Text del 2001
“És bo ser competitiu, perquè implica revisar constantment el teu grau de qualitat, no adormir-te i procurar mantenir un nivell molt alt”
Malgrat que el seu avi i el seu besavi havien estat també lletrats, Álvaro Espinós no va tenir mai contacte amb l’advocacia, i per això no acaba d’estar segur de per quina raó de ben petit ja va dir que volia dedicar-se al dret. “Crec fins i tot que la decisió va ser prèvia al coneixement de què era la professió, però m’hi vaig sentir molt atret i no m’ho vaig pensar dos cops a l’hora de matricular-me a la facultat.”
Amb els anys s’ha demostrat a ell mateix i als altres que realment és el que volia: “Em vaig llicenciar el 1967 i dos anys abans ja vaig començar a treballar a les tardes en un despatx. Més endavant, amb la llicenciatura sota el braç, anava als matins al Patronat Municipal de l’Habitatge i a les tardes continuava en un altre bufet.” Fins que va considerar que havia arribat l’hora d’independitzar-se: “El 1976 em vaig establir amb el meu germà i vaig ampliar les meves relacions amb Baker & McKenzie, una firma que ja portava anys a Espanya. Vaig arribar a ser-ne el corresponsal extraoficial del despatx de Madrid deu anys abans que encarregués obrir la seva oficina a Barcelona.”
Integrar-se a una firma internacional no és gens senzill i el primer que van haver de fer un company seu i ell va ser trobar la dimensió adequada: “Ens van donar llibertat per prendre les decisions que volguéssim, però calia estar convençuts que aquell vaixell que ja navegava tenia les mides correctes.” I explica: “En un principi hi havia clients que venien directament del meu despatx, i altres que arribaven atrets pel nom d’una firma que ja coneixien en els seus països i en la qual confiaven a l’hora de fer negocis en territori espanyol. Tot això va fer que augmentés ràpidament el nombre de clients i que nosaltres no estiguéssim del tot segurs de si es tractava simplement d’una punta de feina o aquella seria la tònica general.”
Això va comportar, entre altres coses, haver de fer una selecció de professionals sense saber del cert encara quanta gent es necessitaria: “Contractar i buscar col·laboradors és complicat i delicat, i en aquell moment ho fèiem nosaltres personalment, no teníem cap consultor que ens ajudés en aquesta tasca.” Ara, l’experiència a l’hora de fer aquesta selecció ja els atorga més seguretat i, d’altra banda, basen la recerca en dos o tres criteris molt clars: “Per ampliar la base, agafem gent sense experiència però amb una bona qualitat de coneixements i amb un domini notable de l’anglès; si hem d’omplir un buit que ha deixat una persona que ha marxat o hem de duplicar una funció, aleshores cerquem un perfil molt més determinat, de continuïtat o de correcció, i si volem obrir una nova branca, un nou departament, caldrà trobar un especialista en la matèria, amb experiència i amb prou empenta com per tirar-lo endavant.”
Sigui quina sigui, tanmateix, la via d’entrada a una firma com Baker & McKenzie, s’ha de ser competitiu, i Álvaro Espinós pensa que “això és bo, perquè implica revisar constantment el teu grau de qualitat, no adormir-te i procurar mantenir un nivell molt alt en el despatx. Comporta també ser competitiu en preus i apostar per l’excel·lència per així poder superar els teus competidors.”
I és que el client no es deixa enlluernar per un nom: “Potser els empresaris estrangers la primera vegada vénen perquè confien en una referència d’un mercat internacional, però si no els dónes un servei bo i competitiu, aleshores és evident que no tornaran.” I no solament són les companyies estrangeres les que truquen a la porta d’aquest despatx: “Tenim també empreses nacionals, i això ens dóna una satisfacció especial, perquè si confien en nosaltres és perquè saben que fem la feina ben feta, que oferim qualitat i bon servei aquí, al seu país, tot i que tinguem un nom estranger.”
No obstant això, el món de principis del segle XXI tendeix a la globalització i ningú s’ha d’estranyar que la Unió Europea es plantegi l’harmonització de les lleis entre els estats membres, sobretot les que afecten l’àmbit mercantil: “Penso que el problema no rau a si és fàcil d’aconseguir aquesta fita o no, sinó que a la curta o a la llarga s’ha de fer. Del que es tracta és de trencar costums o aplicacions a què estem acostumats i acceptar que les coses es poden fer també d’altres maneres. El procés de l’euro, per exemple, és només un graó dins d’aquesta unificació d’Europa, i, dins d’aquest procés, l’harmonització de la normativa mercantil n’és un altre. Però, serà més fàcil que l’euro? Dubto que sigui més difícil.”
De moment les lleis ja comencen a modificar-se tot tenint en compte les directrius europees: “Ara tenim una qüestió que està pendent d’aprovació per part de les Corts. Es tracta de la Llei concursal, imprescindible per dues raons: la primera, perquè tenim unes normatives absolutament obsoletes. Encara estan en vigor lleis del Codi de Comerç de 1829, una època en què la realitat social era totalment diferent, s’estava introduint el tren i encara anàvem amb tartana. La segona raó per modificar la llei, tanmateix, són els criteris d’harmonització amb Europa.”
Els qui fa anys que es dediquen al dret, com és el cas d’Álvaro Espinós, saben que s’han d’anar acceptant les noves realitats i que no han de tenir cap por a l’hora d’entendre la mundialització de l’eina amb la qual treballen diàriament: “Fa uns anys, si ens haguessin parlat d’una due diligence, no hauríem sabut què era, i avui, en canvi, no hi ha operació de compravenda d’empresa en què no es dugui a terme aquest procés. No podem ignorar tampoc la realitat que ens ha portat aquests llargs contractes anglosaxons, perquè la gran majoria d’empreses internacionals, no només les anglosaxones, els han adoptat com a propis.” Tot això fa que un lletrat amb experiència estigui convençut que l’harmonització del dret mercantil és absolutament necessària.
“També ens hem d’adaptar a les noves tecnologies, que aviat no seran tan noves perquè n’hi haurà unes altres que les hauran superades. En el seu dia la societat es va adaptar al telègraf i ja fa anys que es poden fer contractes per correu i per telègraf, o sigui que l’únic que ens cal és alguna actuació per donar més seguretat a la prova de voluntats, res més.”
Pel que fa a l’arbitratge, cada vegada més de moda, afirma que no és igual d’eficaç per a tots els conflictes empresarials: “En principi és més ràpid que la justícia ordinària, tot i que amb la nova Llei d’enjudiciament civil comença a haver-hi més celeritat en la resolució dels procediments judicials, però també és més car.” Allò realment important és, en molts casos, el grau d’especialització de la persona que ha de decidir: “Un àrbitre pot ser algú molt preparat per resoldre l’assumpte concret que se li planteja, mentre que el jutge, per la seva formació més general, és difícil que pugui tenir aquesta subespecialització i, en cas que la tingui, el sistema de repartiment fa molt difícil que li correspongui jutjar el cas.”
