Text del 24/03/09
O estimes la teva empresa o millor que pleguis. Jo he fet de Cal Enric la meva vida. Hi dedico les 24 hores del dia i no tinc caps de setmana. És un esforç constant
Aquí ens manquen empreses productives i sòlides. El model basat en el turisme i la construcció no té un substitut clar ni senzill
La Nissan, la Seat i els bancs s’han emportat totes les ajudes de l’Estat. Les grans corporacions passen per davant de les persones, dels empresaris que som el dia a dia del país. Així se’ns paga haver creat llocs de treball durant anys i panys. És indignant.
Salvador Gussinyer i Canadell és propietari i gerent de Cal Enric, empresa fundada pel seu pare el 1934, ara ja fa 75 anys. Els Gussinyer i els Canadell són famílies arrelades a Castellfollit de la Roca des del segle xv. “El meu avi patern era el cabaler d’una casa benestant de Castellfollit. En morir el besavi, l’hereu s’ho va emportar tot i a l’avi van deixar-li d’herència un porc i poder cursar estudis. En casar-se, s’instal·là a Banyoles. Va tenir set fills, el més petit dels quals era mon pare, l’Enric Gussinyer”, una persona de caràcter rebel i indòmit, que va fugir a Amèrica per no haver de fer el servei militar.
Al cap de tres anys en va tornar i s’instal·là a la casa pairal de Castellfollit de la Roca, on va conèixer la que seria la mare d’en Salvador. “Una vegada casats, van muntar un forn-pastisseria, i més tard un cafè. Però les van passar molt magres durant 40 anys, perquè el règim els tenia catalogats de rojo-separatistas. En temps de Franco, si callaves podies fer el que volies. Els Canadell callaven, però els Gussinyer, no.”
L’animadversió del règim es podia guanyar de moltes maneres. “Un dia havia de passar per Castellfollit el governador. La població, per engalanar el poble, devia penjar, si us plau per força, el cobrellit més maco o la bandera espanyola. Els Canadell varen penjar la bandera espanyola, però el pare considerà oportú penjar el llençol pixat de servidor, aleshores un marrec. El detall no va passar desapercebut a la Guàrdia Civil.”
Enric Gussinyer també era conegut a Castellfollit de la Roca perquè posava al tocadiscos, a tot volum, la Santa Espina quan a la caserna militar de davant de casa seva tocaven l’himne d’Espanya. “No em sap greu aquesta herència d’heterodòxia. Al contrari, m’ha ensenyat a superar els problemes. Jo sempre miro la part positiva de tot.”
El fet que l’Enric Gussinyer es signifiqués tant políticament va anar en detriment del negoci; la clientela preferia la competència. Curiosament, aquesta circumstància negativa causà a la llarga l’expansió comercial. “Com que ens feien el buit, amb una Vespa i un sidecar vam començar a vendre pels pobles de la rodalia i de la costa; vam experimentar noves galetes; vam comercialitzar fruits secs torrats… En definitiva, vam haver d’espavilar-nos. Si no ens haguessin menyspreat, probablement continuaríem sent un cafè de poble.”
Actualment, Cal Enric té una quarantena de treballadors. Tanmateix, el conjunt d’empreses del senyor Gussinyer n’emprà un total de 130. “He fet una nova companyia de galetes integrals a Argelaguer. Exportem a Alemanya, Itàlia, Portugal, França, Mèxic i Estats Units. Mentrestant, a l’empresa de Castellfollit continuem fent la galeta artesana de sempre. Malgrat que ambdues societats de moment no tenen un rendiment del 100%, si en sumem la facturació resulta que ara per ara estem facturant un 40% més que l’any anterior. La crisi, per tant, no l’estem notant.”
Per a la darrera expansió, que ha tingut un cost de sis milions d’euros, Cal Enric no ha comptat amb cap ajut, ni de l’Administració central ni de l’autonòmica. “En part, estic content de no haver de donar les gràcies a ningú.”
De totes maneres, Salvador Gussinyer confessa tenir les seves simpaties ideològiques. “Sóc català, més aviat independentista o iberista, però Pujol m’agradava. Durant el seu mandat, la Generalitat era reconeguda arreu.”
Cal Enric ven a tot Espanya i exporta sobretot la seva gamma de productes integrals. “A Espanya hi venem bàsicament els productes de pasta seca, més duradora (full, llaços, bescuit…). Intento fer productes bastant naturals, amb pocs conservants. L’empresa de la línia dietètica es diu Girofibra i fa galetes per al grup Kiluba, de Naturhouse. Sempre hem fet productes de marca blanca. Han estat clients nostres Dietisa, la Bella Easo, Santiveri…”
Per al senyor Gussinyer fer marques blanques no és cap demèrit. “Tant me fa que no portin el meu nom. Jo el que vull és vendre, fer treballar la fàbrica. L’important en les marques blanques és mantenir la qualitat del producte.”
Cal Enric també disposa d’una panificadora per subministrar als seus forns de pa. “Fem una baguette de sis cereals boníssima. També fem pastisseria i tenim un obrador dedicat a treballar amb xocolata. Per Pasqua realitzem unes 3.000 mones, i per Nadal, 50 classes de torró de xocolata.”
La seva clientela són particulars i petits comerços; treballar amb grans superfícies no els resulta. “La gran àrea no cuida les empreses petites o mitjanes. Et cobren uns drets de prestatgeria que no compensen. Tot i així, tinc previst tornar a treballar-hi oferint-los marca blanca.”
Per al Salvador Gussinyer, tenir una empresa és una vocació. “O estimes la teva empresa o millor que pleguis. Jo he fet de Cal Enric la meva vida. Hi dedico les 24 hores del dia i no tinc caps de setmana. És un esforç constant.”
Sobre la crisi, el gerent de Cal Enric fa una particular interpretació: “El que no podia ser és que un pis valgués avui 10 milions, demà 20 i demà passat 30. No calia que Zapatero ens enganyés venent-nos una Arcàdia feliç. Ja sabíem que això vindria.”
Al seu parer, les PIME estan sent les grans oblidades pel que fa als ajuts governamentals. “La Nissan, la Seat i els bancs s’ho han emportat tot. Les grans corporacions passen per davant de les persones, dels empresaris que som el dia a dia del país. Així se’ns paga haver creat llocs de treball durant anys i panys. És indignant.”
Salvador Gussinyer dubta que hi hagi un canvi global en l’economia mundial, espanyola o catalana. “Aquí ens manquen empreses productives i sòlides. El model basat en el turisme i la construcció no té un substitut clar ni senzill. Els socialistes fa sis anys que són al poder, però no s’han comportat com a tals, no han intentat controlar el desgavell immobiliari. Per tant, no podem culpar de tot plegat als Estats Units i al Partit Popular; no és just ni seriós. I el mateix afirmo dels qui porten la Generalitat.”
Un altre aspecte que l’enutja és el retard en el finançament de Catalunya. “Per donar-nos el que ens pertocava històricament als catalans es van inventar aquesta troballa ruïnosa que és l’Estat de les Autonomies.”
La seva recepta per a la recessió que patim és la següent: “S’ha de mirar de treure productes nous, més competitius, buscar més llocs per vendre, fer més publicitat… No pots pas quedar-te a casa esperant les comandes. El món de la galeta demana una renovació constant. La vida d’un tipus de galeta no sempre és llarga. Surt al mercat, té èxit i es ven durant un temps. Però arriba un dia que deixa d’estar de moda i comença a baixar. Té el seu cicle.”
El relleu familiar de Cal Enric sembla assegurat. “Els meus tres fills treballen a l’empresa. Ha estat decisió seva, jo no els he insistit. La filla, la Núria, porta la comptabilitat de les quatre empreses que tenim i també es cuida de Girofibra. El Salvador es cuida de Cal Enric i l’Enric de la panificadora i l’obrador de xocolata. Estic satisfet perquè són treballadors i molt com cal.”
