Text del 24/11/09
Assessorem les persones que tenen una quantitat de diners i no saben on invertir-los.
La irrupció de la crisi ha fet que molts clients es decantin per les operacions de renda fixa.
L’honradesa és el primer manament que haurien de tenir tots els brokers. En el meu cas, mai faig una inversió que no fes per a mi mateix; prefereixo guanyar menys i que el meu client i jo dormim tranquils.
En un moment en què moltes empreses tanquen, en què hi ha un alt índex d’atur, no té sentit que hi hagi una borsa que pugi cada dia; crec que l’estan ajudant a no caure.
El sector turístic espanyol només està aprofitat en un 30%. Tenim castells i paradors nacionals que no tenen plena ocupació durant l’any.
Ricard Cruzate i Bernaldo de Quirós és un broker. “Fa molts anys que em dedico al món de les finances. Al 1969 vaig començar treballant a la banca i al 1989 vaig vendre la meva agència de valors i vaig situar-me com a freelance per a Gaesco. Des d’aquesta societat de valors i borsa faig totes les operacions amb els meus clients. Amb Cruinver, els meus fills i jo ens dediquem a la captació de capital per a inversions, la majoria financeres, com són fons d’inversió, bons o accions. En definitiva, assessorem les persones que tenen una quantitat de diners i no saben on invertir-los.”
La irrupció de la crisi “ha fet que molts clients es decantin per les operacions de renda fixa, per a nosaltres, com a professionals, no tan rendibles com les variables.”
Honradesa: aquesta paraula sempre és present a la pràctica laboral de Ricard Cruzate. “El primer manament que han de tenir els professionals d’aquest negoci és ser honrats. Hi ha assessors massa pendents de la comissió, i és fàcil caure en la temptació de realitzar una operació només pels beneficis que pots aconseguir. En el meu cas, mai faig una inversió que no fes per a mi mateix; prefereixo guanyar menys i que el meu client i jo dormim tranquils. ”
Després de contactar per primera vegada amb el client, és molt important entendre què vol. “T’ha de comunicar quin grau de risc vol assumir, que varia molt depenent dels interessos i la situació de cada persona. Hi ha moltes possibilitats d’inversió dins la renda variable: accions de mercats sud-americans on hi ha més risc però més possibilitats d’un major benefici; especulacions sobre monedes; compres amb dòlars, amb lliures esterlines o francs suïssos… Has de saber calibrar de quina manera aquell client estarà més tranquil amb els seus diners, has de conèixer quin tant per cent de renda variable i quin percentatge de renda fixa, i de tranquil·litat, vol tenir.”
Un cop fet això, “entrem als mercats i comprem els valors. I vigilem, perquè no són inalterables. Més endavant, pots aconsellar que es vengui un valor i es compri un altre si preveus que aquest pot anar a l’alça. Aquesta és la diferència entre un gestor que es preocupa per la cartera del client i un professional que només vol una comissió.”
La feina ben feta té sempre la seva recompensa. “Hem arribat a portar més de 300 clients. No és cap disbarat, ja que gaudim del back office que ens ofereix Gaesco. Per mitjà d’aquesta societat de valors i borsa accedim a un gran volum d’informació diària. Podem mirar els balanços actualitzats de totes les empreses del món que cotitzen a la borsa.”
L’experiència també és un ingredient indispensable per tal de prendre les decisions encertades. “En alguna ocasió, però, et pots equivocar. Una crisi com l’ha que estem vivint et pot sorprendre invertint en una sèrie de valors que baixen de sobte. De totes maneres, si has portat a terme una bona gestió, el client mai no t’ho recriminarà, mai et preguntarà coses com: per què m’has comprat Telefónica a 18 i avui estan a 15? El problema arriba quan un broker no pot justificar el valor que ha comprat, quan no ha fet una bona operació i sobretot quan no ha estat honest.”
En temps de davallades econòmiques com l’actual, els clients es decanten pels anomenats valors de refugi. “Quan vivim una crisi, la gent fins i tot desconfia del deute públic, tenen por i no saben si l’Estat podrà arribar a pagar quan arribi el moment. Aleshores, comprar or és el més segur perquè sempre té un valor. Tanmateix, no et permet una sèrie d’avantatges que sí tenen altres inversions. Si, per exemple, compres una emissió de deute públic de cent milions d’euros i en necessites un milió, te’n pots vendre una part. Si compres un lingot d’or i requereixes capital, difícilment aniràs amb una serra a tallar-ne un tros. En aquest cas, has de valorar amb el client si li convé invertir en valors de refugi com l’or. Has de tenir molt en compte el seu perfil i el seu interès: Què vol? Què necessita? Amb quina inversió podrà dormir més tranquil? No és el mateix, per exemple, un empresari que una vídua que només viu dels diners que li va deixar el seu marit.”
El grau de complexitat de les diferents operacions pot variar moltíssim; així, ens trobem amb unes molt delicades, anomenades commodities, en què és possible fins i tot “comprar, per exemple, una producció de cafè a Brasil abans que s’hagi plantat.”
Malgrat l’experiència en l’ofici, aquest broker reconeix haver passat ansietat amb l’arribada de la crisi. “Sobretot després de veure el que havia passat amb bancs nord-americans de primera línia com el Lehman Brothers, vaig arribar a pensar que també podien entrar en fallida altres entitats bancàries espanyoles. La incertesa de no saber si em trobava en terreny sòlid o en arenes movedisses em va angoixar.”
Després d’un any, la inquietud encara perdura, així com certs interrogants: “És un misteri perquè la borsa va tan bé. No té sentit que en un moment en què moltes empreses tanquen, en què hi ha un alt índex d’atur, hi hagi una borsa que puja cada dia. Crec que l’estan ajudant a no caure.”
Abans de la crisi, “es van fer barbaritats. Es van donar llicències d’obres en llocs on no calien. En un poble petit del Pirineu, amb 600 habitants, on quasi tothom ja té la casa pairal de la família, es van fer 300 cases adossades, de les quals 50 eren de protecció oficial. A qui li donaran, si no hi ha pràcticament ningú en el poble que acompleixi els requisits?”
Per al senyor Cruzate, després d’anys de desgavell és necessari posar-hi ordre i “canviar l’estructura d’inversió de l’economia espanyola, que ha de moure’s en altres sectors, no només en l’immobiliari i el turístic.”
Tanmateix, considera que el sector turístic “només està aprofitat en un 30%. Tenim un miler de castells en bon estat i molts paradors nacionals magnífics. I no estan plens tot l’any. Per què? S’haurien de promocionar molt més i convertir-los en centres d’interès cultural que programessin, per exemple, concerts amb orquestres filharmòniques. Els polítics haurien d’invertir-hi, haurien d’incloure aquests projectes en la seva agenda de prioritats.”
Pel que fa al mercat laboral, “s’hauria de permetre el lliure acomiadament. Quan un empresari ha de fer una reestructuració del personal, s’ha de decantar pels últims treballadors que han entrat a l’empresa, quan potser són els millors, perquè no és pot permetre d’acomiadar els més antics: no té sentit.”
Tampoc acaba d’entendre per què “es va deixar entrar a Espanya tants immigrants, quan mig any després tots estaven a l’atur.”
La joventut també hauria de canviar de mentalitat. “Tots volen ser rics. Hi ha una cultura transmesa pels pares de què tothom pot guanyar molts diners sense treballar o sense esforçar-s’hi gaire. I hi ha oficis, com el de lampista o el de fuster, que cap jove vol fer, malgrat que en pobles petits de muntanya hi ha una gran mancança d’aquesta mena de professionals. Aquests oficis s’haurien de dignificar: això hauria de ser una altra prioritat dels polítics.”
