Text del 2001
La inquietud, la fortalesa, la preocupació pels temes de tipus social i la passió pel seu treball són les característiques que defineixen l’advocat i graduat social Santiago Soria, nascut a la província de Sòria. La seva empenta el va decidir a deixar aquesta província castellana i venir a viure a Barcelona a l’edat de 16 anys: “Era l’època de l’èxode del camp cap a la ciutat perquè a les comarques rurals cada vegada hi havia menys oportunitats per a la gent jove.”
Sense cap mena de titulació per a poder dur a terme tasques de responsabilitat, però volent assegurar-se una bona preparació acadèmica de cara al futur, “em vaig posar a treballar a un restaurant als matins. Això ho combinava amb els estudis a les tardes i a les nits. A poc a poc, vaig assolir una formació i vaig entrar a treballar d’administratiu a una gran empresa.”
Va ser d’aquesta manera que va obtenir la titulació de graduat social i la diplomatura de direcció de personal alhora que feia diversos cursets sobre Seguretat Social, sindicalisme, seguretat i higiene laborals, etc. Gràcies a tot això “vaig anar augmentant les meves responsabilitats a l’empresa. De primer vaig ser nomenat administratiu, cap de secció després i, finalment, cap del Departament de Recursos Humans.”
No obstant els seus èxits acadèmics i professionals, amb 35 anys va decidir començar a estudiar dret per acabar de perfilar la seva formació: “Un dels meus professors, Soler Morera, em va recomanar que estudiés aquesta carrera perquè em podia ser molt profitosa per al meu futur professional. Vaig començar-la l’any 1977 i la vaig acabar el 1982, és a dir, vaig trigar cinc anys justos a fer-la.”
Per a poder-la estudiar “va ser cabdal la capacitat de sacrifici de la meva dona, Azucena, i de les nostres filles, Alícia i Lorena, perquè com que treballava de dia, havia d’estudiar durant les nits i els caps de setmana.”
L’any 1981 s’inicià un nou període en la seva vida; començà a col·laborar amb un gran col·lectiu d’advocats de Barcelona per poder “aprendre correctament les bases de l’ofici d’advocat laboralista des d’una vessant més pràctica. La universitat et forma perquè puguis analitzar i valorar críticament la legislació, però no et dóna una preparació adient i útil per a àrees més eminentment pràctiques com la Seguretat Social. Afortunadament, jo ja tenia aquests coneixements arran dels meus estudis anteriors i també de l’experiència que havia anant acumulant.”
Aquesta col·laboració va finalitzar el 1983, quan va ser nomenat director de serveis de personal de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet: “Va ser una experiència molt positiva perquè aquesta població estava molt necessitada de mesures per a limitar el fort atur i fomentar l’ocupació.”
Fent un pas de cara al futur, l’any 1986 es planteja la necessitat d’obrir un despatx propi: “La meva família i jo ens havíem sacrificat massa per tal d’intentar tenir un futur millor i jo no podia deixar passar l’oportunitat d’establir-me pel meu compte.”
Des del començament “em vaig dedicar a l’assessorament d’empreses i també a les consultes particulars a treballadors dins de la branca del dret laboral.”
Aquesta doble activitat “és, de vegades, criticada perquè es pensa que s’està a un costat o a l’altre, però no crec que sigui veritat perquè sempre intento conciliar postures.”
De fet, l’assessorament en qüestions laborals i la negociació de convenis col·lectius de tot tipus d’empreses ha estat una de les tasques que més ha dut a terme: “Crec que és possible dialogar amb les parts implicades i arribar a solucions que complaguin les dues parts, però mai totalment perquè això no seria positiu per cap d’elles. No hi ha d’haver vencedors ni vençuts.”
En Santiago pensa que les característiques necessàries per a tot bon assessor en qüestions laborals són “tenir una bona formació universitària i un període adequat d’especialització i, per descomptat, ser una persona seriosa, respectuosa i responsable. Has de saber escoltar els teus interlocutors, ser dialogant i sintetitzar els interessos dels uns i dels altres, amb l’objectiu final d’assolir la col·laboració mútua i la pau social.”
Una altra de les seves activitats ha consistit en “la participació en el torn d’ofici d’advocats. Ha estat una manera de tractar temes de tipus social que sempre m’han interessat i que, de no fer-ho així, mai no haurien arribat a les meves mans.”
Entre aquestes qüestions destaquen “les matrimonials o les relacionades amb delictes per drogues o marginació social. Sempre he intervingut dins de l’àmbit de la legislació de tipus social, perquè m’agrada fer les coses bé i aquest és el meu camp d’especialització.”
Quant a l’evolució de la legislació social a l’Estat espanyol aquest advocat va viure com “ja durant els darrers anys del franquisme es van fer les primeres passes per tal de modernitzar la legislació laboral perquè el Règim va ser conscient que calia moure’s amb els temps. Durant la democràcia, l’aparició l’any 1980 de l’Estatut dels Treballadors i les posteriors adaptacions que ha sofert per mitjà d’altres lleis i reials decrets han col·locat la legislació laboral espanyola al mateix nivell que els països de l’entorn.”
Santiago Soria és conscient que cada vegada s’imposaran més els grans gabinets d’advocats, en contraposició al despatx individual: “Els despatxos col·lectius són el futur de la professió i, per tant, sembla absurd anar contra aquesta tendència. Crec que encara no s’han consolidat a Espanya, segurament perquè no tenen la tradició d’altres països occidentals. A mi m’agrada tenir un despatx individual perquè crec que d’aquesta manera puc donar un millor servei al client. Jo m’encarrego personalment de totes les qüestions i conec quina és la situació concreta de cadascuna de les empreses a les quals assessoro. Quan hi ha cap problema, m’hi desplaço i parlo amb les persones implicades. Això és impossible en un gran despatx d’advocats per la quantitat de clients que tenen, i pot comportar-los una pèrdua de qualitat.”
No es planteja la jubilació a curt termini donat que “m’agrada la meva professió i la visc amb molta intensitat. En aquests moments, no miro cap al passat, perquè m’espera un futur ple de projectes.”
Si bé la continuïtat del despatx està assegurada, aquesta no es planteja des d’una perspectiva familiar: “Les meves filles han seguit camins diferents. Alícia, la gran, és llicenciada en humanitats i treballa en l’àrea de literatura infantil d’una gran editorial. Lorena, la petita, obtindrà enguany la llicenciatura en comunicació audiovisual i sembla que els seus interessos s’encaminen cap al món del cinema. Me’n sento molt orgullós perquè han estat acadèmicament brillants i com a persones encara són més destacables. Jo no em vull aturar i m’agradaria un dia estudiar periodisme perquè l’escriptura és una de les meves afeccions i m’agradaria millorar-la.”
Amb la seva empenta, de segur que serà dit i fet.
