Text del 2001
L’activitat professional de Ramon Vallbé Ansesa, home definitivament polifacètic, es reparteix entre dos sectors: l’ensenyament i l’assessoria. Per una banda, aquest advocat és professor de dret laboral a la Universitat Autònoma de Barcelona; per l’altra, treballa, amb Paco Carretero i altres vuit advo-cats, en el bufet de consultoria que porta el seu nom, a la capital catalana.
Després de 25 anys de carrera, en Ramon confessa que “a l’hora d’assessorar el client, el que t’acaba guiant és el sentit comú. Per exercir la meva professió es requereix un important pòsit cultural, basat en la curiositat.”
La seva millor recomanació per a l’empresari és que mostri una actitud “transparent, i que, a pesar que el negoci sigui seu, consideri que pertany a tots els seus col·laboradors.”
Toni Farrés, antic alcalde de Sabadell, va ser el creador del despatx del qual en Ramon és “continuador. En Toni es dedicava a l’assessorament laboral dels treballadors.”
En Ramon s’hi va incorporar a 26 anys, després d’haver estat treballant a l’assessoria jurídica d’una destacada entitat financera: “Era una època d’efervescència política i sindical en què nosaltres ens vam implicar.”
Quan Toni Farrés va deixar l’assessoria per exercir de batlle, van quedar-ne al càrrec en Ramon i dos companys més. A poc a poc, “l’orientació del bufet es va anar modificant. Avui ens dediquem sobretot a l’assessorament de mitjanes i grans empreses.”
El perfil dels col·laboradors del Bufet Vallbé és homogeni: “Tots som advocats. L’assessorament empresarial es pot considerar des de múltiples òptiques, entre elles la jurídica. En cas de necessitar la col·laboració d’altres professionals –enginyers, psicòlegs, economistes…– ens hi posem en contacte.”
En Ramon té molt clar que “l’assessor individual i generalista no té futur. El que persistirà seran els grans despatxos professionals de molts advocats, juntament amb els bufets mitjans-petits, d’un màxim de 20; aquests darrers ofereixen l’avantatge que representa per al client una relació més humana amb el professional.”
El cas que ens ocupa n’és un bon exemple: “Hem aconseguit que els clients siguin també amics. És una llàstima que es perdi el caràcter artesà de l’assessor.”
De tota manera, en Ramon considera que Catalunya és un indret “òptim” pel que fa a l’assessorament.
Si bé ara està adreçada a un client diferent, l’activitat principal del Bufet Vallbé continua sent l’assessorament laboral, que constitueix “entre el 60% i el 70% de la nostra tasca.”
Aquest segment del món de l’assessorament és el preferit d’en Ramon: “L’últim informe anual de l’Institut de Tecnologia més important del món, el de Massachusetts, insistia que les empreses que consideren que el seu futur rau únicament en la innovació tecnològica s’equivoquen. En realitat, segons aquest text, el més important d’una firma són els recursos humans, una opinió amb la qual combrego totalment.”
Tan fonamental és aquesta qüestió per al despatx Vallbé que, “abans d’acceptar una empresa com a client, la sotmetem a un test per comprovar el paper que hi tenen els recursos humans.”
Com a especialista en aquesta branca de la seva professió, en Ramon pot oferir dades concretes sobre l’evolució de les relacions dins l’empresa: “Les organitzacions de treballadors han estat el gran motor d’avenç de la societat: és gràcies a la unió dels obrers que avui hi ha les lleis que hi ha.”
Tanmateix, “fins ara, de tots els agents socials, els sindicats són els qui han canviat menys. Encara es conserva la filosofia de la lluita de classes que imperava als anys 70. Cal que els sindicalistes facin un esforç per posar-se al dia d’acord amb la nova concepció de l’empresa. Empresari i empleat ja no estan enfrontats. Evidentment, presenten característiques oposades, però la seva col·laboració va en benefici de tots dos.”
Com a conseqüència de l’ancoratge en el passat, “els sindicats s’adrecen cada cop més a una porció reduïda de la mà d’obra, pròxima a la desaparició: l’obrer de fàbrica.”
El món empresarial canvia a passes gegantines. Aquest advocat i professor de dret és conscient que “l’àmbit empresarial d’avui no té res a veure amb el de la dècada de 1990. Per no quedar obsolets, cal que els sindicalistes defensin els seus drets cooperant dins de l’empresa, considerant-la seva.”
Es podria dir que les organitzacions de treballadors també requereixen assessorament; de fet, “tenen problemes molt semblants als d’una empresa.”
Això no vol dir, però, que en Ramon dubti de “l’honestedat dels sindicats, encara que, per descomptat, l’assessorament sigui una de les seves fonts d’ingressos. No he tingut cap experiència que m’hagi demostrat que el sindicat hagi pres part en algun conflicte amb fins econòmics. Desconec cap sindicalista que, per exemple, s’hagi implicat en el procés de tancament d’un negoci en espera dels beneficis que en pogués obtenir.”
Aquest bufet barceloní, que assessora regularment un centenar de grans empreses, també disposa d’un Departament Mercantil. El que més crida l’atenció, però, és la seva especialitat en afers sanitaris, “des de fórmules jurídiques de creació d’hospitals fins a tota la problemàtica del sector: responsabilitats mèdiques, eutanàsies, assumptes relacionats amb la reproducció assistida…”
Es tracta de qüestions, evidentment, molt delicades i relativament noves, qüestions en què “la realitat va per davant de les lleis: de vegades has d’aconsellar sobre situacions en què existeix un buit legal.”
Aquest despatx, i molt en particular l’assessorament laboral, és la nineta dels ulls de Ramon Vallbé Ansesa, que encara té una altra passió: l’ensenyament. Es tracta d’una activitat que no tan sols li agrada, sinó que també l’obliga a “mantenir-me al dia. No ha estat l’exercici pràctic el que m’ha ensenyat la professió, sinó les hores que he passat preparant les exposicions teòriques per als meus alumnes.”
Tanmateix, aquest professor detecta “manca de vitalitat” a les aules. Avui la facultat té poc a veure amb la de fa 30 anys: “S’estudia més que abans, però, en general, els universitaris tenen un esperit molt menys crític. La seva inquietud envers diferents afers, ja siguin polítics o d’un altre tipus, és molt reduïda. Ho demostra la manca d’associacions d’estudiants compromesos. Avui l’alumnat mostra una actitud més apàtica: ningú no discuteix el lideratge del professor. A classe, els alumnes es limiten a prendre apunts.”
El consell d’en Ramon per als joves estudiants de dret és que no es conformin amb la llicenciatura: “És necessari ampliar la formació per accedir a una ocupació relacionada amb el dret. El nivell d’exigència s’ha incrementat considerablement. La carrera ha esdevingut una fase més dins dels estudis del professional.”
I l’experiència, com en el cas d’aquest català, sempre ha estat garantia de professionalitat.
