Sr. Santi Sindreu Pedragosa
Sr. Santi Sindreu Pedragosa
PC, 19è VOLUM. Impuls immobiliari

SANTI SINDREU PEDRAGOSA

ESTUDI BONAIRE, S.L.

Text del 2008

“Les Terres de Ponent necessiten una massa crítica de població per prosperar, igual que les estrelles la necessiten per encendre’s”

Santi Sindreu Pedragosa, Arquitecte especialitzat en Urbanisme, fa palesa la relació entre aquestes dues disciplines: “En realitat, la titulació acadèmica és la mateixa, però l’especialització és molt diferent. Així com la tasca estrictament d’arquitectura pot incloure des d’un xalet fins a un bloc de pisos, la feina que desenvolupem en el vessant de l’urbanisme són encàrrecs de molta més envergadura i complexitat, que impliquen la planificació i el desenvolupament de projectes en grans espais públics. L’any 2006, vam fer 24 projectes d’edificació, però el gros de la nostra feina és l’urbanisme, en una proporció d’un 70%.”

El senyor Sindreu dirigeix l’Estudi Bonaire, situat a la ciutat de Lleida, on treballa conjuntament amb un equip de vuit persones. “L’equip està format per arquitectes de diverses edats, tot i que les últimes incorporacions són menors de 30 anys. Tinc un equip de col·laboradors molt consistent, al capdavant dels quals compto amb Anna Forcada, Hugo Rojo i Marta Aubets, i això em proporciona una certa llibertat. Abans, quan hi havia un projecte urgent, ens tocava treballar el cap de setmana. Ara estic més tranquil, tret d’alguns dies complexos. Tenim el despatx obert des de les nou del matí fins a nou del vespre. Així, treballem les hores que calen per tirar endavant els projectes.”

Els projectes urbanístics d’Estudi Bonaire abasten principalment els petits pobles de la comarca del Segrià. “La nostra feina se centra, sobretot, en els planejaments urbanístics de petits municipis de la comarca del Segrià. Els pobles més grans d’aquesta demarcació són Almacelles, amb uns 6.000 habitants; Alpicat, que n’aplega al voltant de 5.000, i Torrefarrera, que en té uns 4.000.”

Santi Sindreu explica la raó per la qual se centrà en el desenvolupament de l’urbanisme de rodalies. “Vaig arribar a Lleida, el 1980, amb el desig de guanyar-me la vida amb l’arquitectura. Com que ja s’havien establert els grans noms de l’urbanisme i de l’arquitectura encarregats del desenvolupament de la capital, vaig trobar més possibilitats en el buit de mercat representat pels petits municipis veïns, una tasca també força apassionant. En aquella època, els alcaldes s’afanyaven a millorar els seus pobles, fent-los més grans i construint les millors places de la comarca. Per poder dur a terme totes aquestes tasques, els calia l’ajut i l’orientació dels urbanistes. Llavors, vaig començar a treballar en el vessant de l’urbanisme i de l’assessoria dels municipis. Encara avui, tot i que durant els darrers 27 anys l’edificació municipal ha estat vertiginosa, els despatxos que ens dediquem plenament a l’urbanisme a Lleida representem només el 4% del total.”

Els alcaldes dels municipis petits i mitjans solen defensar i aplicar la fórmula que basa el progrés dels pobles en el creixement econòmic i urbanístic. “És normal que els alcaldes d’aquests municipis vulguin que el seu poble es desenvolupi, però potser fan una abstracció massa simplista quan apliquen la fórmula que equipara progrés a creixement econòmic i urbanístic. Realment, el 90% dels alcaldes que he conegut fan aquesta equació. Tots voldrien que el seu poble creixés, de vegades fins i tot més enllà del que seria raonable.”

En realitat, però, tal com estan configurades les lleis autonòmiques i estatals, l’urbanisme, a llarg termini, no és una font d’ingressos per al municipi. Potser suposa una font immediata de recursos quan es cobren les taxes sobre les llicències d’obres i altres impostos, però, a llarg termini, el creixement de les viles petites i mitjanes genera als ajuntaments més despeses que no pas ingressos. Les lleis estableixen l’edificació d’uns percentatges determinats de zones verdes, parcs urbans i equipaments, i tot això després s’ha de mantenir.”

El senyor Sindreu recorda que la falta de recursos dels ajuntaments és endèmica a Catalunya. “Gosaria dir que també és endèmica en més llocs. Els recursos que arriben des de l’Estat són, en general, molt escassos.”

Tot i les mancances, l’urbanisme a Catalunya ha experimentat un canvi de tendència i s’ha modernitzat en els darrers anys. “L’any 2002, el Parlament català creà l’embrió de la Llei d’Urbanisme. Hi ha qui relaciona les etapes de modernitat urbanística amb la presència de determinats grups polítics en el poder, però una nació és quelcom més complex que això. Catalunya ha abandonat definitivament la improvisació per deixar pas als estàndards europeus. Ara, abans d’emprendre qualsevol actuació urbanística se sospesen tots els aspectes que cal tenir en compte: des de les possibles inundacions o l’abastament d’aigua fins a la protecció del sòl primari o la mobilitat. I cal dir que aquesta evolució no ha estat fruit d’una determinada conjuntura política, sinó de l’evolució natural del nostre temps. Els polítics, que sempre van per darrere de la realitat, el que han fet és adaptar les lleis als requeriments de la societat.”

A la llista de greuges, el senyor Sindreu anota que la zona de ponent necessita duplicar la població i impulsar les infraestructures industrials. “Per assegurar l’equilibri territorial de Catalunya, és molt important fomentar una Lleida vigorosa, amb una població que podria duplicar els 150.000 habitants que té actualment, amb una indústria potent, complementària de les de l’àrea metropolitana i de la franja litoral. Fins que no arribem a tenir aquesta massa crítica, l’empresari que té una indústria a Alcoletge continuarà anant a comprar els components que necessita a la Zona Franca. Per tant, les Terres de Ponent requereixen una massa crítica de població per prosperar, igual que les estrelles la necessiten per encendre’s.”

Quan tothom es queixa que no es creen indústries a causa de la falta de sòl, la solució podria ser a les Terres de Ponent. “La franja litoral de Catalunya està absolutament col·lapsada, no hi ha sòl per crear-hi indústries. Crec que la solució a la falta de terreny industrial provindrà de les Terres de Ponent: la Segarra, la Noguera, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià. Aquest és un lloc ideal per ubicar-hi indústries, i està ben situat estratègicament. Tenim territori, molta aigua i vies de comunicació. La Generalitat se n’ha adonat i està promocionant sòl industrial al corredor de l’autovia, des de Cervera fins a Lleida, bàsicament al nord de l’autovia, però també al sud. Són terrenys bastant plans, amb l’aigua del canal d’Urgell i ben comunicats.”

Finalment, el senyor Sindreu comenta la postura del Govern de Catalunya contra les urbanitzacions extensives. “La Llei de l’urbanisme de 2002, de Convergència i Unió, ja deia que s’havia de fer una utilització racional de territori. A Catalunya, hem crescut massa pel que fa a l’extensió de les urbanitzacions. Hem construït la casa i l’hort, i resulta que hem consumit molt territori. Ara preval l’opinió contrària. Estic d’acord que no podem fer urbanitzacions extensives i descontrolades, però tampoc convé prohibir-les totalment. És un debat que no està tancat, potser no està ni tan sols obert.”