Text del 2001.
“El tracte personal és bàsic per saber quin és el conflicte de la persona que tens al davant, donar-li tranquil·litat i respostes vàlides”
Diuen que el món és d’aquells que s’arrisquen, i això pressuposa que no tothom té el valor suficient per a engegar un projecte. Però construir una empresa des del no-res no es fa només amb valor. L’esperit de superació, el convenciment, la inquietud i l’interès són qualitats imprescindibles i Francesca Oliver les reuneix en la seva persona. Aquest primer acostament al personatge duu a pensar en una jove llicenciada que s’aventura en el terreny laboral guiada per la il·lusió i la inconsciència. I el cert és que la Francesca es mou amb la il·lusió i la força d’aquell que vol fer-se un lloc en un món nou, però ho fa amb un gran bagatge d’experiències al darrere i amb la responsabilitat d’una família a les seves mans: “Jo havia estat treballant en una empresa hidroelèctrica però vaig ser mare de dues bessones, Marina i Carola, i vaig deixar la vida laboral per dedicar-me exclusivament a la família. Per desgràcia, els esdeveniments que es van anar succeint en la meva vida privada no van ser precisament agradables. Van passar moltes coses i entre elles la mort del meu marit. Així va ser com després de dotze anys d’inactivitat laboral em vaig haver de replantejar la situació i decidir de tornar a treballar.”
Les bessones ja començaven a ser grans i ella podia dedicar una part del seu temps a una activitat professional. No va dubtar gens a l’hora d’escollir el terreny d’actuació: “D’entrada no sabia ben bé com reincorporar-me al món laboral, però tenia clar què era el que m’agradava. Jo tenia la carrera de dret i sempre m’havia atret el tema de la gestoria administrativa. Així va ser com em vaig preparar el curs, em vaig reciclar i vaig anar a fer l’examen a Madrid. Amb el títol a les mans, vaig contactar amb unes amigues, també llicenciades en dret, i vaig fundar la gestoria. A banda d’aquesta preferència personal, el fet d’haver col·laborat amb el meu marit, Xavier Rahola, que era advocat d’empresa, em va donar molta força per a portar-ho endavant.”
L’afany de superació ha estat sempre present en la mentalitat de la Francesca: “Jo vaig començar a treballar al meu poble, a Mequinensa, i em van traslladar a Barcelona. Sempre estava fent cursos, formant-me constantment, però no em portaven enlloc. Per això em vaig decidir a seguir la carrera de dret. El fet de tenir un bagatge d’estudiant em va fer més fàcil poder preparar-me per a l’examen de gestora administrativa. Això no vol dir que estar al dia i mantenir un reciclatge constant sigui una feina fàcil. De fet crec que aquest és l’inconvenient principal de la nostra professió. Molt sovint surten lleis noves i si vols oferir un bon servei has d’estar al dia. Hem de tenir en compte que, a banda d’aquesta formació, has de fer rutllar el despatx treballant com en qualsevol altra feina i, a més, tens una família i una casa al teu càrrec. El resultat final és que no et queden prou hores al dia per a fer-ho tot i el ritme de vida és estressant.”
Després de tants anys sense presència al món laboral es va trobar amb un panorama ben diferent. Va començar el reciclatge i no s’ha aturat. La insistència i la voluntat de fer les coses ben fetes és el que l’està portant a la consolidació de l’empresa: “Encara és aviat, només fa tres anys que la gestoria és oberta i portem poques empreses. Tenim clar que els inicis sempre són durs, per a tothom. En el nostre àmbit és molt difícil captar clients perquè qui més qui menys coneix algú que li porta els assumptes i canviar de gestoria no és una pràctica freqüent. De moment, els clients ens arriben pel boca-orella i realment costa molt. Fidelitzar-los i mantenir-los és més senzill, però ferse un lloc en aquest mercat és complicat.”
La lluita constant i la voluntat són les estratègies dels petits empresaris per sobreviure. La Francesca ho sap per experiència pròpia i per la dels altres: “El nostre client tipus és la petita empresa. Els seus problemes són semblants als nostres. Per una banda, no poden afrontar totes les càrregues fiscals que se’ls imposa. Per l’altra, saben que l’única sortida és la de reciclar-se per a encaixar en el món laboral, però això els comporta un esforç sobrehumà.”
La gran majoria s’ha convençut que s’ha de dedicar a produir i confien les tasques de gestió i d’administració als professionals corresponents: “Avui en dia poques empreses es gestionen des de dins. Els empresaris estan força ben informats, tenen molts més coneixements sobre totes aquestes qüestions i també són conscients de la variabilitat de la normativa i de la dificultat d’interpretar-la. Per la nostra banda, intentem oferir-los un servei integral, de manera que no s’hagin de preocupar de res.”
El camí més fàcil hagués estat el d’actuar com a advocada però la Francesca volia estar a prop de la gent i sabia que la figura de l’advocat infon massa respecte: “El públic té molta confiança en el gestor. El veuen diferent de l’advocat, els és més assequible. En definitiva, ens senten més pròxims i això els dóna la confiança suficient per a adreçar-se a nosaltres sempre que ho necessiten. En realitat, fem el mateix que un advocat, però no inspirem tanta por. Les meves companyes actuen com a lletrades però jo sóc la gestora administrativa i aquest càrrec és el que em permet d’establir un vincle estret amb el públic.”
Una relació buscada per les dues parts. Per a l’assessor és la millor manera de copsar què convé al client, d’introduir-se en la seva empresa; per a aquest és una via d’escapament de les seves inquietuds i problemes. “El tracte personal és bàsic perquè la nostra feina consisteix en això, a saber quin és el conflicte de la persona que tens al davant, donar-li tranquil·litat i respostes vàlides. Per aquesta raó no pots permetre que hi hagi malentesos o desconfiances. De vegades, amb el primer cop d’ull et refies d’una persona o no i això ja és un factor important. Si s’estableix una bona relació professional, de seguida guanyes confiança en el terreny personal. És llavors quan actues una mica com a psicòleg, t’has de fixar molt en el teu interlocutor perquè sovint no t’ho diu tot i ho has d’endevinar. De vega-des penso que potser m’he equivocat de professió perquè la gent sempre m’explica moltes intimitats; suposo que els sé transmetre seguretat.”
Un bon assessor sap que ha de dedicar temps als clients, a escoltar-los i a entendre’ls. Topar amb una professional com Francesca Oliver i Castelló és tot un luxe, no és el més habitual en una societat regnada per la pressa. La pitjor part se l’enduen sempre els assessors; nosaltres els aboquem els nostres problemes i a ells els toca la dura tasca de donar-los una importància relativa: “En un principi sempre em feia meus els problemes dels altres. Amb els anys, tu mateix passes per moltes experiències i entens que cadascú té els seus propis conflictes. Aprens que la vida no és fàcil per a ningú
i això fa que ho relativitzis tot.”
