Sr. Alfonso Bombí Gusi

Text del 2001

“La nostra és, a vegades, una feina de psicòleg, perquè hem de veure el problema des de la globalitat i fer entendre la millor manera d’arribar a una solució”.

Alfonso Bombí Gusi és el petit de quatre germans i l’únic que va decidir seguir la vocació del seu pare i convertir-se en advocat: “No em va pressi­o­nar mai perquè estudiés dret, i tot i que al principi no semblava con­vençut que ho fes, finalment va veure que ho deia seriosament.” Així, abans d’acabar els estudis, l’Alfonso ja treballava al costat del seu pare aprenent a exercir la professió: “A més de ser un mestre per a mi, em va ensenyar el que era l’honradesa professional i la importància de l’ètica en la nostra feina que, malauradament, sembla que s’està perdent.”

A més, del seu progenitor va heretar la voluntat de solucionar els problemes parlant: “Ell era molt pactista i en aquest sentit jo sóc igual. De fet, no­més he portat un sol plet en tota la meva vida, i perquè ho havia de fer, però no és la meva forma de solucionar els problemes.” Ara bé, això no significa que el despatx no tingui darrere un grup de professionals que els pugui portar aquestes qüestions, quan no hi ha altra sortida.

L’Estudio Jaime de Semir va obrir les seves portes l’any 1927 de la mà del seu fundador, del qual encara porta el nom: “Havia estat inspector d’Hisenda i tractava bàsicament el que eren temes fiscals i tributaris, a més treballava sobretot amb empreses estrangeres que es comen­ça­ven a instal·lar a Espanya. El meu pare va entrar a col·laborar-hi quan ja feia uns anys que funcionava; ell parlava molt bé l’anglès, perquè l’avi havia tingut negocis a Anglaterra i hi havia viscut un temps.” A més de Jaime Bombí, també va entrar com a soci del despatx Luis Le Monnier, i ara són els fills de tots dos els qui han continuat amb l’estudi: “Jaime de Semir es va morir sense descendència, i ara som Carmen Le Monnier i jo qui portem el bufet, perquè nosaltres som els únics dels germans que ens hem decidit a continuar la labor dels nos­tres progenitors.”

En aquest moment, tanmateix, les coses ja no són exactament com eren i el despatx ha sofert també una evolució: “Les mul­ti­na­ci­o­nals prefereixen normalment els despatxos amb una gran es­truc­tura, i nosaltres som un despatx petit, només amb cinc professio­nals, i ens hem convertit una mica en advocats de capçalera. Així, a moltes d’aquestes grans empreses ja no els portem el dia a dia, però sí que vénen a consultar-nos temes puntuals, perquè volen conèixer la nostra opinió i punt de vista abans d’endinsar-se en determinats projectes nous.”

I seguint amb aquesta idea, explica: “Creiem que la di­fe­rència entre aquestes macroestructures i nosaltres és una mica aque­lla que fan els americans quan parlen de customer i de client. El primer és aquell que arriba, compra i se’n va; l’altre és el que vol ser mimat, el que pregunta i és atès sempre per la mateixa persona, i aques­ta és la manera com nosaltres entenem l’assessorament.”

Pel que fa als serveis que ofereixen l’Alfonso i la Carmen, comenta: “Fem sobretot el que és dret mercantil, aspectes fiscals i dret tributari, però des del punt de vista de l’estratègia general, perquè s’ha arribat a un punt en què gairebé es necessita un especialista per a cada impost, i això ja ho tenen cobert les multinacionals de l’assessorament.” A part d’això, dediquen també molt de temps a tot el que és l’adquisició i fusió d’empreses, i, per contra, al que és la ruptura, ja sigui d’empreses familiars com societàries al 50%: “Mirem de buscar les solucions més idònies per a tothom, però és complicat, i sobretot ho és més des del punt de vista psicològic que legal, perquè has d’intentar que les parts es posin d’acord i que entenguin que tots dos hi sortiran guanyant.” En això, l’experiència, com en moltes altres coses, és un grau: “Quan ve un empre­sa­ri al despatx, t’explica un problema, però tu has de saber destriar què és el més important, perquè potser de vint coses que et digui, no­més n’hi ha dues que són realment cabdals. La nostra feina és saber veure quines són i atacar aquells fronts; després, la resta s’acabarà so­lu­ci­o­nant sense massa problemes.”

Però, de totes formes, als empre­sa­ris encara els costa entendre que cal ser preventiu i no esperar trobar-se en un carreró sense sortida: “Si els socis que volen separar-se ja eren clients nostres, intentem buscar un advocat de confiança que els porti la separació, perquè nosaltres no ens podem decantar per cap d’ells, és una qüestió d’ètica.”

Els conflictes esclaten en les empreses en situacions puntuals: “Normal­ment coincideixen en moments en què els dividends ja no són els que eren. S’adonen que els han baixat les vendes i, per tant, també els be­ne­fi­cis, i comencen a repartir-se les responsabilitats. Els costa d’en­ten­dre que no és culpa de cap dels dos, sinó de tots dos alhora.” Hi ha, també, altres tipus de problemes: “Pot passar que un d’ells vulgui evo­lu­ci­o­nar i que l’altre tingui una actitud més conservadora. En aquest cas, parlem de dos problemes que poden sorgir, o bé que l’empresa hagi perdut el tren, o que creguin que van per davant del tren, perquè això tampoc funciona en la majoria dels casos. Nosaltres els intentem fer veure que es tracta de predir una mica com evolucio­na­rà el mercat, què farà la gent i seguir per aquesta línia, perquè no és un problema només de quedar-se aturat, sinó també de voler ser massa innovadors i arriscar massa.”

A més, l’empresari és l’home de risc per excel·lència: “A vegades et vénen amb una idea que pot sem­blar fantàstica, però els has de fer veure que cal fer un estudi per saber si té possibilitats de sortir bé, perquè potser aquell producte que volen crear o el servei que volen oferir només serà idoni per a quatre persones comptades.” Cal, doncs, que l’assessor l’ajudi a tocar de peus a terra en el moment que s’adoni que comença a allunyar-se de la realitat: “El que passa és que ens trobem amb una dificultat afegida, i és que sovint no t’expliquen tota la veritat perquè no els diguis preci­sa­ment allò que ja saben però que no volen sentir. T’expliquen la part positiva d’aquell negoci i es deixen a la màniga la negativa que ells ja saben que té com a contrapartida.”

En això l’experiència també hi juga un gran paper. Quan es tracta d’empreses familiars, la problemàtica perso­nal passa sempre davant de l’econòmica: “Es tracta gairebé sempre d’una rivalitat entre germans o cosins. Pot ser que un d’ells sigui molt bo en els negocis i, a més de l’empresa de la família, en porti alguna altra. Aleshores sovint se l’acusa de deixar-la de banda i comencen els problemes i les discussions. Per això la nostra és, a vegades, una fei­na de psicòleg, perquè hem de veure el problema des de la globali­tat i fer-los entendre la millor manera d’arribar a una solució.”

L’Estudio Jaime de Semir, doncs, tot i haver nascut als anys vint, està lluitant per mantenir-se al segle XXI amb totes les garanties d’èxit: “Tenim mol­tes empreses que treballen en temes d’Internet i ens hem especia­lit­zat en el sector del comerç electrònic, tot i que encara falta molta legislació al respecte i això s’ha de resoldre a escala internacional.”