Entrevistat el 16-10-2017.

Un vailet que amb dotze anys ja té el neguit de recórrer els barris de Barcelona per conèixer com són només pot acabar esdevenint urbanista, és a dir, un professional conscient que la seva tasca rau en la millora de la qualitat de vida dels habitants d’un territori. A partir de petites i grans intervencions, ha ajudat a transformar múltiples escenaris. Al seu full de serveis destaquen haver guanyat concursos internacionals, però també dur a bon port la missió que se li va encomanar per a la Barcelona olímpica.

Vivíem a tocar d’on va caure una bomba durant la Guerra Civil

Provinc d’una nissaga vinculada al sector farmacèutic, ja que la meva família per part del pare encadenà durant moltes generacions la pràctica d’apotecari. Avui encara roman obert l’establiment on despatxava el pare, al carrer Casp de Barcelona, cantonada amb Bruc. La família de la mare, en canvi, tenia les arrels a les comarques lleidatanes. L’avi Teodor era dels Omellons, a les Garrigues, i la Guerra Civil el tocà de ple. A casa se’n parlava força de la guerra, atès que la van patir molt, i de prop. Vivíem al número quatre del carrer de Balmes, a tocar del carrer de Pelai, i sovint al·ludien a la bomba que, durant la contesa, havia caigut allà mateix, a la cantonada Balmes-Gran Via.

Tarannà intel·lectual de la família materna, aristocràtic de la paterna

La família materna tenia un tarannà intel·lectual. Un dels oncles és Josep Vallverdú, escriptor català de títols infantils tan populars com Rovelló o En Roc drapaire. Però també puc esmentar Roger Alier, crític d’òpera, o Joaquim Alier, psiquiatra i deixeble de l’Emili Mira, i la Maria Teresa Aixalà,. L’altra branca de la meva família mostrava un posat més aristocràtic. L’Amador, l’avi patern, era un il·lustre senyor, farmacèutic i diputat a Barcelona abans de la Guerra Civil.

L’escoltisme em despertà l’interès per la descoberta i la interpretació del territori

La meva fou un infantesa molt feliç. Amb la meva germana, estiuejàvem a Tiana, on teníem una casa amb un jardí preciós. Gaudíem de la piscina, d’anar en bicicleta… I recordo aquell temps també per la meva etapa com a escolta, als Escolapis de la Diputació, on vaig estudiar. A la meva generació era molt comú formar part de l’escoltisme. Persones destacades com Narcís Serra, Albert Boadella, Pasqual Maragall o Jordi Pujol formaren part d’aquest moviment que a mi em deixà una empremta especial, perquè em va fer entrar en contacte amb la natura i em despertà l’interès per descobrir el territori i entendre’l a través de les excursions periòdiques que fèiem. Vaig participar en llargues caminades pel Pirineu, «raids» en dèiem. Posteriorment, vaig passar a fer alta muntanya i escalada, sobretot a Montserrat. Era tot just abans d’entrar a la Universitat, i no tenia tant vertigen com ara… Els tresmils dels Pirineus els vaig fer quasi tots: el Posets, el Costabona, els Besiberris, els Tumeneies, la Punta Alta, el Puigmal. Fins i tot l’Aneto l’he fet un parell de vegades. Aquella època em marcà moltíssim i avui mantinc l’afecció per les excursions a peu. Sense anar més lluny, aquest mateix cap de setmana, amb la meva esposa, la Montserrat, hem pujat al Puig Cendrós i la Creu de Saba, des d’Olesa: quatre hores llargues de ruta.

Amb dotze anys em passejava pels barris de Barcelona per descobrir què hi passava

En la meva orientació professional no hi hagué cap influència familiar. Fou quelcom innat el que m’empenyé cap a l’urbanisme, perquè ja amb dotze o tretze anys em dedicava a visitar els barris de Barcelona, com ara les barraques de Montjuïc o el Poble Nou. Volia veure què passava a aquelles zones, o comprovar on acabava l’Eixample. De retruc va venir l’arquitectura, perquè és una disciplina plenament lligada a l’urbanisme. Arquitectes i urbanistes diuen que tenen la mateixa professió, i que només en varia l’escala d’intervenció. En el meu cas, he fet projectes en ambdós vessants.

Un llibre de Gaston Bardet fou decisiu en la meva orientació universitària

Un llibre que em va marcar molt fou un que vaig llegir a la meva joventut, abans d’entrar a la Universitat, de Gaston Bardet, amb pròleg de Ribas Piera. En ell, Bardet exposava la seva idea de l’urbanisme. Vaig començar a associar aquesta disciplina amb altres matèries, i el meu interès per ella va evolucionar de l’experiència més immediata i directa amb la gent que vivia als barris a una certa teoria de com s’hi podia actuar per millorar-ne les vides. I aquell llibre m’acabà d’esperonar en la meva orientació acadèmica, perquè si bé a casa potser haguessin preferit que seguís els estudis de Farmàcia, jo vaig mantenir-me fidel a la meva tria professional.

Ja tenia les maletes preparades per marxar a Londres quan em trucà en Solans

En el meu cas, l’urbanisme va venir molt rodat. Em considero un gran afortunat perquè, en acabar la carrera, em van sorgir interessants oportunitats laborals. Havia tingut bons professors d’urbanisme, com Joan Antoni Solans, Manuel de Solà-Morales o Manuel Ribas Piera. I recordo que en Solans ens va convidar a resumir un llibre de la nostra elecció. Jo vaig decidir-me per Notes on the Synthesis of Form, de Christopher Alexander, que només s’havia editat en anglès. Es veu que li devia agradar molt, perquè encara no havien passat dos mesos que em cridà per incorporar-me a l’equip redactor del Pla General Metropolità de Barcelona; una feina extraordinària per començar, tot just acabada la carrera. Era el setembre de 1969 i ja tenia les maletes preparades per marxar cap a Londres i presentar-me a diversos estudis d’arquitectes per oferir-los els meus serveis. Però la trucada d’en Solans em va fer quedar a Barcelona.

En el naixement del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona

Si no hi havia prou amb la incorporació a l’equip redactor del Pla Metropolità de Barcelona, també vaig rebre la proposta d’en Solà-Morales per incorporar-me com a professor ajudant a la Universitat Politècnica de Catalunya. Pràcticament d’immediat, va fundar el Laboratori d’Urbanisme de Barcelona, juntament amb Joan Busquets, Antoni Font, José Luis Gómez Ordóñez (“Pepe”) i Juli Esteban. Era un departament d’investigació que combinava les classes acadèmiques amb el desenvolupament de tesis doctorals. Cadascun dels professors prenia com a eix una tesi que es treballava amb els alumnes. En el meu cas, ens centràrem en els polígons d’habitatges. M’ho vaig agafar amb moltes ganes i, durant set o vuit anys, vaig treballar al voltant d’aquesta tesi, que vaig llegir a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1983. Avui és de domini públic la gran intel·ligència i profunditat de la visió urbanística d’en Manuel de Solà-Morales, recentment desaparegut, que va ser un mestre per a tots nosaltres.

Arquitectes i urbanistes vetllen perquè la societat visqui millor

La nostra és una professió que es preocupa per com viu la gent i intenta millorar-ne la qualitat de vida, ja sigui actuant a l’habitatge o a l’espai públic. El ciutadà de carrer no acostuma a saber diferenciar entre una bona arquitectura i una que no ho és, però sap perfectament en quins llocs es troba bé i en quins no. Els professionals d’aquesta disciplina som capaços de detectar que, si es fes una determinada actuació a aquell espai o una reforma a aquell vial, tindria conseqüències en la vida social de l’entorn perquè, per exemple, facilitaria la trobada dels veïns. Som conscients que no és l’únic factor, perquè hi ha elements econòmics i socials que hi intervenen; però, a igualtat de recursos i organització social, un bon urbanisme i una bona arquitectura ajuden a què la gent visqui millor, la societat gaudeixi de més cohesió, minvin les desigualtats, es facilitin les relacions i la vida familiar sigui més plena i equilibrada. Perquè estic segur que molts conflictes familiars es poden agreujar quan els espais domèstics no estan ben organitzats… Em preocupa també la pèrdua dels espais intermedis, el que en diem la «profunditat territorial»: llocs que connecten l’àrea pública amb el món més íntim, com poden ser la vorera, el vestíbul, el replà de l’escala, , el passadís… És en aquests punts on la gent es troba i es relaciona.

Les alternatives per eradicar les barraques no foren encertades

Quan passejava per Montjuïc i comprovava les condicions de les barraques, veient la gent que anava a la font a buscar aigua amb galledes, pensava en la possibilitat de millorar-ne la qualitat de vida. Anys després he tingut la sort de poder actuar en aquest sentit. Recordo un article de l’Oriol Bohigas, «Elogi de la barraca», que em va fer reflexionar, perquè subratllava que hi ha gent que prefereix aquest habitatge que viure al pis dotzè d’un bloc, que presenta una estructura rígida, que pot estar associat a una hipoteca… Precisament un dels problemes és que l’alternativa que es va oferir per eradicar les barraques no fou l’encertada, perquè es van construir polígons d’habitatges sense pensar gaire en la ciutat. Això va centrar la meva tesi doctoral, Els polígons de Barcelona, que es va publicar i exhaurir, i de la que fa temps que preparo la edició en castellà.

Polígons mancats de transport, equipaments i urbanització

La tesi tractava del fet que no es pot fer ciutat només tenint en compte els aspectes quantitatius, com va passar als anys seixanta amb els programes del Ministeri de l’Habitatge i de l’Obra Sindical de la Llar. Aquesta política va propiciar la proliferació de peces de ciutats massives, com ara Bellvitge o Ciutat Meridiana, sense transport públic, sense equipaments, mancades d’urbanització… que no milloraven gaire la situació dels ciutadans. Tot i valorar en positiu l’existència d’un programa de promoció pública d’habitatge (que després ha desaparegut), hi va haver un problema d’execució. A la tesi defenso que s’impulsin aquests programes, però en critico la gestió i la dimensió. A Alemanya, a Holanda o a Àustria, per exemple, se’n van fer de molt interessants, amb una major varietat de edificacions de diferents altures i tipus d’habitatges, de molta qualitat… com ara les que es feren a les perifèries de Berlín o de Frankfurt i que són, encara avui, tot un model de barri. La experiència dels polígons d’habitatges dels anys seixanta va demostrar que ni els gestors la varen encertar gaire , ni tampoc la majoria dels arquitectes que hi van treballar. Va mancar direcció política i programa social i tot es va produir massa ràpidament.

La Guerra Civil estroncà la tradició cultural, tècnica i política en arquitectura

La Guerra Civil havia trencat una tradició en què s’impulsava una arquitectura social, un exponent de la qual el trobem a la Casa Bloc del barri de Sant Andreu, del GATCPAC. En aquella època, la de la República, s’editaven interessants revistes arquitectòniques. També es va impulsar el Pla Macià, el 1932, en col·laboració amb Le Corbusier. Aquella tradició cultural, tècnica i política es va estroncar i donà pas a un seguit de dubtoses actuacions, malgrat que hi va haver algunes excepcions, com ara als polígons d’habitatges de Montbau o del Besòs, on es van fer intervencions interessants. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, tanmateix, hi ha hagut inversions i projectes de millora en aquells polígons dels seixanta, com per exemple a Bellvitge, a la Guineueta o a la Mina, sobretot pel que fa als espais públics i equipaments, però també en les edificacions, que han contribuït decisivament a l’augment de la qualitat de vida dels residents.

Hi ha gent que se sent orgullosa de viure a llocs que abans rebutjava

Per elaborar la tesi, vaig procurar parlar amb els habitants dels polígons. Volia saber què deia la gent dels barris de la Verneda, de Sant Roc de Badalona, de Ciutat Meridiana… Si ara els preguntéssim a aquelles persones, moltes segurament es mostrarien orgulloses de viure a llocs que abans rebutjaven. Ara hi arriba el metro, l’autobús, hi ha hagut un procés d’urbanització… Ja no són polígons aïllats. Encara es mantenen algunes mancances, com ara a Sant Roc, que planteja una problemàtica social fortíssima perquè hi ha molts pisos buits com a conseqüència de desnonaments davant la impossibilitat de pagar les hipoteques; o altres que han estat ocupats. Amb la qual cosa, hi ha comunitats de veïns insostenibles perquè hi conviuen uns que paguen les quotes de l’escala i altres que no. Ciutat Meridiana és una altra zona conflictiva, perquè té problemes molt difícils de resoldre, que no són pròpiament urbanístics. Una de les dificultats de difícil resolució rau en el seu únic accés, que deixa el barri molt isolat. La seva posició topogràfica tampoc ajuda. Hi ha barris que no s’haurien d’haver construït mai. En qualsevol cas, en barris com Ciutat Meridiana, per molt que en millorem l’urbanisme mai no aconseguirem res si prèviament no resolem els problemes socials.

Abans d’emprendre qualsevol pla urbanístic, recorro a peu el territori d’actuació

Des de la meva època com a escolta he tingut clar que, per conèixer bé qualsevol espai, l’he de recórrer; i ho he de fer a peu, perquè ni tan sols fent-ho amb bicicleta pots aprofundir-hi tant. El ritme és menor i et permet interpretar millor el terreny: la ubicació de la ciutat respecte al pendent, la xarxa de camins que s’ha teixit, per què ha crescut allà i no cap a una altra banda, per què les indústries s’han ubicat allí… Aquesta és la raó per la qual, abans d’emprendre qualsevol pla urbanístic, el primer que faig és recórrer el territori caminant; perquè sé que així entendré aquell territori on he d’intervenir, i que aquest és un exercici fonamental per a la proposta que traslladaré a fi de contribuir a millorar la qualitat de vida dels seus habitants en un horitzó de dotze o quinze anys. Després, contrastaré aquestes impressions amb les aplicacions de Google, amb els mapes de l’Institut Cartogràfic… I posteriorment, tornaré a fer un altre recorregut a peu per confirmar tota aquesta informació. I és que, tot i que avui disposem de recursos tecnològics extraordinaris, les decisions que puguis prendre mai no seran les mateixes si no has trepitjat aquell indret, has comprovat la llum que té, has sentit l’olor que desprèn, has verificat la relació espacial que hi ha… Tot això no t’ho dóna la cartografia.

En tot pla urbanístic és molt important el component social

Un pla d’urbanisme és un instrument per anticipar què succeirà en un determinat territori en els pròxims quinze, trenta o cinquanta anys; el que volem que sigui aquella ciutat en el futur. Intentem entendre la situació actual d’aquell municipi i programar estratègicament una sèrie d’accions coordinades perquè es puguin complir a l’horitzó del pla. I quan el redactem, tenim en compte no només les raons físiques sinó també les socials; factors, per exemple, com la piràmide d’edats, que marca clarament les directrius del pla. Perquè si aquell indret presenta una massa important de nens de curta edat, a mig termini tindrem una demanda d’escoles. Si hi ha, en canvi, un gruix més elevat de persones d’edat madura, caldrà contemplar necessitats de centres sanitaris, centres de dia, atenció social… Estudiar els diferents estrats d’edat i saber si estem preparats per allò que s’endevina que vindrà és essencial. El component social i la dimensió humanística són presents en els grans projectes urbanístics clàssics, que cerquen promoure el diàleg, la relació i la cooperació entre la gent. Els urbanistes més rellevants sempre ho han tingut en compte. Als Estats Units dels anys quaranta queda palesa aquesta sensibilitat, amb diferents exponents, com ara en els projectes de Clarence Stein i Henry Wright, o els de Frederick Ackerman, que varen crear barris de gran qualitat, que han donat comunitats amb un alt vessant associacionista, de gran compenetració i cohesió social. Però pertanyen a una fase que va tenir un final i que no ha tingut continuïtat… En la meva etapa nord-americana em vaig dedicar a estudiar amb atenció aquest fenomen. El housing americà, que arrencà als anys vint i que es va prolongar fins després de la Segona Guerra Mundial, va viure un període excepcional que em marcà molt, ja que vaig visitar la majoria de les intervencions d’aquells anys.

Els urbanistes podem influir decisivament en la millora de les ciutats

Ara bé, els plans d’urbanisme descriuen escenaris i els projectes urbans possibiliten la seva execució. Però sempre les decisions últimes estan en mans dels polítics que representen a la majoria de la població , i que han de buscar el seu consens En cada cas, cal valorar quina és la mida òptima del municipi, si volem estabilitzar-ne la població, si volem programar un creixement… A partir d’aquí, es redacten propostes, que s’exposen públicament i es debaten en tallers de participació ciutadana on tothom pot dir-hi la seva… Nosaltres hem de saber valorar les propostes, assessorar i ajudar a aconseguir les millores necessàries. Posteriorment, els plans i projectes es debaten en el ple municipal i és l’ajuntament, en última instància, qui els aprova.

A Roses vam evitar alguns desastres urbanístics

Els plans estan subjectes a continues modificacions. A vegades és degut a imprevisions o desajustos i, d’altres, a canvis de tipus polític, que poden impulsar operacions que no compten amb l’aval tècnic. I els plans tampoc no són miraculosos, tot i que poden servir d’ajuda davant escenaris complexos. En aquest sentit, jo tinc un plantejament possibilista; miro de ser pragmàtic i oferir propostes concretes que puguin millorar el paisatge al qual ens enfrontem. En el cas de Roses, per exemple, durant els darrers anys del franquisme i els primers de la democràcia, el poble va créixer desastrosament pels pendents de la muntanya, per raó de la pressió turística. El 1993, quan vam emprendre el pla, gairebé tot estava dat i beneït i hi havia coses que ja no tenien solució. Tanmateix, calia evitar anar a pitjor i, en aquest sentit, amb l’ajut de la Generalitat, vam impedir que s’edifiqués més enllà de l’Almadrava, fins al cap Norfeu, avui parc natural, sobre el qual pesava una clara i impressionat amenaça d’especulació urbanística. Altres millores varen consistir, per exemple, en habilitar una plaça pública on hi havia un aparcament, regular la edificació en solars en pendent, evitant els esglaonaments massius… Actuacions petites, potser, però amb les quals vam aconseguir estabilitzar el procés urbanístic municipal i experimentar algunes millores.

És important buscar el consens amb la societat civil i les associacions

A Sant Mori, un petit poble de setanta habitants de l’Alt Empordà, el sòl edificable multiplicava per quatre el que era el municipi. L’alcalde estava preocupat perquè rebia pressions de promotors i propietaris, etc., per tirar endavant un projecte que contemplava la construcció de mig miler d’habitatges. El pla que vam desenvolupar va consistir a reduir a una trentena el nombre de cases projectades com a possible eixample i a donar prioritat a la millora del nucli existent. He fet plans d’urbanisme per a molts municipis, com ara Sant Pere Pescador o Santa Coloma de Farners, i ara començo a treballar a Abrera i a Olesa de Montserrat. Per aconseguir tirar endavant els plans, és molt important buscar un suport suficient de la societat civil i de les associacions: trobar el consens necessari per resoldre els problemes i poder dur a terme determinades intervencions.

El diàleg entre la Generalitat i els municipis és positiu i necessari

En el desenvolupament dels plans urbanístics, la Generalitat hi intervé en diferents moments. D’aquesta manera, s’estableix un diàleg entre l’ens autonòmic i el local. Un cop redactat i aprovat el pla, aquest es fa públic i s’obre un període d’al·legacions, però al final en el qual la Generalitat té la darrera paraula. La institució autonòmica ostenta les competències sobre legalitat urbanística i territorialitat. Això és important, perquè ofereix una perspectiva de país que complementa la local, que és més de detall. La visió «macro» de la Generalitat permet uns plantejaments més racionals i evita que es malbaratin recursos, perquè l’ens autonòmic pot calcular, per exemple, quants camps de golf pot acollir el nostre territori, o bé on és més raonable que s’ubiquin els polígons industrials. No és de sentit comú, com acostuma a passar, que cada poble aspiri a tenir la seva pròpia zona industrial. Aquests polígons costen molt de mantenir i el petits municipis difícilment els poden proveir de serveis adequats i els poden mantenir. És preferible concentrar-los i que tinguin una certa dimensió.

No vam ser a temps a aplicar el pla de xoc a Tegucigalpa

Tot i que m’he concentrat en l’urbanisme municipal, també he fet un parell de plans territorials. Un fou a la serra de Rodes, al capdamunt de l’Empordà, que plantejava una problemàtica específica. I l’altre al centre de l’illa de Mallorca, una zona molt verge on es volien establir unes directrius que respectessin l’entorn. Així mateix he fet plans a l’estranger. Un d’ells fou a Sfax, la segona ciutat de Tunísia, on vaig formar part d’un equip per al pla territorial amb Medcities. A Tetuan, al Marroc, vaig fer un informe urbanístic per al Banc Mundial, a partir del qual aquest havia de decidir les prioritats on calia actuar (sens dubte, era en la gestió de les deixalles, perquè allà s’hi barrejaven les clíniques amb les urbanes i quedaven totalment a l’abast de la canalla). A banda del nord d’Àfrica, també he treballat a l’Amèrica Central: a Cuba, Mèxic i Hondures. A Hondures vaig exercir com a consultor per a l’alcalde de Tegucigalpa, César Gordito Castellanos, un home molt assenyat i amb una gran visió de país. Em va demanar un pla urbanístic i el que vaig començar a preparar fou un pla de xoc amb deu accions concretes davant els greus problemes que vaig detectar-hi. Lamentablement, quinze dies després d’haver estat amb ell, el tifó Mitch va arrasar el país i l’alcalde, que era metge, va morir en un desgraciat accident d’helicòpter quan estava rescatant víctimes. Tal com jo havia previst, un dels barris que estaven amenaçats per eventuals desastres naturals, per la seva ubicació a la muntanya, va esfondrar-se.

Treballs a París

Des del meu despatx també he treballat força a França. A París, amb l’Olga Tarrasó, vam guanyar un concurs internacional per a la transformació d’un sector urbà a Saint-Ouen, entre Clichy i Saint-Denis, sobre els meandres del Sena, on calia substituir les indústries obsoletes per una àrea mixta d’unes cinquanta hectàrees. En aquest projecte hi participaven també un parell d’estudis de París, més dirigits a l’arquitectura, , mentre que l’Olga va assumir-ne el disseny del parc i jo em vaig centrar en l’urbanisme. Vam formar un equip molt ben compenetrat. Arran d’aquell projecte, que ara s’està aixecant a Saint-Ouen, ens van convidar a Göteborg (Suècia) per participar en el concurs internacional per al projecte Gothenburg RiverCity; una experiència molt maca de quinze dies en què interactuàrem amb altres professionals i en què el municipi va seleccionar idees dels diferents equips presents. D’altra banda, a França també vaig guanyar un concurs per remodelar el Marché aux Puces, que ve a ser una dotzena de mercats de vell, cadascun amb el seu gerent, i inserits a barris residencials. Vaig plantejar la proposta en el diàleg entre els mercats i aquests barris, perquè entenia que no es podien deslligar els uns dels altres; un plantejament diferent al de Barcelona, on s’optà per desplaçar els Encants i habilitar-los a un edifici de nova construcció. Des del meu punt de vista, la gràcia del Marché aux Puces de Paris rau en el seu aire bohemi, desordenat, on enmig d’aquell garbuix d’objectes ets capaç de trobar mobles vells, llibres o joies sorprenents. A París el que vam proposar és mantenir aquest ambient però arranjant-ne els serveis, tot definint itineraris, actuant en temes d’higiene, d’il·luminació nocturna… I regenerar el barri amb un seguit d’equipaments: habitatges socials, equipaments, espasi lliures… i una estructura urbana compatible, perquè els veïns veiessin compensades les molèsties ocasionades el cap de setmana amb la transformació que pateix el seu barri quan arriben els compradors del Marché aux Puces.

El repte de les ciutats complexes

Treballar a l’estranger m’ha possibilitat perfeccionar els idiomes, aspecte al que sempre he prestat molta atenció i que m’ha permès usar, a més de català i castellà, l’anglès, el francès i l’italià. A aquesta darrera llengua m’hi vaig veure abocat quan vaig començar a donar classes a l’Escola d’Arquitectura de Nàpols. Durant una desena d’anys hi vaig impartir urbanisme i conferències Havia llegit moltes coses en italià i fins i tot vaig fer cinc cursos per perfeccionar l’idioma. Nàpols és una ciutat complexa i un tant caòtica, i això, a diferència del que li passa a la majoria de la gent, m’agrada; perquè per a un urbanista és un repte, un repte com el que també plantegen El Caire, Atenes o –avui menys- Marsella. Jo hi veig un potencial en aquestes ciutats que moltes persones rebutgen. Hi ha qui diu que Atenes és lletja. Jo crec que no coneixen bé la capital grega. La ciutat ha sofert canvis importants darrerament, com el tramvia que condueix a les platges, l’habilitació d’una zona de vianants, o la nova òpera i biblioteca de Renzo Piano, amb un nou parc impressionant. Potser ho veig diferent perquè sóc un enamorat de Grècia i gairebé cada any hi uns quinze dies, a finals d’agost i inicis de  setembre. Amb la meva esposa Montse recorrem dues o tres illes a peu. Ens dediquem només a caminar, nedar i llegir, en un exercici de desconnexió absoluta. Aprofitem per llegir els clàssics grecs, Homer, Èsquil, Ovidi, Ciceró o Plató; títols molt actuals, com La República, que et permet entendre què passa avui aquí. En trenta anys devem haver conegut una vuitantena de les tres-centes illes habitades que hi ha a Grècia (si es compten els illots, quasi arriben a tres mil). Vam començar el 1972, allotjant-nos a habitacions de cases particulars (avui la Domatia s’ha generalitzat). Enguany hem recorregut Sèrifos, Kea i Kithnos i hem gaudit de llargues caminades, platges desertes i del senzill menjar de les tavernes gregues..

La meva etapa a l’ajuntament de Barcelona

Paradoxalment, fou als Estats Units on vaig conèixer Pasqual Maragall, durant una etapa en què jo exercia com a professor visitant a la Johns Hopkins University de Baltimore. A ell, que ja hi havia estat cinc anys enrere, li va fer gràcia saber que jo era de Barcelona, i em va demanar que li fes de cicerone i li ensenyés diferents parts d’aquella ciutat. Vam agafar una barqueta i vam fer un recorregut pel port de Baltimore: allà hi havia un Imax, un Aquari, restaurants i botigues… Ell m’anava dient que tot allò li agradaria portar-ho també al port de Barcelona. Quan vaig tornar a Barcelona, em va trucar i em va convidar a incorporar-me a l’equip d’urbanisme que estava preparant la ciutat per als Jocs Olímpics. Jo, que provenia sobre tot del món acadèmic,  de sobte em vaig veure nomenat director d’Edificació i Patrimoni, formant part de l’equip de Joan Busquets, a qui ja coneixia de l’Escola. La meva missió era aconseguir superar els problemes de permisos i llicències i arribar a l’esdeveniment a temps. Era ell 1988 i em vaig trobar amb un panorama de funcionaris que treballaven sense ordinadors; a banda d’un munt de llicències i expedients pendents que s’amuntegaven i que provocaven enormes cues d’arquitectes. Em van agafar ganes de fugir perquè pensava que no me’n sortiria. Al cap de dos mesos, li vaig plantejar al tinent d’alcalde d’Urbanisme, Josep Maria Serra i Martí, que no podria garantir el que em demanaven si no ampliàvem substancialment l’equip d’arquitectes; en vaig poder escollir deu, joves però amb molta professionalitat i empenta, i un nou cap-coordinador, l’Antoni Miralles,  i vàrem tenir ordinadors per a tothom, entre altres coses. I així és com les coses van començar a rutllar.

Les obres olímpiques varen arribar a temps

Vaig coordinar amb Josep Maria Martorell, responsable de la Vila Olímpica i soci d’en Bohigas, la revisió dels projectes de les obres olímpiques i vaig organitzar un equip específic per tramitar els projectes, examinant-los fins i tot abans de que  entressin formalment al registre. D’aquesta manera, guanyàvem temps. Cal tenir en compte que s’havien d’expropiar indústries, remodelar la costa, fer el pla urbanístic, construir les Torres Bessones… Cada edifici era un poema i tenia la seva particularitat. En el cas de l’Hotel Arts, el pla inicial contemplava que l’estructura estigués enganxada a l’edifici. Era una torre de ferro sense protegir, i en cas d’incendi hauria caigut sencera. Josep Antoni Acebillo, director tècnic del Holding Olímpic, reclamava la llicència, però vaig haver de retardar la signatura. Finalment, els bombers de Barcelona varen haver d’anar a un conegut laboratori de Pittsburg, per tal que es determinés la distància mínima de la estructura exterior. Les proves demostraren que, efectivament, en cas d’incendi, l’edifici corria risc d’ensorrar-se. L’obra es va aturar, fins que el promotor, que estava molt indignat, va accedir a separar l’estructura la distància necessària No ens podíem arriscar. Una dècada després, les Torres Bessones de Nova York s’esfondraven per aquesta mateixa raó, ja que l’estructura de ferro no suportà les altes temperatures. Tanmateix, a Barcelona tot va acabant sortint bé i, el més important, vam complir els terminis i tot l’equip va rebre la felicitació de Pasqual Maragall.

Una família professionalment imbricada

Gaudeixo de la professió com si estigués sempre de vacances i els temps d’una i altra s’encadenen o entrellacen de forma natural, amb el plus de tenir sempre la família a prop. A l’estudi som set persones, entre elles la meva esposa, que s’encarrega de les tasques de secretaria i administració, i el meu fill Víctor, també arquitecte. La nostra filla Airí, que també havia compartit el despatx, viu ara  molt lluny. És dissenyadora tèxtil i s’ha establert a Bangkok, on dirigeix una empresa de roba de nen i comercialitza els seus propis dissenys per Internet. Això comporta que tingui una néta a Bangkok, la Lola, i un nét a Barcelona, l’Amador Demba, un nom compost que segueix la tradició familiar i, a la vegada, incorpora un component senegalès, atès que la nostra nora és d’aquell país. Malgrat que en Víctor té els seus propis projectes, a vegades col·laborem en feines conjuntes. No fa gaire  hem compartit un treball en un petit poble de la Vall d’Aran. En el meu cas, família i professió apareixen totalment imbricades.