Text del 2001
Roberto Valls Portell va fundar una assessoria fa 46 anys. La seva és, doncs, una llarga història en la qual ha tingut molt a veure el seu fill, Roberto Valls de Gispert, actualment propietari del seu propi despatx i continuador de la tasca iniciada pel pare.
Entre els clients que han passat per les seves mans hi ha un popular grup d’assegurances suís. “Vaig començar amb judicis de faltes i acompanyant la gent als jutjats. Més tard vaig esdevenir ajudant del principal assessor de la firma i, quan ell es va jubilar, em van donar el càrrec de cap lletrat de la Direcció General de Catalunya i Balears. La meva feina consistia a assessorar-los particularment sobre qüestions relacionades amb la responsabilitat civil i gestionar l’activitat de tots els seus advocats del Principat i de les Illes.” Al llarg d’una bona pila d’anys va alternar aquesta tasca amb la direcció del seu propi despatx.
Més endavant, “em van ascendir a cap lletrat de la Direcció General d’Espanya. Aquest nou càrrec m’absorbia tant de temps que vaig haver d’abandonar la meva activitat com a assessor independent.”
Van ser 15 anys al llarg dels quals múltiples juristes depenien de les seves decisions: “Recordo que escollíem els advocats a partir de les recomanacions d’altres lletrats. Jo preferia sempre tractar amb professionals de segona categoria, perquè algú que no té experiència mai no saps com respondrà, mentre que el de gran categoria acostuma a delegar en els passants els assumptes relatius a les companyies d’assegurances. Per obtenir una atenció directa la millor opció era recórrer a juristes que disposessin d’un despatx de dimensions reduïdes.”
La d’aquest català és sens dubte una veu autoritzada per opinar sobre la postura de les companyies d’assegurances enfront fets com ara l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York el setembre del 2001: “A Espanya els actes terroristes no pertanyen a l’àmbit de les firmes asseguradores, sinó que es traslladen al Consorci de Compensacions d’Assegurances. Quan una companyia emet una pòlissa, ho comunica al Consorci i un percentatge de la pòlissa romandrà a partir d’aleshores en poder del Consorci, que respon dels casos de terrorisme, conflictes armats, grans catàstrofes naturals i aquells en els quals hi ha una assegurança obligatòria que no s’ha contractat. En definitiva, el que fa el Consorci és repartir la despesa entre totes les companyies a partir de la prima que cobra.”
Als Estats Units, en canvi, “no conec cap sistema similar al nostre. La seva organització és molt liberal i, si el govern no hi ajuda, esdeveniments com aquests poden suposar una autèntica ruïna per a les empreses del sector.”
Lluny del que molts puguin pensar, el món de les assegurances és bastant complex i “cada cas és diferent. El factor culpa resulta molt difícil de determinar.”
En més d’una ocasió les companyies arriben als tribunals. En aquest sentit, “s’ha intentat que les firmes asseguradores acceptessin un tribunal d’arbitratge per als clients en cas de reclamació, però aquesta iniciativa, en la qual jo he pres part, no ha prosperat.”
I no es tractava, ni molt menys, d’una idea descabellada atès que les asseguradores es veuen implicades en assumptes tan delicats com les negligències mèdiques: “He hagut de defensar alguns metges, que normalment opten per pagar. Per desgràcia, de vegades la reclamació és tan elevada que no se li pot fer front. Val a dir que hi ha ocasions en què les reclamacions no tenen cap fonament.”
Reconeix que ha viscut “casos molt tràgics, en què els diners no són la solució.” Per si el moment no fos prou delicat, no són pocs els qui estan a l’aguait dels accidents: “Hi ha advocats que es dediquen a recórrer els passadissos dels hospitals a la recerca de possibles clients. Ho prova el fet que repeteixes els contraris amb una freqüència extraordinària.”
L’únic element positiu de tot plegat és que “la immensa majoria dels casos se solucionen amistosament.”
Tot i que ja s’ha jubilat, Roberto Valls continua al dia dels assumptes jurídics. De fet, col·labora estretament amb el despatx del seu fill i, fins al 2000, encara prestava els seus serveis al mateix grup assegurador suís. Tot plegat l’avala a l’hora de donar consells a les noves fornades de lletrats que surten de les universitats catalanes: “Haurien de ser conscients que, quan comencin a entendre el que és la responsabilitat civil, haurà arribat el moment de tornar a estudiar-la. Cal tenir en compte les contínues variacions que experimenten tant la legislació com la jurisprudència. La interpretació de la llei es modifica contínuament. Un codi civil de fa 10 anys és inútil per exercir actualment. Fins fa poc un petit tom era suficient per contenir tota la legislació o la jurisprudència; ara, en canvi, cadascuna d’aquestes ciències requereix mitja dotzena de llibres. Per sort, els ordinadors ens permeten buscar els temes amb molta més velocitat.”
És innegable que la figura del jurista també ha evolucionat notablement al llarg de les dècades: “El lletrat de la generació anterior a la meva era un home que ho podia conèixer tot. En l’època en què jo vaig començar a exercir, amb la proliferació de legislació i jurisprudència que es produïa, era impossible tenir accés a tots els temes. Com a conseqüència, l’especialització ha estat una tendència cada cop més marcada. Avui dia el professional, quan és consultat sobre àmbits que no domina, ha de desviar el client cap a altres col·legues.”
Al seu parer, la millor opció per evitar el risc de posar el client en mans d’un professional poc eficient són “els despatxos col·lectius. No tan sols disposen de gent especialitzada en totes les disciplines del dret, sinó que a més a més molts d’ells disposen d’oficines arreu del món, la qual cosa és extremadament útil per a l’empresa exportadora.”
L’únic inconvenient és “que aquesta alternativa d’assessorament suprimeix la figura de l’advocat de capçalera, que encara fa falta.”
Aquest és probablement el millor qualificatiu que podem aplicar per descriure l’activitat d’aquest jurista barceloní, “un advocat dels d’abans.”
La història contemporània ens ha deixat insignes professionals que treballaven d’aquesta manera tan propera al client. Un d’ells és Ignasi de Gispert –sogre del lletrat Valls–, “el primer conseller de Justícia i degà del Col·legi d’Advocats. Va ser un home meravellós, extraordinàriament honrat, amb una gran dedicació als assumptes i una qualitat humana incomparable.”
No hi ha cap mena de dubte que Roberto Valls ha seguit l’exemple d’aquest antecessor.
