Albert Naya Mombrú
Fotografia: Àngel Font
PC, 10è VOLUM. Assessors d’empresa

Sr. Albert Naya Mombrú

GEST NAYA

Text del 2001.

“El més important és que l’empresari es mentalitzi que cal una política preventiva”

L’any 1983, després d’haver treballat a diversos despatxos d’advocats, Albert Naya, llicenciat en dret i gestor administratiu, va obrir les portes d’una gestoria que ha regentat fins a l’actualitat: “Els primers anys van ser molt difícils, però de mica en mica el boca-orella va funcionar i ens van anar arribant clients, que hem mantingut fins ara i que es­tem convençuts que també mantindrem en un futur.”

Empresaris i par-ticulars de tot Catalunya entren al despatx de l’Albert, perquè saben que s’ha especialitzat en una tasca molt concreta que, un dia o altre, tots necessiten: “Som especialistes en dret de successions, treballem a través de notaris de tot el país en aquest tema. Hi ha moltes pos-sibilitats de plantejar una successió i nosaltres es­tudiem cada cas i assessorem sobre la millor manera de fer-la.”

Aquest és un tema en què hi havia un buit d’especialistes. “És una qüestió molt concreta i realment em va arribar una mica per casua­li­tat, però, de totes ma-neres, sempre m’havia interessat enorme­ment. El que m’agrada és la possibilitat que el patrimoni familiar no es perdi a mig camí, en el sentit que s’han de pagar uns impostos i fer una sèrie d’opera-cions per tal que el treball dels nostres pares i avis ens arribi gairebé tan complet com ens el van deixar.”

L’Albert i els seus col·laboradors estan preocupats sobretot pel futur de la petita i mitjana empresa catalana, per la seva continuïtat: “És per tots coneguda aquella frase que diu que l’avi va fundar la fàbrica, el fill la va ampliar i el nét l’ha perduda, i malauradament penso que sovint és així. Molts d’aquests petits negocis familiars desaparei­xen o s’integren a grans multinacionals a la tercera generació.”

És, doncs, en la continuïtat d’aquestes empreses on treballa Gestnaya des de fa tants anys: “El fet que puguin subsistir ve condicionat en primer lloc perquè se’n faci un estudi i s’asseguri que quan falti la persona que n’està al capdavant, puguin tirar endavant.”

Però això no sempre és així. “Fa setanta o vuitanta anys, per exemple, a la zo­na del Vallès, les indústries tèxtils passaven de pares a fills; en can­vi avui això ja no existeix. I qui diu el tèxtil diu qualsevol altre sector d’activitat. Jo tinc clients que posseïen cadenes de botigues i les estan tancant perquè les grans superfícies se’ls emporten tots els clients. A les empreses grans les coses ja són molt diferents, estan més ben preparades i poden pensar en reconversions i re­cer­ca de nous mer-cats, però el petit empresari és conservador, té por dels canvis i so-vint els fills no volen continuar amb el negoci. Han vist com patien els seus pares per tirar endavant una empresa que no sembla tenir gaire futur, i els és molt més còmode treballar en un altre lloc i es-perar el sou cada final de mes.”

No obstant el pessimisme de l’Albert, també hi ha la possibilitat de sortida si les coses es fan bé i es plantegen a temps: “El més impor­tant és que l’empresariat es mentalitzi que cal una política preven­ti­va en aquest aspecte, que ens ha de venir a veure quan encara es pot arreglar el patrimoni familiar, quan encara som a temps de plan­tejar-li la millor manera de donar-li continuïtat. Moltes vegades ens arriba amb el problema en un estat de degradació important, i és molt més difícil arreglar-lo. La consciència d’això, tanmateix, cada vegada és més gran i ja ens visiten amb més previsió.”

A més de les hores diàries que l’Albert dedica als seus clients, també té temps per l’estudi, que no pot deixar mai de tenir present: “La legisla­ció en el dret de successions, com en molts altres temes, és cons­tant, i nosaltres hem d’estar al dia per aconseguir que els clients trobin la millor sortida i la més econòmica.”

De fet, des de fa pocs anys les empreses poden acollir-se a una gratificació important: “Fis­cal­ment s’estan donant unes bonificacions que ajuden al trànsit de l’em-presa entre pares i fills, perquè s’havien hagut de fer paga­ments im-portantíssims que posaven el negoci en perill, ja que molt sovint els hereus no podien fer-se’n càrrec. En aquest aspecte s’ha millorat força, però encara queden coses per arreglar.”

Pel que fa a l’har-monització legislativa amb la Unió Europea, també sembla que queda força camí per endavant: “És difícil d’unificar la legislació en tots els sentits, perquè els plantejaments de les empreses a Cata­lu­nya, per exemple, no tenen res a veure amb els de Bèlgica, Ale­ma­nya o Galícia, per quedar-nos molt més a prop. Els tarannàs d’un lloc i d’un altre són totalment diferents, i això, òbviament, tam­bé té relació amb les legislacions pròpies. Per il·lustrar-ho: Catalu­nya sempre ha estat un país d’empreses individuals, mentre que el País Basc, que no és pas gaire lluny, ha optat des de fa molt per grans em-preses formades per força gent.”

També hi ha diferències quant a la forma d’entendre el patrimoni: “A la resta d’Europa la gent no compra pisos, sinó que viu de lloguer. Els habitatges són dels bancs i de les asseguradores i a ningú no se li acudeix hipotecar-se per tota la vida.” En canvi, al nostre país les coses funcionen de manera ben diferent: “Aquí comprar un pis era anys enrere una manera d’haver triomfat a la vida, i encara tenim aquest costum, així que s’han anat formant patrimonis im­por­tants que després han de passar als nostres fills.”

I és en el mo­ment de la successió que tothom necessita l’assessorament d’un expert: “Conservar un patrimoni és difícil. A més, a la gent jove li cos­ta encara més, però jo sempre els dic que és important que ho facin, que s’han de fer a la idea que allò que els seus pares o avis van aconseguir els pot servir de base i de suport per començar algu­na altra cosa. Han d’entendre que pot ser un punt de partida
per fer el que vulguin.”

De les paraules de l’Albert se n’extreu, doncs, que té una relació molt directa amb els seus clients: “L’assessorament que fem al despatx és totalment personalitzat i basat en la confiança dels empresaris i particulars que ens vénen a veure.”

I és que la successió d’una em­pre­sa o d’un patrimoni familiar és una qüestió molt personal: “Les he­rèn­cies i successions van moltes vegades acompanyades de pro­ble­mes en el si de la família. Per aquesta raó procurem que les coses es facin molt ben fetes i que hi hagi els mínims conflictes pos­sibles. Sovint, en el cas d’empreses força sanejades, la millor opció és que es constitueixin en societat, que es nomeni un gerent que en porti la gestió i que la família es quedi només com a mem­bre del Consell.” I aquesta tan sols és una de les múltiples solucions que els pot oferir Albert Naya Mombrú, perquè cada cas és únic i cal estudiar-lo a fons.