Text del 29/06/2009
Hem de fer comprendre els professionals del nostre col·lectiu que, en un moment en què Europa es planteja si és convenient l’existència dels col·legis professionals, el fet de col·legiar-se és fonamental.
En contra d’allò que hom pensa, el primer motor econòmic de Catalunya no és la indústria ni el comerç, sinó el nostre sector agroalimentari.
A un país com el nostre, conformat per petits emprenedors, el sistema de les cooperatives està funcionant cada vegada amb millors resultats.
Arribar directament al consumidor per oferir productes de qualitat a preus raonables permetrà superar una de les principals dificultats dels productors, que és la diferència entre el preu de cost i el preu de consum.
Ramon Lluís Lletjós i Castells és president del Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Pèrits Agrícoles de Catalunya, una institució que agrupa més de 2.300 col·legiats d’una de les professions més antigues del nostre país, i que s’organitza d’una manera peculiar. “Estem estructurats en cinc demarcacions: Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa-Terres de l’Ebre. Malgrat que el Col·legi té personalitat jurídica pròpia, cadascuna d’aquestes demarcacions disposa d’autonomia econòmica i de funcionament. Per tant, la funció del Col·legi no és la de col·legiar els professionals ni cobrar les quotes –cosa que fa cadascuna de les demarcacions–, sinó la d’encarregar-se d’aquells temes que són transversals, com vetllar per la qualitat del servei dels nostres professionals, consolidar el visat telemàtic, promocionar els beneficis que la nostra feina reporta al país, etc. En els nous estatus, aprovats l’any 2008, vam apostar per mantenir aquesta estructura perquè no només ens permet una implantació més directa i efectiva en el territori, sinó que també facilita que el funcionament en l’àmbit català sigui prou àgil com per poder acarar amb garanties els canvis que s’albiren en l’horitzó.”
Entre aquests reptes de futur, el senyor Lletjós prioritza el creixement del Col·legi. “Un dels meus objectius com a president és augmentar el nombre de col·legiats fins a la xifra de 3.000. Per fer aquest salt, hem de millorar les prestacions que oferim als nostres col·legiats i a les seves famílies, però sobretot hem de fer comprendre als professionals del nostre col·lectiu que, en un moment en què Europa es planteja si són necessaris els col·legis professionals, el fet de col·legiar-se és fonamental. No hem d’oblidar que els col·legis són una garantia per a les persones que contracten els professionals que els integren.”
Una altra de les vies per consolidar el Col·legi és la d’intensificar les relacions amb les diferents escoles d’enginyers tècnics del país. “Actualment, els presidents de les demarcacions van a les escoles per mostrar als alumnes com és el dia a dia de la nostra professió, per parlar-los de les possibilitats laborals, i també per apadrinar promocions. Tanmateix, la nostra relació amb aquests centres de formació va més enllà. Hi tenim signats convenis de col·laboració i estem treballant perquè els alumnes d’últim any puguin iniciar-se al món de l’empresa a través de pràctiques. A més, considerem que l’entesa amb els centres d’ensenyament és essencial per formar els professionals en actiu en aquelles qüestions que, atesa la seva actualitat, requereixen uns coneixements específics. En aquest sentit destaquem els temes mediambientals, com els estudis d’impacte ambiental o la millora científica i tecnològica per prevenir la contaminació per nitrats i purins, els espais verds i la jardineria, la restauració paisatgística, la planificació en urbanisme rural, la gestió de les produccions ramaderes des del punt de vista de la nutrició, el benestar animal, el maneig, etc. Igualment donem una gran importància a les produccions agràries ecològiques, de les quals Catalunya és capdavantera a Espanya pel que fa a la comercialització, a les produccions integrades i a la millora de les produccions que permetin certificar que el producte que es consumeix és lliure de qualsevol residu o contaminant, especialment pesticides.”
Més enllà de l’àmbit del Col·legi, Ramon Lluís Lletjós reivindica el paper dels enginyers tècnics i pèrits agrícoles dins la societat catalana actual. “Cal tenir en compte que els nostres col·legiats disposen de coneixements per atendre no només la producció agrícola i ramadera, sinó tots els esglaons de la cadena agrioalimentària. Poden ocupar-se dels requisits mediambientals, la producció ecològica, els certificats de qualitat, les denominacions d’origen, etc. D’altra banda, no hem d’oblidar que, en contra d’allò que hom pensa, el principal motor econòmic de Catalunya no és la indústria ni el comerç, sinó el nostre sector agroalimentari.”
En aquest àmbit el moment actual és especialment interessant, perquè, si bé és cert que travessa serioses dificultats, no ho és menys que ofereix la possibilitat de redreçar-se i acarar el futur amb les màximes garanties. “El nostre és un sector que requereix els ajuts de les diferents administracions, perquè la nostra estructura de producció permet aportar qualitat però no la quantitat suficient com per competir amb d’altres territoris. Ara bé, no hem de pensar en viure de les subvencions. Al contrari, la solució passa pel canvi de mentalitat del pagès, que ha de comprendre que ell ha de comportar-se com un empresari agrícola. I què implica ser un empresari agrari? Principalment exigeix moure’s per tal de comercialitzar els productes i no esperar que el comprador vingui a ell. És a dir, el pagès ha de buscar la manera d’associar-se amb altres productors que tinguin els mateixos interessos, invertir en màrqueting perquè els seus productes es paguin al preu que valen, incentivar la investigació per modernitzar-se i obrir el mercat fora de l’entorn més immediat i vendre a Europa, als Estats Units o a Austràlia. Hi ha molta feina pendent, però també és cert que n’hi ha molta que ja s’està fent. A un país com el nostre, conformat per petits emprenedors, el sistema de les cooperatives està funcionant cada vegada amb millors resultats. S’ha après dels errors del passat, i avui dia les cooperatives són més grans gràcies als esforços de la Generalitat per incentivar-ne la fusió, s’han professionalitzat i estan dirigides per gerents amb experiència i capacitat. D’aquesta manera, els petits productors han trobat una bona via per unir esforços i reunir la inversió necessària per obrir noves vies.”
Aquesta visió optimista del futur del sector agroalimentari català no impedeix que el senyor Lletjós comprengui les dificultats actuals. “Si bé és veritat que no pateixen tantes dificultats com la indústria i el comerç, en aquests moments els agricultors i els ramaders es troben amb un problema seriós, perquè han apujat els preus dels productes necessaris per a la producció i, en canvi, els preus del producte final han disminuït. En aquest sentit, les ajudes proporcionades fins ara pel Govern, més centrades en les prestacions d’atur que en la creació de feina, no són la solució. Al contrari, si els pagesos i ramaders volen superar les dificultats amb què es troben han d’iniciar el procés per comercialitzar el producte que produeixen.”
Aquest últim és un punt vital per al sector i requereix actuar amb decisió. “Ara és el moment de llançar-s’hi. Els pagesos catalans, a través d’associacions o cooperatives, han de ser capaços d’invertir per comercialitzar els seus productes sense passar pels intermediaris. Aquest camí, el d’arribar directament al consumidor per oferir productes de qualitat a preus raonables, permetrà superar una de les principals dificultats dels productors, que és la diferència entre el preu de cost i el preu de consum.”
