¿Com aniria tot ara si l’actual President del Govern central, l’Excm. Sr. Mariano Rajoy, hagués fet un pacte nacional per frenar la crisi amb el President de l’any del crac, l’Excm. Sr. José Luis Rodríguez Zapatero?
Malauradament, això només va passar en la ficció narrativa de Chantaje a La Moncloa. Una novel·la d’intriga amb un rerefons de somni: els dos presidents acabaven per posar-se d’acord amb un gran pacte, econòmic i social, a fi de deturar la caiguda en picat del treball i, com a conseqüència, de l’economia.
Davant d’aquesta oportunitat perduda en el temps, quanta indefensió i impotència senten els empresaris i les empresàries que conformen l’ampli ventall d’aquesta extensa obra! Puc ben assegurar-ho perquè ho he escoltat en moltes de les entrevistes fetes als nostres estudis.
Quan han sortit aquests temes, o d’altres semblants, es veu amb tota claredat, amb fúria continguda i incredulitat, que segueixen fent mal al cor del col·lectiu emprenedor català, tot i que ja han passat cinc anys.
—I si haguéssim tingut uns governants amb un alt nivell, per formació i per experiència, en qüestions d’economia i empresa, a més del domini del català, l’anglès, el francès, l’alemany i… oh! miracle! el xinès, com els executius de tot arreu?
Això del català és una llicència que em prenc, però en relació amb els altre quatre idiomes, necessaris per triomfar en el món empresarial, amb això, poca broma; i encara menys amb el domini profund dels temes econòmics i empresarials.
L’ideal fóra que tot dirigent polític hagués estat abans empresari, que s’hagués forjat en la direcció executiva empresarial, que sabés com arribar a l’autofinançament, com sortir-se’n cobrant tard, o mai. Planificar comandes i seguir estratègies viables de futur a curt, mitjà i llarg termini. Però qui pot fer previsions quan tot funciona a contracorrent? Quan el teu mateix Govern, que t’hauria d’animar, sembla que tingui una certa mania persecutòria cap a l’entorn empresarial? Almenys, aquesta és la imatge que, dissortadament, arriba a les empreses.
Fa mal d’orella la cantarella que sentim massa sovint: –Donarem tots els ajuts que calguin per a la creació de noves empreses. No seria més fàcil protegir les que ja tenim? Per cada empresa que perdem, desapareixen patrimonis, actius i coneixements. Cada fallida empobreix el país.
El dia a dia del 90% de les empreses, o sigui de les pimes, hauria de ser l’autèntica escola per a tot aquell que aspiri a governar en temps de crisi; caldria ser l’amo o el president d’una pime i salvar l’empresa duent a terme els reajustaments pertinents. Per exemple, el fet que, a corre-cuita, s’hagi començat a exportar com a única sortida. Que algunes hagin passat d’unes vendes a l’exterior del 15% al 85%. Quins nassos! Sobretot quan la majoria ho ha fet en un temps rècord de quatre o cinc anys. Que de sobte el banc retiri totes les pòlisses de crèdit. Caldrà que s’aprengui a tirar endavant demanant finançament als mateixos proveïdors; o això, o no se’ls podrà pagar les seves pròpies factures. O que, ja estant prou descapitalitzat, s’hagi de donar crèdit als mateixos clients; o això, o perdre perillosament les comandes que fan viable l’empresa. S’hauria de sobreviure, ser valent i resistent, aconseguir una empresa competitiva, reestructurada i a prova de bales, sostenible i innovadora, que dominés els mercats internacionals malgrat ser només una pime… Quin exemple! O quin miracle! En tot cas, vés quin remei. Primer se sobreviu, després es viu, i potser algun dia s’acaba gerenciant una multinacional.
–I qui t’hi ha ajudat? Com t’ho has fet?
–En tot cas, ajudat a caure, o m’han posat pals a les rodes, i entrebancs de tota mena.
–Crèdits ICO?
–Au, vinga, no em facis riure.
–Els ulls grossos quan t’inspeccionen?
–Però què dius! Si el que volien era que tanqués… Els inspectors passen de la crisi, i de la cançó de la llagrimeta.
El que no s’entén és que, si les empreses són les úniques que poden acabar amb l’atur en general, i el vergonyós atur juvenil en particular; les principals recaptadores d’impostos de l’Estat, i el que cal ara és recaptar i crear llocs de treball per no perdre el feble Estat del benestar que encara, més o menys, tenim, ¿com s’entén que es maltracti d’aquesta manera l’única gallina del galliner que encara pon ous?
Hem d’entendre que els governants ho són per la seva capacitat, pel seu nivell cultural per sobre de la mitjana i pel seu lideratge. I que governar en temps de crisi no és fàcil… Però això s’arregla amb un bon equip directiu, amb un staff de direcció integrat per la flor i nata, i governant sense oblidar mai que són els responsables dels recursos humans i econòmics de la seva empresa: el seu país.
La immensa majoria dels participants en aquest voluminós estarien d’acord amb quelcom semblant a això que acabo d’escriure, encara que, de temes n’han sortit un munt, tots plens d’interès, i agradables de ser llegits. He triat i dibuixat aquesta semblança perquè m’he fet un tip d’escoltar-la, i perquè em feia il·lusió esplaiar-m’hi amb una mena de rialla seriosa.
Ha estat un immens honor parlar de totes aquestes qüestions amb tantíssims empresaris i empresàries, assessors i assessores, així com amb responsables acadèmics, rectors i rectores, degans i deganes de les nostres universitats, sense oblidar dos grans periodistes i analistes del nostre temps.
El resultat és un llibre per a la història que, avui mateix, dóna un bon grapat de testimonis dignes de ser escoltats i reflexionats. Autèntiques lliçons i mestratges que cal atendre, i que tots plegats hauríem de fer l’esforç d’escoltar i aprendre. Són homes i dones modèlics.
Permetin-me acabar recordant una obvietat:
Si volem fer sostenible la societat benestant que hem aconseguit, només tenim un camí, l’empresa.
A banda del testimoni d’empresaris i empresàries, recomano la lectura dels textos dels nostres acadèmics, així com parar molta atenció a allò que diu l’alcalde, l’Excm. Sr. Xavier Tries; entendreu molt bé per què ho dic. Entre altres coses, amb l’objectiu de despertar un sentiment d’orgull envers la nostra capital, Barcelona.
És especialment brillant la síntesi sobre el moment actual i l’entorn empresarial que fa el President de la Generalitat, el M. H. Sr. Artur Mas. Penso que ha tingut tota una atenció –ben merescuda per tots els que han fet possible l’obra donant el seu testimoni– en presentar aquest magnífic volum.
La història del nostre temps estarà, des d’ara, en deute amb tots plegats.
Moltes gràcies.
Àngel Font.
