, perquè tot-hom diu que vol un país nou, però pocs com nosaltres s’hi estan prepa-rant. Un país nou vol dir polítics nous, lideratges nous, llenguatges nous, prioritats noves, governances noves… I veig alguns partits que es comporten com si no hagués de canviar res. Un país nou reclama can-viar moltes coses, començant per la manera d’entendre els partits polí-tics i el seu paper a la societat.
Volem construir un espai on qui tingui un projecte de vida el pugui desenvolupar
Cal donar respostes a un país i a una societat que són molt diferents de quan CDC va néixer, i als quals ha servit durant tants anys. Si Conver-gència fos la mateixa que la fundada pel President Pujol, avui seria un ins-trument inútil. La gràcia de CDC és que s’ha anat adaptant als canvis de la societat, interpretant-los, llegint-los bé i fent propostes per abordar-los i poder continuar el progrés de la comunitat. Aquí rau l’èxit de CDC, que ara es proposa fer un salt majúscul. Seguint la seva tradició, i amb la seva cultura política, vol formar part de la transformació del país i la vol lide-rar. Si aquesta transformació la duguéssim a terme amb eines del passat no faríem un bon servei. Les persones continuaran sent la prioritat; però pen-sant en una societat que comparteixi valors, que es posi a treballar con-juntament i afavoreixi el creixement col·lectiu. Això vol dir economia productiva, formació, internacionalització, preservació del medi ambient, protecció dels més vulnerables, un bon model públic que ens faci sentir orgullosos… En definitiva, construir un espai al món on qui tingui un projecte de vida el pugui desenvolupar amb totes les garanties, i qui tin-gui un projecte professional trobi unes condicions favorables per poder fer-lo créixer. A aquesta manera d’actuar hi ha qui l’anomena “socialde-mocràcia”, però, de fet, és la millor definició de les polítiques de Conver-gència de tota la vida: valors individuals i col·lectius; respecte per les llibertats individuals i col·lectives.
Patim les conseqüències d’una Transició amb defectes de fàbrica
Cal evolucionar amb els temps. Avui hi ha molts independentistes que fa deu anys no ho eren; i no se’ls pot retreure haver canviat de jaqueta. Tenir l’honestedat d’admetre que el món canvia i que no pots seguir defensant unes idees que han caducat, a banda de ser capaç d’evolucionar amb elles, és un acte de valentia. No considero que Santiago Carrillo, a qui vaig entrevistar a casa seva, a Madrid, canviés de jaqueta per acceptar la monar-quia i la bandera espanyola. Crec que va fer un servei a la democràcia. O Manuel Fraga, que com a President de la Xunta de Galícia mai no va defensar en Franco. Sense renunciar al seu passat, va entendre quin era el seu nou rol. Igual que Carrillo no defensava el mateix que el 1939. Amb-dós foren figures clau durant la Transició espanyola, en un moment en què, si tothom no mirava de remar en el mateix sentit, es naufragava. Per-què els franquistes continuaven controlant l’exèrcit, la justícia, l’economia i una part important de l’església. Una altra cosa és que aquella Transició tingués defectes de fàbrica i que es blanquegessin biografies i responsabi-litats, de manera que gent menys valenta i menys noble sortís impune d’alguns crims i abusos. De fet, avui encara en patim les conseqüències. És important que es preservi i es respecti la memòria històrica, es dignifi-quin totes les víctimes i es faci cau i net en temes que estan vius en mol-tes famílies. No podem estripar unes pàgines negres perquè no ens agraden. Cal seguir l’exemple dels alemanys, que dediquen molts esforços a fer pedagogia sobre tot el que va representar el nazisme. No per generar culpa a futures generacions, sinó perquè la memòria és imprescindible si volem reconèixer-nos bé i evitar repetir errors.
Ens cal un Estat a favor; i l’Estat espanyol ha decidit no ser-ho
Catalunya sempre ha estat un país ric en teixit industrial. Però cal enten-dre que, d’aquí a vint anys, les activitats que seran hegemòniques en aquest teixit industrial avui encara no existeixen. El 80% dels nens que ara comencen P3, quan acabin la carrera es dedicaran a feines que en l’actua-litat no coneixem. El repte rau a identificar aquests jaciments de creació de riquesa, de llocs de treball de qualitat d’una nova indústria basada en el coneixement, la tecnologia, els processos respectuosos amb el medi ambient, el valor afegit en la transformació de matèria primera… Catalu-nya té condicions per esdevenir una potència. Cal apostar pel disseny, la innovació, la tecnologia i el lideratge; tot plegat amb un bon sector ser-veis, que ocupa molta gent amb formació baixa-mitjana i que genera un impacte en el PIB molt important, del qual no podem prescindir si volem créixer. Igualment, és molt important el foment d’un teixit cultural únic: un lloc amb esdeveniments de primer nivell durant tot l’any. Això és el que pot garantir una economia productiva, que hi hagi emprenedoria, projectes d’empresa, valor afegit i molt talent per competir al mercat del món. I necessitem assolir una inversió en R+D del 3%. Ara, per cada euro públic invertit en recerca, el sector privat n’esmerça entre 1,4 i 1,5, quan l’idoni seria que arribéssim als dos euros. Les PIMES són les que més es beneficien dels parcs científics i tecnològics, perquè no tenen la capacitat de fer la transferència per obtenir els resultats de la recerca i crear un pro-ducte de valor afegit. Estem per sota del que ens demana la Unió Europea en R+D per a l’horitzó del 2020. Per tal d’aconseguir-ho, ens cal una fis-calitat adequada que incentivi la recerca dins l’empresa privada. Això reclama un Estat a favor; i l’Estat espanyol ha decidit no ser-ho.
La globalització basada en l’adotzenament de les identitats fracassarà
Com més petit, més manejable i més lliure ets, perquè tens més control dels teus recursos i de la teva capacitat. La tendència dels analistes polítics és considerar que en el món global tecnològicament connectat tenen sen-tit els Estats petits, perquè són molt manejables. Un gran Estat és obsolet, una maquinària complicadíssima per fer-la funcionar. Els països petits són molt eficients i no tenen les servituds que patien fa mig segle. La globa-lització basada en l’adotzenament de les identitats està condemnada al fra-càs; menjar, beure, estiuejar a la platja, fer el mateix any rere any interessa cada cop menys a gent amb poder adquisitiu i amb capacitat creativa. Aquest públic busca valor afegit, que cada indret expliqui com és; que, sense renunciar als gustos internacionals, parli de la seva música, la seva cultura, la seva gastronomia…
Cal aixecar la bandera de la llengua activa pròpia
Actualment, tenir nocions d’idiomes és un requisit indispensable; a l’igu-al que qui aspira a ocupar un lloc de responsabilitat també ha de saber codificar l’economia, per poder llegir qualsevol article dels mitjans mun-dials de referència. Veig clarament que els intèrprets són un sector profes-sional amb un gran desafiament. Ho vaig veure en l’homenatge a les víctimes de l’accident d’autocar de Freginals, on els únics que necessita-ven traducció eren els pares dels estudiants, perquè els joves universitaris avui dia ja dominen idiomes. Però no s’ha de confondre la llengua de comunicació amb la de creació. Aquí cal aixecar la bandera de la llengua activa pròpia; perquè, si la perdem, serem analfabets en molts àmbits, començant pel creatiu. Des de fa mil anys el Mediterrani és el bressol de la civilització perquè ha estat bressol de creació. I una societat és creativa quan domina els registres lingüístics, que no estan formats tan sols per tres mil mots, els suficients per adreçar-se a un grup de gent que ve d’Erasmus o a una reunió de negocis. S’ha de tenir la capacitat per expressar idees sofisticades i abstractes, com ara la idea de Déu, de felicitat, d’amor, de bellesa… Idees que fan progressar la humanitat només es poden transme-tre amb la llengua amb què somies, que t’emociona, la de la teva mare, la de la teva infantesa… la que et connecta amb el teu ésser espiritual. Totes les bondats de saber idiomes no supleixen el coneixement ampli i impres-cindible de la llengua activa pròpia, independentment de quanta gent la parli. Cal ser molt exigent amb el domini de l’idioma matern i no con-fondre’l amb el de comunicació, perquè en cas contrari convertirem la nostra pròpia llengua en vulgar i penetrable a barbarismes, i en perdrem molts registres.
Seré immensament feliç quan doni les claus de la República Catalana independent a qui guanyi les eleccions constituents
Mai no he dit que sigui un President interí, que significaria que substitu-eixo algú. Sóc un President temporal, perquè la plaça l’exerceixo plena-ment, amb una temporalitat molt definida perquè és un mandat molt determinat. És una legislatura excepcional i més temporal que mai, que per a mi té una gran autoexigència perquè vull que acabi bé i ens porti a les portes d’una República independent que ha de néixer neta i lliure de servituds, començant per lideratges, llenguatges i polítiques. La meva con-tribució no seria gens positiva si, en néixer una etapa de nova planta, pre-tengués perpetuar-me en el càrrec. He de propiciar que hi hagi lideratges nous, tal com el President Mas en el seu moment optà per sacrificar-se en una decisió que semblava que no havia de funcionar i, tanmateix, el temps ha permès constatar que ens en sortim. A Convergència conec gent que prové de les bases i que té un gran potencial. I jo em sentiré un home immensament feliç si un dia puc donar les claus de la República Catala-na independent a qui lideri l’equip de Govern que guanyi les eleccions constituents.
