Entrevistat el 12/02/2018.

Els seus orígens al barri del Poblenou li forjaren una sòlida consciència social i la necessitat de servir al territori i per tal de sentir-se’n útil. Defugint el protagonisme individual, sempre ha contemplat la seva activitat com una feina coral, on la intervenció de cadascun dels seus col·laboradors és vital pel resultat de l’obra. Amb un gran neguit per la recerca autèntica, manifesta que ha fet seves totes les obres en què ha intervingut; obres en les quals, per damunt de tot, se sento orgullós d’haver-hi trobat nous amics.

Els avis materns formaven part dels immigrants de la Castelló

El bressol de la meva vida és el Poblenou, un barri de Barcelona que es forní amb gent de les migracions del sud, com els avis materns. L’avi matern pertanyia a una generació que arribà als anys vint a Barcelona des de la terra del «saco», ja que molts venien amb sac sense maleta i buscaven oportunitats a una Barcelona que es preparava per a l’Exposició Internacional del 1929. També els coneixien com els que venien del Barranco del Hambre, com m’ho van explicar els mateixos avis. Quan ell va arribar, formà part d’aquell col·lectiu que va bastir el Metro Transversal i que treballà per a la urbanització de la muntanya del Montjuïc, cosa que per a la ciutat va suposar el gran  esdeveniment històric de l’Exposició Universal. El seu darrer ofici fou el de  bufador de vidre, i entre els regals que més recordo que em va fer, hi ha una copa de vi gegant de vidre per guardar-hi la pilota de futbol, però que algú va espenyar, fet que em va saber molt greu; fou una de les meves primeres decepcions.

La meva mare de soltera havia estat cosidora, fent ninots de pelfa, i un cop s’hagué casat amb el pare, es feu càrrec de la llar, com les dues àvies, però a casa, com moltes dones del Poblenou, ella es dedicà a embossar fulles d’afaitar de Can Bassat, activitat en la qual jo ajudava cada dia una vegada fets els deures d’escola. Al barri era molt comuna aquesta pràctica de la indústria auxiliar domèstica, amb gent que s’acumulava a les portes de les fàbriques per assumir tasques de manipulació, com ara preparar paquets de galetes amb paper de cel·lofana, ja que al barri hi havia la planta de producció de les Galetes Solsona.

La individualització dels drames emboira la lectura de la memòria històrica col·lectiva

L’avi patern havia estat manyà. I el pare es perfilava com un virtuós del violí. Tenia com a professor el mestre Vives, de l’Orquestra del Liceu. Tanmateix, la Guerra Civil li estroncà la carrera de músic, ja que als disset anys fou cridat a combatre al front de l’Ebre… i no acabà el servei militar fins al 1946. Va inaugurar les casernes de Girona, que ara acullen un preciós parc, i també va ser a les de Sant Andreu, a Barcelona, que ja no hi són. Tanmateix, la individualització dels drames fa perdre la lectura històrica de la col·lectivitat. I plorar la història no ens serveix més que per fer-nos mala sang. No s’ha de fer creu i ratlla, sinó anotar-ho com una estació en el circuit; perquè les estacions no s’obliden. I el tren torna a passar, llastimosament, per estacions semblants.

Diumenges de futbol, excursions i museus

Dos anys després de tornar d’aquell malson, el 1948 el pare ingressà a la banca, la qual cosa avui potser sembla important, però en aquella època era una feina molt mal pagada, i això ens va arrelar a la realitat del lloc on vivíem, el Poble Nou, barri de treballadors. De la meva infantesa recordo els ritmes cíclics més o menys constants dels caps de setmana, perquè invariablement cada mes fèiem la mateixa roda. Com que érem socis del Barça, hi havia dos diumenges que anàvem a veure el partit corresponent, mentre que el primer diumenge del mes, quan l’entrada era gratuïta, visitàvem un museu. El tercer diumenge sortíem d’excursió amb alguns amics, encara que plogués o nevés, en tren o en bus, i a casa mai hi va haver autos, ni de l’avi ni del pare, tots dos per voluntat pròpia. Aquell ritme de vida familiar m’ha marcat molt, també els meus costums posteriors.

«Nosaltres som del Barça, no del Kubala…»

Jo jugava a hoquei sobre rodes a la pista de la parròquia de Sant Francesc (que donava al darrere de la fàbrica), delectant-nos amb aquella aroma de canyella i galeta torrada que ens embolcallava mentre ens entrenàvem amb els amics. L’hoquei m’acompanyà durant la infantesa, vaig arribar a jugar un parell de temporades a les categories inferiors del Barça. A casa sempre hem estat molt culers; em considero un barcelonista tranquil, essent avui el soci 2108. Recordo haver viscut l’estripada de carnets dels «kubalistes», que es donaven de baixa quan Helenio Herrera va fer seure a la banqueta en Kubala; de tot allò em quedà gravada una frase del meu pare: «Albert, nosaltres som del Barça, no del Kubala».

Qui perd la memòria, perd el cervell

Vaig formar-me a La Salle Condal, davant del Palau de la Música. Hi anava amb el tramvia 53 fins a l’Arc de Triomf i, des d’allà, a peu. Puc dir que a casa vaig viure una formació molt oberta. No hi havia cap inconvenient a parlar del que fos, de la Guerra Civil i de l’experiència del pare en ella a l’Ebre o bé dels senegalesos de la platja. Sóc del parer que, qui perd memòria, perd el cervell. A casa eren molt conscients que, durant una llarga època, creuaven el barri uns camions, a l’albada, que s’adreçaven al Camp de la Bota. Sortosament, aquell Poblenou ja no hi és. A la meva sogra, que té molta memòria, li vaig regalar el llibre Habíamos ganado la guerra, i no el va acabar. No en faig pas responsable a l’autora, el marc de les dues dones fou molt diferent: una cosa era la postguerra a l’Eixample i una altra, al Poblenou, dues realitats dispars. Ara a la família, on convivim quatre generacions amb diferents punts de vista, hi ha opinions diverses que ens enriqueixen a tots, sobretot amb les renovades aportacions dels nostres dos fills, l’Albert i l’Helena, amb les seves parelles, i on l’opinió de la meva dona, la Pilar, és ben ponderada i profitosa, quasi sempre determinada per aquest rigor processual de veure les coses que té, fruit de la seva disciplina a l’hora d’analitzar, gestionar i decidir, degut a la medicina, professió que va exercir fins a jubilar-se.

«Si mai tens un adversari o un enemic, procura que sigui més llest que tu»

Les vacances les passàvem a casa de l’avi, a la Colònia Montserrat. Era una casa situada entre Valldoreix i la Floresta. L’havia bastit ell mateix, perquè era home molt traçut. Escrivia poesia, cantava a la coral, feia artesania i filigranes amb el ferro i la forja, tot amb un cert tuf àcrata. Amant de la llibertat, em transmeté alguns pensaments interessants, com ara la necessitat de tenir el cap sempre ocupat,  i que la feina del meu ofici fora ben feta, ben acabada i amb tota la qualitat que fos capaç. Entre els seus consells, recordo que em digué: «Si mai tens un adversari o un enemic, procura que sigui més llest que tu» i «Juga sempre a escacs amb algú que en sàpiga més, a no ser que li estiguis ensenyant». Per això, si jugava a esports individuals procurava fer-ho amb algú millor que jo, ja que es tractava d’arribar al seu nivell.

El Poblenou era un barri de gran consciència obrera

El Poblenou del segle XXI no té res a veure amb aquella realitat de dècades enrere, ni amb la dels meus avis ni amb el barri de la meva infantesa. Ara és una zona que convida a passejar, a descobrir cultura i botigues, però tradicionalment era un barri amb gran consciència obrera, on hi vivia gent treballadora, solidària i amb gran esperit de lluita. Era un barri molt actiu, per l’acció coral dels veïns. Recordo que jo devia tenir setze anys quan al Casino L’Aliança del Poblenou vam organitzar el primer recital de Raimon, un temps abans que actués a l’Olympia de París. Per aquell emblemàtic escenari del barri i el del CMC, hi van passar altres cantants, com Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet… i quasi tots els setze jutges. Eren uns temps en què proliferaven els moviments socials i es crearen noves associacions veïnals, i on el Poblenou esdevingué un barri molt particular.

Temptat d’orientar-me al periodisme

En aquella època col·laborava amb la revista 4 Cantons, nom que feia referència a la cruïlla de la carretera de Mataró, ara Pere IV, amb Marià Aguiló, abans de Sant Pere. L’anagrama de la revista el va dissenyar Josep Maria Subirachs, que era de Sant Martí i a qui sempre he servat una gran admiració. Vaig col·laborar a la tasca que hi feien periodistes com Rafael Prades o Huertas Clavería, entre d’altres lligats al barri, i que també participaven a 4 Cantons. L’experiència a la revista m’hauria pogut portar professionalment cap a una altra banda, perquè em motivava molt elaborar reportatges i vaig tenir la vocació d’estudiar Periodisme, però en una d’aquelles sessions vaig sentir una frase que em dissuadí de continuar per aquest camí. La frase que em va fer repensar la meva carrera fou que «la veritat és com un diamant de mil cares, amb reflexos  diversos». Jo penso que el diamant és únic, i que les diverses interpretacions de la realitat, tot i ser emeses des de la mateixa realitat, són embolics provocats per tal d’amagar-la. Aquesta idea l’he traslladat de la meva professió.

Ser fill del Poblenou m’apropà fàcilment a la consciència de l’ús del territori

Els qui vivíem al Poblenou gaudíem de molta consciència de barri. Es respirava un ambient de poble, es podia anar a la vaqueria de l’Antonio a veure munyir les vaques o al forn a ajudar l’Ambrosiu a fer panets. Quan em diuen si sóc de Can Fanga els dic que sí, rient… però més aviat d’un poble del costat… que com altres van fer la gran Can Fanga. A mitjans dels seixanta, quan fèiem reunions a la parròquia de Sant Francesc, recordo una nit històrica, en què havia plogut moltíssim i les aigües baixaven amb força des del Collserola. Era tot un espectacle veure com saltaven les tapes de les clavegueres. Es formaven columnes de fins a tres metres a causa de la pressió hidràulica del clavegueram. Mossèn Abelard Sayrach, que era el vicari, estava molt preocupat, perquè a la platja darrera del cementeri hi havia barraques (a banda de les del Somorrostro, separades pel Bogatell, la gran claveguera oberta a la mar que la Barcelona Olímpica va endreçar). No oblidaré mai les seves reflexions sobre la dignitat que mereix l’habitatge, deia que calia que hi hagués arquitectes atents a tot allò que passa al voltant de les persones i del seu habitat. Sia del punt de vista humà com cristià, una mena de Mounierisme, aquells pensaments han persistit en la meva memòria. No van ser decisius en la determinació d’estudiar Arquitectura, però van alimentar la meva consciència sobre l’ús del territori i l’habitat humà, i el seu patrimoni cultural, referent històric per saber d’on venim i on podem ser, tot i que es fa difícil saber on serem…

Decideixo orientar-me cap a l’Arquitectura perquè m’adono que em puc sentir útil

Als setze anys m’inclino per l’arquitectura perquè crec que és una disciplina en la qual em puc sentir més útil. La trobo apassionant; constitueix un repte i un exercici de permanent creativitat. Cada edifici és diferent i cadascun té la seva diversitat programada –potser això és el seu taló d’Aquil·les–, i cal protegir-lo entre tots els intervinents, ja que l’edificació és una activitat coral, una tasca que lligava molt bé amb el meu tarannà, atès que són molts els professionals que, en passar per davant d’un edifici, poden explicar als seus fills, que són ells qui l’han fet: siguin paletes, electricistes, llauners, aparelladors, fusters, manyans, arquitectes, etc. Vaig compaginar els dos primers cursos de carrera treballant a les tardes com a delineant amb un decorador, Joaquim Batlle Bigas. Allà vaig aprendre a fer anar el Graphos, projectant a Poblenou cambres de bany, perquè en aquell temps qui tenia quatre estalvis se’n posava, ja que era pràctic, higiènic i signe de distinció. Dos anys després vaig estar a una constructora, BRYCSA; les classes a l’ETSAB anaven com podien i, pel mig, la mili a Ciutat de Mallorca.

És per això que penso que, si ets útil en el que fas, en l’entorn en què et mous, facilites molt les coses al pensament propi, als companys, als clients… I, a la vegada, et blindes davant els salva pàtries, clubs i/o ciutats, que s’adonen (si són llestos) que tens el teu criteri i procuren respectar-te, o no, però tu mateix ho saps i actues.

Prats Marsó ens sabé transmetre l’humanisme de l’arquitectura

Hi havia professors de tot, que ens subratllaven que la vida universitària reclamava relació social, i que calia anar al Liceu o al Club de Polo. Jo no hi he anat mai, per aquests motius, al Gran Teatre del Liceu… A Madrid un altre deia que calia que s’anés amb americana i corbata per dignificar la professió i diferenciar-ne l’estil envers els altres participants a l’obra. Però d’entre el professorat del qual millor record guardo hi havia un professor, dels millors, en Prats Marsó; ens impartia l’assignatura de Projectes tot destil·lant una gran humanitat. Era un charmant. Entre els exercicis que ens proposà, hi hagué la remodelació d’una masia de l’Empordà, una tasca que llavors començava a estar de moda. Ens va dir que probablement ens havíem equivocat amb els nostres plantejaments, perquè el més important d’una masia és el porxo, les oliveres o els avellaners que tingui al davant, la taula de fusta, unes estovalles, el got de vi i el paisatge. Això és el realment vital. I queda perfectament reflectit a un llibre de Philippe Delerm que acostumo a regalar: El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs. És un títol molt recomanable, que al·ludeix a uns quants petits gestos que reporten una gran satisfacció a la vida. Cal dir que ser bon arquitecte no és garantia de ser bon professor…Prats Marsó sabé transmetre’ns l’humanisme de l’arquitectura. Perquè un edifici, essencialment, serveix per viure-hi; Corbu diu que l’habitatge és una màquina de viure. No vaig tenir José Antonio Coderch com a professor, tot i que sí fou molt agradable poder-lo conèixer. L’assimilava a Alvar Aalto, que per a mi és sublim.

Per iniciativa pròpia, vaig fer el seguiment de l’obra del Banc Atlàntic

Col·laboro amb un Júnior-Archit que no ha trepitjat una obra en tota la carrera d’Arquitectura. Si no hi ha un professor guillat que els hi porti, no van a cap obra. A la meva joventut vaig seguir tota l’obra del Banc Atlàntic per iniciativa pròpia, perquè anava amb autobús a l’ETSAB i davant de l’obra feia el transbordament de la línia FD (avui 6) a la 7. Els deia als encarregats si podia entrar-hi per seguir l’obra, em deixaven passar i m’explicaven processos i incidències. Ara no és possible, perquè per raons de seguretat cal el permís del responsable corresponent. És una llàstima. Com a professor també resultava abans més fàcil, perquè els avisava que en mitja hora em presentaria amb quinze alumnes, als quals també els recomanava que vinguessin a veure judicis on exercia de pèrit, ja que és interessant veure l’esgrima dialèctica entre els advocats, el pèrit i el jutge, en un escenari on el pèrit no fa d’arquitecte, fa d’intèrpret per ajudar el jutge a comprendre millor de què es tracta i que pugui emetre una sentència justa en una causa que pot arribar a comportar presó o una important multa per a un professional, tenint en compte que el magistrat possiblement no n’entén un borrall, d’arquitectura.

A Europa es confon la titulació amb els coneixements per exercir la professió

Si bé és cert que el títol el dóna la universitat, l’aprenentatge real s’adquireix estudiant i molt més encara practicant. Europa això no ho ha assumit prou bé fins fa poc i confonia la titulació, no amb els coneixements, sinó amb la capacitat per exercir la professió. Vaig veure-ho molt clar durant la meva etapa com a director tècnic de les escoles taller amb Pasqual Maragall, qui, juntament amb Maravillas Rojo de l’INEM, decidiren unificar totes les anteriors en una sola, el 1992, tot concentrant-les en dues ubicacions; amb mig miler d’alumnes cadascuna, una a Sant Andreu, al Bon Pastor, i l’altra a Sants, a la muntanya de Montjuïc. Vaig posar una condició: que les pràctiques les impartissin gent amb ofici, és a dir, fusters o altres professionals que tinguessin vocació per l’ensenyament i la formació, i ho vam aconseguir. Amb aquesta «empresa de desinformats» vam voler reparar la ciutat, mentre els alumnes aprenien. Vam refer bancs d’obra vista del mobiliari urbà i endreçar els jardins que destrossà el públic olímpic, que baixava trepitjant els parterres i jardins sense cap mirament des de l’Estadi Olímpic.

Adquiríem coneixements a base de l’experiència a peu d’obra

Sempre he tingut neguit pel fet d’aprendre i puc dir que he participat de tots els oficis que hi ha a l’obra. És per això que puc parlar amb els operaris, amb el seu lèxic, amb el de cada ofici, cosa per la qual, doncs, és interessat conèixer les funcions de cada gremi. Durant la meva etapa a la constructora, quan fèiem l’edifici de davant l’ETSAB, al costat dels «Cuarteles del Bruc» en Jaume, l’encarregat, em deia que l’endemà portés roba vella, perquè faria pràctiques i ens mouríem per tota l’obra i era així com adquiríem l’experiència, a base de viure de primera mà aquell món. I allí vaig tenir el primer contacte amb arquitectes i m’adonava que era diferent de com me’ls pintaven a l’escola… Després, amb els anys, en vaig conèixer d’altres als quals sempre els he tingut una admiració il·limitada, com Josep Martorell o Oriol Bohigas; sempre he pensat que han estat exemple de gestió de bona arquitectura, igual que Enric Tous i Josep Maria Fargas, admirablement extraordinaris, i també Josep Lluís Sert.

Era preferible no aparèixer mai als diaris per evitar les crítiques

Precisament va ser amb en Tous i en Fargas que vaig començar a treballar amb alta tecnologia. Vam projectar l’edifici del Banco Pastor, el de la Banca Catalana, o un que vam aixecar al paseo de la Castellana semblant al del Pastor de Barcelona. Em va doldre comprovar que els muntadors replantejaven els plafons de plàstic de l’edifici de l’antic Publi (que ara ja ningú coneix com a tal, sinó com a Bulevard Rosa) i que els reblaven com si fossin maons i s’esquerdaven apareixent el bigoti irreparable. En aquell moment vaig pensar que a Espanya no estàvem preparats per a aquesta arquitectura innovadora. Aquells homes van viure fora del seu temps. Haguessin gaudit d’allò més al 22@. Eren molt innovadors. A la memòria tinc una anècdota d’en Fargas, just després d’haver enllestit un edifici el 1975. En haver vist que un diari se’n feia ressò tot lloant-lo, li vaig fer notar amb entusiasme juvenil. Contràriament al que esperava, en Fargas treia foc pels queixals, em va dir que era preferible no aparèixer mai als diaris, perquè acabarien llançant-nos crítiques ferotges. I efectivament, tenia raó, perquè al cap de deu dies van començar-nos a caure’n.

L’arquitectura és una eina que, mal utilitzada, pot resultar perniciosa

Oriol Bohigas afirmava que, a través de l’arquitectura, es podia canviar la societat. Molts dels seus col·legues, el mateix Fernández-Alba, combregaven amb aquesta idea. Jo també. Tanmateix, l’anàlisi i la visió de l’arquitectura de tota l’existència humana no explica la humanitat, sinó on es trobaven els homes. La humanitat és l’exercici de la política i de les relacions humanes. Perquè no podem oblidar que el moment en què la gent més interès mostra a visitar edificis, és els de l’època de les tiranies més grans, per exemple el projecte del Gran Berlín d’Albert Speer i de la Gran Arquitectura podem dir que no era precisament l’episodi de més brillantor de l’arquitectura des del punt de vista social. L’arquitectura ens pot situar en unes magnificències perilloses, perquè aquesta disciplina és una eina que, ben utilitzada, pot aportar un gran servei, però mal utilitzada és perniciosa. No oblidaré mai que, una vegada, a l’Argentina vam fer un tomb per la ciutat de Buenos Aires I de La Plata. I m’anaven ensenyant la caserna, el camp de futbol on havien retingut presoners… llocs amb una arquitectura preciosa, des del punt de vista estètic, però l’ús a què s’havien destinat en tirava per terra tot el valor arquitectònic; fins a després d’uns quants anys, segur.

Un relat gràfic que no es pot sostreure a alguns estigmes: l’arquitectura no ho és tot

Passa alguna cosa semblant amb l’arquitectura que podem trobar a l’Europa central. Jo, que sóc un home de costums tradicionals i cada Cap d’Any m’assec davant el televisor per gaudir del concert de Viena (el pare, que plorava escoltant els violins, fou qui em transmeté aquesta sensibilitat per la música), admiro tot aquell embolcall. Però al voltant de la cultura austríaca, del personatge de la Sissí, dels grans castells i dels luxosos palaus imperials que generen un paisatge enlluernador, s’hi amagava una realitat social molt diferent, com era la vida de les classes més modestes i migrades. L’arquitectura és relat gràfic. Tanmateix, no es pot sostreure a alguns estigmes. Ho tinc comprovat, per exemple, amb un edifici preciós que hi ha a Praga, el palau Petschek, que fou utilitzat per la Gestapo durant l’ocupació nazi de la capital txeca. La simple associació amb la repressió fa que la gent no en vulgui saber res, d’aquell edifici.

Josep Lluís Núñez va deixar descol·locats els qui criticaven la seva tasca

L’arquitectura és com un accident a la vida, perquè el seu testimoni queda de manera perpètua als ulls de la ciutadania; si més no, durant un llarg període de temps, i això permet opinar-hi perpètuament. Recordo que una vegada, en aquella època en què tant es qüestionava negativament la proliferació de xamfrans de Núñez i Navarro a Barcelona perquè tots presentaven el mateix perfil, el senyor Núñez fou convidat a una taula rodona. El col·loqui era al COAC, i Josep Lluís Núñez ens va deixar a tots descol·locats quan va advertir-nos que tots aquells edificis que es criticaven comptaven amb la signatura d’un arquitecte… membre del nostre col·lectiu.

El carrer del Pi podia assimilar-se perfectament a un drugstore

Xavier Rubert de Ventós, a qui vaig tenir la sort de tenir com a professor, feia unes anàlisis molt singulars, sobretot perquè actuava amb molta llibertat i deixava fer-ho als estudiants. No recordo quin era el nom de l’assignatura, però això no era important, perquè aleshores s’obviaven les directrius de Madrid. Recordo que, coincidint amb l’existència del Drugstore, se’ns va demanar la nostra opinió al respecte. En aquella classe hi confluíem des de gent de perfil maoista fins a persones de formació mounierista, i vam dir que aquell establiment estava sobrevalorat, no era res nou, ja que el carrer del Pi també era un drugstore; i si l’Ajuntament li donés els mateixos privilegis i horaris, seria igualment un gran negoci innovador, com també ho podien ser les Galeries Maldà. També en aquelles sessions vam demostrar que l’Eixample presentava una estructura molt similar a un multi-poble, doncs cada quatre illes, grosso modo, tenies a l’abast qualsevol servei: una lleteria, una carbonera, un sabater…

Aquesta reflexió va ser força refermada positivament després de ser discutida.

A totes les obres hi deixo amics

Totes les obres en què participo me les faig meves, perquè hi deixo amics.

En la meva trajectòria professional podria destacar el Centre de Nens Disminuïts al Prat de Llobregat, o les restauracions dels palaus Robert, Moja i March. Entre els projectes més engrescadors hi ha la rehabilitació de la Casa Terrades, obra de Josep Puig i Cadafalch i coneguda popularment com «la Casa de les Punxes», juntament amb Paco Asarta i Robert Brufau. Entre el 1998 i el 2000 vam reparar la façana i les torres d’aquest edifici modernista, construït el 1905. En aquella època també vam aixecar l’edifici de Retevisión al 22@ del Poblenou. I també vaig fer una diagnosi per restaurar la Casa Planells, un edifici de Josep Maria Jujol situat a l’avinguda Diagonal. La vaig fer amb Mercè Hortalà, una arquitecta exemplar que avui és per terres garrotxines fen excel·lents treballs i s’ha revelat com una professional extraordinària, d’aquestes professionals que tenen un talent innat. Amb ella també vaig fer l’Hotel Molina Lario a Màlaga, just davant de la catedral, després de l’Hotel Gallery a Barcelona.

La recerca és la base i el dia a dia de la feina ben feta

Ara estem treballant a la rehabilitació integral i millora de l’eficiència energètica de 1.287 habitatges i uns 71 locals comercials, a l’avinguda Meridiana de Barcelona, als edificis on hi va haver l’atemptat de l’Hipercor. Tot projecte implica recerca i buscar les solucions més efectives per a cada repte. La recerca és el dia a dia de la feina ben feta, i el que permet ampliar el camp i progressar en la innovació. La restauració feta a l’ICAB (Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona)  ha consistit a renovar i adaptar els sistemes constructius a la protecció de persones i coses davant els incendis en el palau de 1957, sobretot a la biblioteca, aconseguint una òptima reducció d’emissions per major eficiència energètica, amb millora d’isolament tèrmic i acústic. Molta gent s’excusa que no millora els processos perquè no té un departament d’R+D+i implantat al despatx, però és una qüestió de praxis i voluntat. A Sant Feliu de Guíxols, per exemple, vam rehabilitar-ne el Monestir, durant dotze anys. Si no fos per les escales de ferro no es notaria que hi ha passat un arquitecte. I al costat hi ha una caseta del segle xix que vam restaurar i que ens va servir per fer un estudi de les voltes. Aquesta és l’autèntica recerca, i no cal justificar-se.

Considero que s’apropa el moment en què haurà acabat la llarga durada de les conseqüències del Procés

Penso que la situació política actual, tot i la tensió acumulada, no té cap punt de comparació amb la Guerra Civil, afortunadament; i considero que ha arribat l’extrem en què deuria haver acabat la prolongació ineficaç i estèril de la situació. Em sap greu que ara surtin polítics afirmant que el Procés era immadur, quan ja es veia que no hi havia possibilitat que prosperés la implantació per la DUI de la república. Crec que tot el que va passar era previsible i comencen, no pocs, a dir que ja ho sabien… que es veia venir. Els que tenim memòria sabem què passava en temps del tardo-franquisme. Llavors potser els costava més córrer, als «grisos», perquè anaven amb abrics llargs i pesants. Tot i així, a alguns els atrapaven i els duien a la Via Laietana. Ara convé a tots recomençar a considerar les coses; des de setembre del 2017, tot el que ha vingut després ha complicat les coses i veurem com s’acaba… Acabar-se, sí, però com i a quin preu? Mentrestant, els polítics, com si fossin muts, sembla que ni saben, ni volen (?) arreglar la situació… «Anem allargant i qui viurà, veurà». Mala cosa, doncs; sempre que es cerca la reforma, apareix la contrareforma… És tan vell… Oi, Luter?

Viatjar s’erigeix en la millor solució per aprendre i descobrir moltes coses

Col·laboro a Màlaga, a Madrid i a Eibar, i també a l’Escala, amb arquitectes de cada lloc. Un cop que vaig anar a Andalusia, al taxi el xofer m’ensenyà una llista de productes catalans, em va preguntar què en pensava, perquè es veu que la seva dona li deia que hi havia moltes marques alternatives i era partidària de fer boicot a tot allò que procedís de Catalunya i afegia que tenia família a Granollers i a l’Hospitalet de Llobregat, i que quan parlava amb ells li comentaven que a Catalunya no passava res, que tot estava més tranquil del que afirmaven els mitjans de comunicació. La meva branca xarnega em permet mirar-me tot aquest conflicte amb serenor i gens de distància. Penso que hi ha gent que ha anat més enllà del que convenia. I només per prudència he evitat exterioritzar segons què a les xarxes socials, on manifestar-se davant un públic anònim és font d’insults.

Es per això que, davant d’aquestes irracionalitats, viatjar s’erigeix en la millor solució.

Era dels professors de construcció que feia les classes en català durant el franquisme

No hi havia gaires professors que fessin les classes en català i entre ells, recordo Vicenç Bonet i jo mateix. Sóc una persona que creu en la humanitat positiva i a qui no agraden els enfrontaments. Fa deu anys, enmig d’una de les meves classes universitàries, s’aixecà un xicot demanant-me que impartís la sessió en castellà. Vaig optar per demanar als presents quants pertanyien al programa Erasmus. Es van aixecar un bon grup de mans. Vaig preguntar a un d’ells d’on era i, en dir-me que d’Itàlia, vaig dir que «doncs avui farem la classe en italià», i cada dia de classe la fèiem en una llengua diversa: francès, italià, castellà, català i anglès… en honor a tots els alumnes, a Europa i els seus Erasmus.

Els joves estan obligats a crear un model de cohabitació a tot el món

Fa anys, un alumne em va preguntar si aquell matí feia la darrera classe, li vaig dir que sí, que no només la darrera del curs, sinó la de la meva vida acadèmica… em jubilaven.. l’edat i els papers ho deien, de quan exercia com a professor de Restauració per a aparelladors. Hi havia més d’una vintena d’alumnes i vaig plegar deu minuts abans per expressar-los uns sentiments. «Mireu, us diré dues coses: la primera, us tinc enveja perquè sou joves, però jo a la vostra edat ja havia estat per tot Europa i no hi havia Erasmus; la segona, també us tinc enveja perquè sou joves, perquè com a tals esteu obligats a crear un model de societat nou, ja que la que us deixem està estripada per tot arreu. Aquesta fita és la més apassionant que pot tenir un jove, amb el model que vulgueu però cal fer un model de bona cohabitació, no us canvio la meva joventut». Foren les darreres paraules de la meva etapa com a docent.

La nostra tasca és coral

Segueixo fent feina: hi ha projectes, i bons clients interessants, i com que la feina és coral… segueixo, doncs, a l’estudi, anem a una; i és la secretària, amb la qual porto vint-i-set anys col·laborant plegats, qui és el nexe d’unió amb el client.

En una taula rodona, aquest estiu, un periodista es va apropar al final i em va demanar que, en vista de la meva edat, quan em jubilaria… Li vaig respondre que ho havia deixat en mans d’una bona amiga… la salut, ella manarà; ell va riure i se’n anà, sense apuntar-s’ho.