Text del 2007
“Hi ha un segell visual, de confiança i de convenciment pel que fa als constructors”
El senyor Ramon Palau Sol, director general de Construccions Redós, S.A., explica com va néixer aquesta empresa: “La societat prové de l’anterior Construccions Palau, fundada pel pare, en Fidel Palau, i l’oncle, en Josep Palau, la qual, al seu torn, derivava d’una altra societat formada per l’avi i un cunyat seu, que començaren junts l’activitat constructora a Sabadell. Construccions Palau va desenvolupar la seva activitat durant més de tres dècades i va arribar a tenir més de 200 treballadors, però amb l’última crisi dels anys 70 es va veure abocada a tancar les portes. Ara, a Construccions Redós hi tenim 30 empleats i, probablement, amb aquests operaris realitzem la mateixa feina que feia el pare. Això és fruit de l’especialització i de les noves tecnologies.”
La conjuntura econòmica general i les circumstàncies personals i professionals van propiciar que el senyor Palau, es decantés per fer de constructor. “L’avi, el pare i l’oncle havien estat mestres d’obres. Per tant, el fill havia de pujar un esglaó més i fer arquitectura, estudis que, per cert, m’agradaven força. Justament, quan Construccions Palau va plegar, estava acabant la carrera. En aquells moments de crisi, molta gent trucava a casa dient que volia fer obres. Llavors, vaig decidir encarregar-me’n personalment. Vaig treballar de valent i vaig mantenir la tradició i els clients de sempre.”
El senyor Ramon Palau vol deixar clar que és un constructor que ha estudiat arquitectura. “No tinc la temptació de fer res com a arquitecte quan el que em toca és fer de constructor. He cursat la carrera d’arquitectura, però a mi els arquitectes em donen feina, això ho he de tenir molt clar. No m’he de posar mai en el seu terreny, tret que em demanin l’opinió.”
Tampoc no se sent promotor. “De promocions, al llarg d’aquests 25 anys n’he fet ben poques. Aproximadament, cada tres anys en faig una. Si només mirés el vessant lucratiu, pensaria que és un error i que hauria de fer-ne més sovint, ja que generalment són rendibles. El fet, però, és que no he seguit aquesta direcció i la meva aspiració no ha estat tan sols la de guanyar diners. M’agrada que vingui l’arquitecte i em proposi fer l’obra. M’encanta la discussió, treballar, fer la casa per a un client, o un bloc de pisos per a tota la família… Tot això em dóna més satisfacció.”
Les obres més habituals de Construccions Redós són els xalets i els edificis d’habitatges. “Treballem bàsicament a la província de Barcelona. En un quart de segle d’activitat constructora hem fet per terme mitjà de quatre a cinc xalets l’any, disseminats pel Vallès Occidental, la qual cosa equival a més de 100 obres. A zones urbanitzades de Matadepera en vam fer una quarantena de tots tipus, amb diferents arquitectes. M’agrada molt fer-ne, tots són diferents i tots tenen la seva gràcia. També construïm alguns edificis industrials. Generalment, el mateix client a qui hem fet la casa, la torre o el xalet, ens demana la fàbrica. Al principi, com que era més jove i més agosarat, vaig treballar a Lleida, Girona i altres llocs. Ara crec que, si tens feina i vols concentrar-t’hi, és millor quedar-te en un lloc més controlat. Ens agrada la província de Barcelona; ja en tenim prou, no ens cal abastar més.”
És sorprenent que en el segle xxi la construcció, un sector considerat com el motor de l’economia, no estigui regulada. “És incomprensible que una activitat de la qual depèn un percentatge tan alt de la nostra economia no estigui normalitzada de cap manera. Per exercir qualsevol professió s’ha d’estar col·legiat, s’han de tenir uns estudis o s’ha de demostrar una determinada experiència, però en aquest sector pot exercir qualsevol persona que ho desitgi, sense haver de demostrar cap qualificació, experiència ni habilitat. Per ordenar el sector adequadament cal la intervenció dels polítics, els quals són els que al cap i a la fi fan les lleis. Hauria d’haver-hi un carnet que certifiqués que ets constructor, per experiència, per ofici, per estudis o per coneixements. Potser també per tenir dret a exercir com a promotor s’hauria de reunir una sèrie de característiques. No es suficient anar al banc i demanar diners per edificar per a un altre, vendre i obtenir beneficis, hi ha d’haver alguna cosa més.”
Pel que fa a la formació, el senyor Palau demana que es torni a recuperar la figura de l’aprenent. “En aquests moments, la categoria professional de l’aprenent existeix, però no serveix per a res. Amb la normativa vigent, l’aprenent va a l’obra només a mirar i, si cap paleta li vol ensenyar l’ofici i pren mal, segons la normativa ha infringit una regla, perquè el fa treballar. Per conèixer la professió, el principiant ha de treballar i, si ho fa, s’exposa a accidentar-se. L’Administració hauria de regular aquesta realitat per promoure la recuperació real de la figura de l’aprenent.”
La figura del paleta d’abans dissortadament gairebé tampoc no existeix. “Hem d’intentar tenir-ne, però per poder ser competitius en el mercat hem de barrejar la gent més preparada amb personal no qualificat. Malauradament, hi ha molts operaris que es diuen tècnics perquè han fet un curs de 24 hores.”
El senyor Palau diu que les cases tenen el segell de l’arquitecte i no del constructor. “No és possible saber quines són les cases que ha fet un constructor, perquè porten el segell de l’arquitecte. L’empremta del constructor es pot trobar en la durabilitat de l’obra, en el fet que no caiguin les pedres de la façana o que l’arrebossat no s’esquerdi. Hi ha un segell visual, de confiança i de convenciment pel que fa als constructors. Moltes empreses i arquitectes em tenen confiança i m’encarreguen les obres perquè saben que treballem bé.”
Tot i que moltes vegades el particular no té una idea definida sobre el projecte que vol, generalment en queda satisfet. “Parlant amb el client particular, l’arquitecte intenta esbrinar el que vol, perquè sovint no ho té gens clar. L’arquitecte l’informa si la seva proposta és assumible i li’n fa el pressupost aproximat. Però, finalment, cap de les premisses inicials es compleixen, perquè sempre l’obra costa més del que s’havia previst. No obstant això, la major part de les vegades el client queda content.”
El senyor Palau és partidari de les cases amb envans fixos, les de tota la vida. “Vaig veure a Construmat la casa amb envans mòbils i no em va agradar gaire. Per moure mig metre un envà trigaven un quart d’hora. No crec que aquesta sigui la casa dels meus somnis. Si tot és tan efímer, canviarem de casa, de dona, de fills, de cotxe… i arribarà un moment en què no tindrem cap al·licient.”
Per acabar, el senyor Palau Sol vol donar uns consells als joves arquitectes. “Als joves els diria que es fixin molt en l’estètica i el disseny. Que facin cas als arquitectes tècnics, perquè moltes vegades l’arquitecte dissenya sense pensar en les conseqüències del seu projecte o com s’ha de construir el que dibuixa. És molt important que comptin amb els seus companys aparelladors.”
