Text del 2003
Metges estrella? Hem d’aprendre a treballar en equip, perquè l’única estrella que hi ha són els resultats, la veritat és que no n’hi ha cap més.
El professor Emili Gil-Vernet és el cap visible d’un centre que ja té una llarga trajectòria i que dedica tots els esforços a donar atenció clínica a la dona en tots els vessants. Fill també d’un eminent ginecòleg, el doctor Gil-Vernet ha vist com en els darrers anys canviava el món de la medicina i evidentment també el de la ginecologia en molts àmbits, un dels quals és la importància que ha adquirit el treball en equip: “És cert que durant una època es va establir allò del metge estrella, perquè la medicina estava en mans de molt poques persones. Després, crec que vam entrar en una fase de màrqueting en què hi va haver la idea d’un llançament de figures per crear una imatge social a partir de la qual es desenvolpuessin mercantilment un conjunt d’àmbits, fins que hi ha hagut una important entrada de coneixements en què la informació ha estat pràcticament simultània arreu del món, la qual cosa ha fet que la informació no la tingués un sol individu, sinó que pogués ser contrastada universalment.”
Tot això no significa que no hi hagi d’haver persones que tirin el carro: “Una persona ha de ser conscient que en tot equip sorgeix un líder d’una forma o altra, i també ha de tenir molt clar que arriba un dia que se n’ha de plantejar la successió, perquè ja no pot donar el mateix que abans. La capacitat de treball minva amb els anys, i d’això no se n’escapa ningú.”
A banda de tot això, cada vegada més la medicina és interdisciplinària: “En el camp de l’oncologia, per posar un exemple, hi treballa una gran quantitat de personal especialitzat, des de radiòlegs fins a especialistes en medicina interna, els oncòlegs, els cirurgians i molta d’altra gent. Qui és l’estrella aleshores? L’única estrella que hi ha són els resultats, la veritat és que no n’hi ha cap més.”
Quant a la figura del ginecòleg, els anys també l’han anat moldejant i canviant: “Hi va haver una època en què es va perdre la figura del metge de capçalera, aquest metge de família que ara s’està intentant recuperar i que era una persona que tenia una importància fonamental perquè coneixia l’àmbit social i mèdic de la família. Doncs bé, en un determinat moment, el ginecòleg va acabar ocupant aquesta posició perquè, un cop perdut el metge de família, era ell amb qui la dona tenia més confiança.”
I és precisament aquesta relació afectiva entre metge i pacient la que el doctor Gil-Vernet considera que no es pot perdre: “Si es perd aquesta confiança, aleshores ja no hi ha medicina. On comença l’objectivitat i la subjectivitat? A vegades hem curat la malaltia i persisteixen els símptomes perquè hi ha un entramat entre la ment i l’organisme; la part psicosomàtica és fonamental. Tenir més mitjans ens ha de servir per objectivar o per demostrar que allò que nosaltres hem pensat que hi ha, hi és realment, però és parlant amb el pacient i amb la valoració clínica, i només així, com el metge ha d’arribar a un diagnòstic de probabilitat.
Sovint es passen massa per alt les relacions personals, i són fonamentals en l’àmbit de la medicina: “Durant un part hi ha una diferència fonamental entre una dona que tingui el marit al costat i una que no l’hi tingui, igual que si té la llevadora i el metge a prop perquè li vagin explicant què és el que li està passant. No oblidem que el desconeixement és la base del patiment. Quan no sabem què ens passarà ens angoixem i això provoca tensions i, per tant, més dolor.”
Per això el doctor Gil-Vernet i els seus col·laboradors tenen molt clar que el pacient ha d’estar al corrent de què li passa i de quins són els efectes del tractament que rebrà: “Si expliques a aquella persona que el que té són uns miomes, per exemple, i que traient-los se li resoldrà el problema, després que hagi passat tot el procés es convencerà que ja està bé i serà cert que ho està. Si, en canvi, la poses directament al quiròfan sense donar-li explicacions, sempre tindrà el dubte que potser tenia un tumor maligne i que no li has explicat, i això farà que continuï tenint els símptomes encara que objectivament ja no tingui res.”
Malauradament, avui la relació entre metge i pacient no és tan senzilla com abans: “Fa uns anys, quan t’entrava un pacient a la consulta sabies que davant hi tenies potencialment un amic, en canvi ara les coses no són iguals. El malalt vol que li diguis allò que li agradaria sentir i en un tant per cent força elevat de casos et sents amb una espasa de Dàmocles jurídica al damunt.”
Una altra qüestió que toquen al Centre són els tractaments de fertilitat, i això ens fa preguntar si es pot ser mare a qualsevol edat: “En aquest sentit crec que ens hauríem d’humanitzar. No som uns animals com tots? No hi ha un moment idoni per tenir fills? Perquè hem de recordar que després aquest nen o nena s’ha d’educar, ha de créixer en un entorn familiar, s’ha d’inserir a la societat. I aquesta capacitat de fer home o dona a aquell nen o nena també forma part de la biologia reproductiva. Hi ha moments biològics per tot: és com si algú em digués que vol ser olímpic de salt i ja té vint-i-cinc anys, suposo que tothom li diria que hauria d’haver començat als dotze anys!”
I ja deixant aquesta qüestió, un dels aspectes més importants que cal tenir en compte i que al Centre Gil-Vernet d’Obstetrícia no han passat mai per alt és la prevenció: “Jo ja vaig viure aquesta prevenció amb el meu pare, que va ser catedràtic de ginecologia i va crear el primer centre de diagnòstic precoç de càncer a dins de l’Hospital Clínic. Va ser el primer centre de l’Estat on es va fer la famosa prova del papa nicolau i de mica en mica es va anar introduint aquesta prova i d’altres a la resta de centres de la ciutat.”
Durant uns anys es van veure casos de càncer de coll de matriu i d’endometri i després venia el càncer de mama. En aquests moments, en canvi, el càncer de mama ocupa el primer lloc: “Encara que pugui semblar estrany, això és positiu perquè vol dir que els altres dos s’han reduït enormement gràcies a la prevenció que s’ha fet. Tenim molt més definides les lesions precanceroses, la qual cosa ens permet detectar-les a temps.” El primer pas per a una bona prevenció és visitar el ginecòleg un cop l’any.
Al Centre d’Obstetrícia dirigit pel doctor Gil-Vernet, però, tracten la ginecologia des de molts més vessants: “El nostre camp comença amb el desenvolupament de la nena a l’adolescència i per això tractem des de les alteracions que puguin patir fins al seu comportament. Les coses han canviat i mèdicament i socialment se’ls ha de donar una nova educació en aquest sentit. D’altra banda, ens preocupa la dona a la menopausa i també tot el que té relació amb la síndrome d’incontinència urinària i la caiguda de la musculatura pelviana, que són conseqüències de la maternitat que porten problemes a la dona quan es fa gran. Nosaltres hem de procurar ajudar-les perquè puguin tenir una bona qualitat de vida.”
