Texto del 25-11-2009
Sempre hem treballat amb el ferro com a matèria primera, fabricant estructures metàl·liques per a grans empreses constructores.
No creiem en l’accepció reduccionista del terme treballador. Treballador és qui treballa: els empresaris també som treballadors.
En el nostre sector, qui no està homologat no té feina. I és molt lògic. Per això disposem d’un controlador intern i la certificació de la ISO 9000.
Hi ha polítics incompetents i corruptes, que perverteixen la política o busquen servir-se’n: és la condició humana. Però la política és un art noble: l’art de fer possible allò que el poble necessita.
Les baixes per depressió són una autèntica plaga. Arribar progressivament a l’acomiadament lliure seria una bona solució per evitar aquests abusos.
Santiago Ballesté i Clofent assumeix un doble compromís: el polític, com a president del Consell de Síndics, i l’empresarial, com a gerent de Talleres R. Ballesté e Hijos, tasca a la qual compta amb l’ajut inestimable del seu germà Xavier, director tècnic de la companyia. “El pare, Ramon Ballésté i Torné, i en Santiago van fundar l’empresa el 1979. Ramon Ballesté era un ferrer de poble de la província de Tarragona, amb una gran intel·ligència i un gran talent per fer anar el martell i forjar ferro.”
A aquesta habilitat manual, Santiago Ballester hi afegí la seva carrera d’Enginyeria Superior. “Sempre hem treballat amb el ferro com a matèria primera, fabricant estructures metàl·liques per a grans empreses constructores. Som una companyia de serveis que necessita molta mà d’obra: tenim més d’un centenar d’empleats.”
Els senyors Ballesté ens fan una remarca semàntica: sempre parlen d’empleats, no de treballadors. “No creiem en l’accepció reduccionista del terme treballador. Treballador és qui treballa: els empresaris també som treballadors.”
Orgullosos de la feina ben feta, l’empresa ha participat en obres de gran envergadura. “Hem fet la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, la major part del nou camp de futbol de l’Espanyol, la remodelació del camp del Barça, el nou hospital de Sant Pau, l’hospital de Reus, la Maternitat, l’intercanviador de la Sagrera…”
En la seva condició d’enginyer, el senyor Santiago sovint ha de confrontar els seus criteris amb els dels arquitectes. “Els enginyers busquem la part tècnica de les construccions i els arquitectes, la part artística; a vegades, doncs, no ens posem d’acord.”
Vol deixar clar, però, que els arquitectes són els que tenen la darrera paraula. “Ells són els responsables de l’obra, els que la dissenyen i dirigeixen. Tanmateix, no disposen de tots els sistemes ni els coneixements necessaris per executar-la, com, posem per cas, el càlcul d’estructures. En qualsevol cas, no vull dir que hi hagi un debat entre arquitectes i enginyers: de fet, som magníficament complementaris.”
Els germans Ballesté no amaguen que un dels seus objectius com a empresa és oferir un abaratiment de costos. “La qualitat en els acabats i el termini de finalització es donen per suposats; per tant, el valor afegir d’una empresa com la nostra és oferir un preu competitiu. No totes les companyies poden convertir una obra amb 1.000 tones d’estructura de ferro en una de 700; no totes poden fer un projecte alternatiu més barat sense variar l’estructura.”
Cal valorar, però, l’alt control extern a que són sotmeses les estructures metàl·liques. “Estem controlats al 100%, sobretot pel que fa a la traçabilitat. Hem de donar compte, amb tot luxe de detalls, de la procedència del ferro amb què treballem. Per això tenim també un controlador intern i la certificació de la ISO 9000. En el nostre sector qui no està homologat no té feina. I és molt lògic.”
Se sol dir que una de les necessitats de la nostra economia és tenir grans empreses, objectiu que caldria assolir a través de la fusió d’empreses petites. “El 93% de les empreses d’Espanya són petites, és a dir, que tenen menys de 10 empleats. Les empreses mitjanes, que són les que tenen de 10 a 50 empleats, representen el 6%. Això significa que el 99% de les nostres empreses són PIME. Les grans empreses constitueixen un 1%.”
Malgrat aquesta escassesa, als responsables de Talleres R. Ballesté e Hijos no els preocupa el futur de la indústria catalana. “És cert que les grans empreses projecten internacionalment la imatge econòmica d’un país, però això no deixar de ser un aspecte secundari. L’important és que segueixin existint i proliferant petites i mitjanes empreses, sense ressò mediàtic però que dinamitzen i creen riquesa.”
Si una empresa té problemes, fusionar-la amb una de més gran no és necessàriament una solució. “Hi ha empresaris que volen només amassar diners i n’hi ha que volen desenvolupar un projecte, llegar quelcom al futur. Per a alguns, cotitzar a borsa culmina el creixement i simbolitza el triomf, però no és l’esperit majoritari de l’empresariat català, més preocupat per crear un bon producte que no pas en gaudir d’estatus social.”
Pel que fa a la incidència de la crisi, Xavier Ballesté deixa clar que no n’han estat immunes. “Som subsidiaris de les empreses constructores, per tant la crisi ens toca de ben a prop. Ara bé, dins la construcció cal diferenciar entre obra civil i edificació. I dintre l’edificació, s’ha de diferenciar, alhora, entre habitatges i la resta de construccions (hospitals, aeroports, escoles, etc.).”
Aquest últim tipus d’obres no els ha faltat. “Tenim feina, tot i que hi ha hagut un descens d’ingressos, ja que ha augmentat la competència i, en conseqüència, els preus han baixat.”
Per als senyors Ballesté, una crisi sorgeix d’un estat d’ànim col·lectiu. “Les crisis es creen. Comencen quan la gent, després d’un període de bonança econòmica, comença a dir això no pot durar.”
Tanmateix, empitjoren si es gestionen malament. “Ara hem assistit al naixement de l’economia sostenible, que ningú sap què és.”
La seva crítica sobre els nostres gestors polítics no els impedeix veure la rellevància i el mèrit de la pràctica política. “Hi ha polítics incompetents i corruptes, que perverteixen la política o busquen servir-se’n: és la condició humana. Però la política és un art noble: l’art de fer possible allò que el poble necessita.”
La principal necessitat del poble –si més no, de quatre milions de persones i les seves famílies– és, actualment, l’atur. “Cal, però, diferenciar entre els aturats i els quiets. No tothom que està a l’atur hi és perquè no troba feina; n’hi ha que no en volen trobar. Avui, nosaltres no només no hem retallat plantilla, sinó que l’hem ampliada. I no ha estat fàcil. Encara estem demanant gent i no en trobem. Els oficials de primera han desaparegut. De menors de 50 anys, no n’hi ha.”
En aquest sentit, és simptomàtic que Espanya sigui el país amb l’índex més alt de baixes mèdiques. “Les baixes per depressió són una autèntica plaga. Arribar progressivament a l’acomiadament lliure seria una bona solució per evitar aquests abusos. Els bons empleats no tenen por de l’acomiadament lliure. Els que el temen són els altres, els que no estan segurs de ser-ho.”
Ambdós germans constaten que la crisi és també una crisi de valors. “La cultura neoliberal del pelotazo ha fet molt de mal. Valors com la família, l’honradesa, l’estalvi o la responsabilitat estan en franca retirada.”
Santiago Ballesté acaba fent-nos una pinzellada sobre el seu compromís polític. “Amb només 23 anys, antifranquista i delegat estudiantil de l’Escola d’Enginyers, vaig ser un dels fundadors d’Aliança Popular a Catalunya i, més tard, vicepresident del Partit Popular en l’àmbit català i diputat al Congrés a la quarta legislatura.”
També fou durant 8 anys tinent d’alcalde de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. “Avui m’omple d’orgull poder dir que sóc President del Consell de Síndics per elecció unànime de tots els partits.”
