Text del 2006
Mitjançant la simulació per ordinador podem estudiar l’estructura de les molècules i dels processos químics.
Miquel Duran i Portas va estudiar els tres primers cursos de la llicenciatura de Química a l’actual Universitat de Girona, quan encara era una extensió universitària de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per aquesta raó, va haver de traslladar-se a Bellaterra per cursar el segon cicle, ja que aleshores aquests estudis no existien a la delegació gironina. Una vegada llicenciat i tenint ja clar que desitjava dedicar-se al món de la investigació, va aconseguir una beca de recerca per tal de realitzar els estudis de tercer cicle sota la supervisió del doctor Joan Bertran. “El tema de les meves primeres investigacions es relacionava amb l’electrònica molecular, ja que es centraven en el que succeeix quan s’apliquen camps elèctrics a una molècula.”
Immediatament després de doctorar-se, Miquel Duran va aconseguir una plaça com a professor titular de la Universitat Autònoma de Barcelona. A més a més, també obtingué una beca postdoctoral per tal d’ampliar els coneixements durant un any a la universitat nord-americana de Berkeley, a l’estat de Califòrnia: “Vaig aprofundir durant aquell temps en la metodologia de la química quàntica.”
A més d’aquesta primera experiència postdoctoral a la universitat californiana, Miquel Duran ha fet diverses estades a diferents centres científics i acadèmics europeus i nord-americans, com “la Universitat de Georgia i la de la ciutat de Nova York, als Estats Units, la de Porto, a Portugal, etc.” En aquest sentit, “pertanyo a una de les primeres generacions de científics que va tenir l’oportunitat de viatjar per tal de formar-se i superar les limitacions de mitjans i científiques que patia el nostre país. Aleshores únicament exportàvem científics; ara, en canvi, ja n’importem, gràcies a l’increment de recursos i d’inversions en el camp de la investigació que s’ha produït en els darrers anys.”
El doctor Duran va estar lligat a la Universitat Autònoma de Barcelona fins l’any 1991, en què es traslladà a la de Girona: “La creació de la Universitat de Girona comportà l’establiment del segon cicle de la llicenciatura de Química, la qual cosa possibilità el meu trasllat a les comarques gironines, d’on sóc fill.”
L’any 1992 guanyà la càtedra en la seva especialitat. La seva implicació en el món universitari també s’ha estès cap a la gestió amb la seva responsabilitat com a vicerector durant vuit anys.En l’actualitat, a més de les funcions docents, el doctor Duran codirigeix, juntament amb el doctor Solà, el grup d’investigació de “Modelatge Molecular i Metodologia Mecanoquàntica, pertanyent a l’Institut de Química Computacional de la Universitat de Girona.”
La tasca d’aquest grup, que es caracteritza per l’economia dels mitjans de què han de disposar per portar a terme les seves investigacions, és la següent: “Nosaltres no treballem pas amb un laboratori convencional; la nostra feina té lloc en un laboratori numèric, en què, mitjançant la simulació per ordinador, podem estudiar l’estructura de les molècules i la reactivitat química. Aquesta forma d’operar ens permet reproduir i predir dades sense haver d’efectuar materialment l’experiment, la qual cosa comporta inqüestionables avantatges ecològics, econòmics i de seguretat.”
En la seva tasca investigadora al laboratori numèric, és fonamental la intervenció “tant dels químics computacionals com dels teòrics. Els primers són els que elaboren els programaris a partir dels quals treballem. Com que els programaris disponibles són força limitats i estandarditzats, per tal de simular els processos hem d’adaptar-los, tot expandint-los, a les nostres necessitats a través del plantejament d’algoritmes i càlculs.”
D’altra banda, també cal tenir en compte que l’ordinador executa les operacions, però que aquestes parteixen del plantejament “d’equacions i mètodes que facin factible la simulació d’una forma precisa.”
En síntesi, doncs, els requisits i condicionants de la seva feina són: “el raonament, el llapis, el paper i un ordinador per tal de portar a terme la nostra tasca, la qual consisteix en la recerca de fonts de coneixement a partir de mètodes i algoritmes originals per tal de crear nous camps d’aplicació.”
Evidentment, aquestes simulacions requereixen estris informàtics potents i específics: “a més dels nostres equips, també ens connectem als Centres de Supercomputació que hi ha a Barcelona, on hi efectuem moltes de les simulacions.”
La seva relativa necessitat de mitjans determina que no pateixin directament les mancances del sistema investigador de l’Estat espanyol, tot i que són ben conscients de la importància d’aquesta realitat: “Les anomenades universitats perifèriques no disposen dels mateixos mitjans que les universitats i institucions científiques situades a les grans ciutats. Possiblement hi ha una explicació econòmica i política d’aquest fet, però també és innegable que la creació i assentament de grups d’investigadors en qualsevol ciutat comporta un importantíssim enriquiment intel·lectual i també econòmic. Aquest fet s’ha pogut percebre clarament, per exemple, amb la creació de la Universitat de Girona i l’impacte positiu que ha tingut a la ciutat.”
En qualsevol cas, és innegable “que s’està produint una davallada en el nombre de persones interessades a continuar una carrera investigadora en el camp de les ciències, segurament per la seva dificultat. La ciència no és pas un joc, i conté una certa dificultat, ja que parteix d’una sòlida base matemàtica. A diferència d’altres àrees del coneixement, difícilment un científic podrà aportar quelcom per a l’avenç de la seva àrea abans de finalitzar el seu doctorat. Però la ciència també és veritat, una veritat inqüestionable, inopinable, ja que parteix de veritats universals, i la veritat ens fa lliures. I, a més a més, des de la perspectiva pràctica pot contribuir al progrés de la humanitat. La recerca bàsica no només explica per què les coses són com són, sinó també per què no són d’una altra manera, i arriba a les seves conclusions a través del dubte i de la crítica.”
Per tal de corregir aquesta manca de vocacions investigadores, “hauríem d’actuar des de l’ensenyament secundari.”
Molt possiblement, la universalització del sistema educatiu, amb la consegüent i inqüestionable baixada de nivell acadèmic, ha repercutit en un menor interès dels estudiants per les ciències, que els resulten llunyanes i difícils i requereixen un esforç intel·lectual al qual no estan gaire acostumats. D’altra banda, però, també és cert que no sempre els científics mantenen uns bons canals de comunicació amb la societat: “Possiblement la societat valoraria millor la nostra tasca si la conegués. Per això considero que és fonamental divulgar la nostra feina amb seriositat i rigor i, alhora, de forma intel·ligible. Fóra molt convenient que les institucions i universitats que porten a terme recerca disposessin de gabinets de comunicació que transmetessin amb seriositat i amenitat els objectius i els progressos de les investigacions que desenvolupen.”
