Entrevistat el 12-04-2018

Nen superdotat, amant de la lectura i dels escacs, fou el primogènit d’una família de l’extraradi barceloní, i va aprendre aviat que els somnis no es compleixen si esperes que t’arribi un salvador: cal prendre el timó. Amb tretze anys, ja va començar a treballar i, amb només vint-i-tres, complia la promesa que li va fer al seu pare: ser arquitecte. Mentrestant, per mantenir-se, donava classes als seus companys per tal que aprovessin els exàmens. La seva facilitat matemàtica el va apropar a l’àmbit del càlcul d’estructures. Ha signat més de quatre-centes obres. Ha intervingut en moltes més

Fa poc que sóc capaç de parlar d’un secret familiar

De ben petit intuïa que passava alguna cosa estranya amb mi, que hi havia paraules que no es podien pronunciar davant meu; és com si estiguessin prohibides, ningú no volia fer esment del tema ni tan sols quan, ja de gran, finalment vaig exigir saber-ne la veritat. Malgrat que era un nen, en el meu subconscient sabia de l’existència d’aquest secret, que em va acompanyar, com una ombra feixuga, durant tota la meva infància i adolescència, i bona part de la meva vida adulta. Si els teus pares, els teus referents més importants, no volen compartir amb tu un esdeveniment important, en el qual estàs implicat, acabes vivint amb recel, amb la sensació que no pots tenir confiança plena amb ningú, perquè sents que ningú et diu tota la veritat. Tot començà amb la meva mare, a la casa on servia quan era jove. L’any 1954, va quedar embarassada, i va haver d’agafar el seu nounat i marxar del poble per refer la seva vida truncada a Barcelona. Aquest bebè era jo, i mai no podré saber per què em van concebre, ningú de la família va ser prou valent per dir-me la veritat. El meu progenitor fou el metge de la casa on servia la meva mare, era pare de família i aleshores ja estava casat amb una altra metgessa, amb la qual havia engendrat dues filles. Però el meu pare de veritat, qui em va veure créixer, qui em va criar i protegir, es va casar amb la meva mare un any i mig després del meu naixement. Soc una persona molt afortunada, la vida m’ha tractat molt bé, començant per la mare i el pare, persones d’una gran vàlua capaços tirar endavant una família amb quatre fills en circumstàncies extremadament difícils     

Li vaig preguntar a la mare per què em deia Llorenç

Era un nen superdotat, inquiet, intel·ligent, un devorador de llibres des dels tres anys. La meva mare amb prou feina sabia llegir i el meu pare era analfabet; així doncs, amb sis anys ja m’encarregava d’escriure les inscripcions escolars dels meus germans. Amb vuit anys, recordo haver-li preguntat el típic dubte que sol plantejar un infant a la seva mare: per què em deia Llorenç. Era estrany, ningú a la família tenia aquest nom. Em va respondre que la raó l’havia de buscar en el sant del dia del seu casament. Però les seves paraules mai no em van convèncer; tampoc no em va costar gaire lligar caps: sovint havia hagut de consultar el llibre de família per omplir papers escolars, i no vaig trigar a descobrir que els meus pares s’havien casat l’11 d’agost de 1956; Sant Llorenç és un dia abans. A més a més, la data del meu naixement era anterior: un 17 de febrer de 1955. D’altra banda, als deu anys, no em van deixar inscriure al primer curs de batxillerat perquè les dades que figuraven al meu certificat de naixement no corresponien amb la informació que sortia al llibre de família i a la cartilla escolar, on algú havia comès la irregularitat de falsejar el meus cognoms. Per aquest motiu, no vaig poder matricular-me al juny. Curiosament, el jutge de pau que va signar al Registre Civil la adopció del meu pare i la regularització dels meus cognoms va ser el metge Lorenzo, el meu progenitor; la realitat sovint supera la millor de les ficcions. Trenta anys després, quan tot just superava una depressió, li vaig demanar a la meva estimada tia Veva que em revelés les circumstàncies del meu naixement. Tot i que al principi s’hi va negar, doncs havia jurat no dir res, finalment em va reconèixer que el meu progenitor era un dels metges del poble, “Don Lorenzo”, per això em deia Llorenç. I em vaig preguntar a mi mateix: era el meu nom, un nom d’odi, de violència i ressentiment o, al contrari, era un nom de nostàlgia i amor? Mai no ho podré saber. Quan el meu pare va morir, l’any 2006, vaig preguntar-li obertament a la mare, però es va negar en rodó a parlar del seu gran secret, a explicar-me’n res, malgrat que vaig insistir dient-li que, tot i que ella tenia dret a la seva intimitat, el seu fill també tenia dret a saber els seus orígens. Vaig respectar el seu silenci, i quan la mare va traspassar, vaig reiniciar la recerca i vaig poder assabentar-me de més coses.

Un sobre amb diners a sota del coixí

Quan tenia sis anys, la meva mare va haver de vendre l’únic terreny familiar que teníem per tal de que el meu pare pogués anar a treballar a França, concretament a la ciutat de Lió, on es va estar sis mesos per tornar igual o més pobre que abans. En aquella època, patíem les típiques penúries econòmiques d’una família de l’extraradi barceloní, a Cornellà de Llobregat. El meu pare Antonio era un senyor paleta, dels de veritat, un “MAESTRO ALBAÑIL”. La meva mare era mestressa de casa i mai no va treballar estant casada. De petit, no anàvem enlloc de vacances; em passava els estius devorant llibres. Com a molt, m’havien enviat alguna vegada a passar uns dies a casa d’uns familiars del poble. L’estatus econòmic de la meva família em fa pensar que el meu progenitor, el metge de Sant Carles de la Ràpita, mai no li va passar a la meva mare cap manutenció ni ajuda. Sobre les circumstancies del meu naixement només sabia que vaig estar molt malalt, i que van avisar el capellà perquè em bategés, ja que pensaven que em moriria enseguida. Van haver de recórrer a dos nens del carrer perquè em fessin de padrins durant la cerimònia: una noia de tretze anys, Lourdes, i un marrec d’onze, Pepe. Fa poc vaig parlar amb aquesta noia, que ara és una àvia, i em va explicar que va veure com el metge li deixava a la mare un sobre a sota del coixí; potser van ser els primers i únics diners que va rebre.

El pes de la responsabilitat és més gran quan ets el primogènit

Un primer fill sol carregar amb el compromís, sovint inconscient, d’assumir les expectatives familiars. En el meu cas, sempre he sentit el pes de la responsabilitat de complir amb les esperances, que tant el meu pare com la meva mare, havien dipositat en mi: ser un germà i un fill excel·lent, assolir un expedient acadèmic immillorable, ajudar el pare en el negoci, no fallar-los mai… A vegades, aquest compromís i aquesta autoexigència esdevenen una càrrega, de la qual encara crec que no m’he desprès.

Sempre he tingut una bona relació amb els meus germans

En tinc tres: la Cinta (Tin), que és una excel·lent perruquera; l’Antonio, que ha seguit la tradició familiar a la construcció, i que ha patit com el que més la crisis de la construcció,  i el petit, l’Agustí (Guti), que va seguir el meu consell i va optar per treballar a una gran empresa, Telefònica. Ara ja està preparant la seva prejubilació, amb cinquanta-tres anys, ja que aquesta entitat així ho permet. Sempre hem tingut una excel·lent relació entre tots quatre. És curiós però es van assabentar del secret familiar perquè els hi vaig dir jo mateix: els pares tampoc van ser capaços de parlar-ne amb ells. Per contra, mai no he conegut personalment les dues filles del meu progenitor. Vaig saber que una d’elles va morir fa uns deu anys. L’altra encara és viva, té uns vuitanta cinc anys.  He tingut curiositat per conèixer-la, he arribat a comunicar-me amb ella… però no en vol saber rés. Lògic, ho entenc. Durant la meva recerca he tingut l’oportunitat de conèixer persones increïbles, gent molt amable, com el Secretari del Registre Civil, com la amiga Elvira; em quedo amb aquest regal.

Vaig assegurar al meu pare que estudiaria una carrera

El desig del meu pare era que estudiés una carrera. Al principi, em va proposar que em formés per ser aparellador. Quan li vaig preguntar qui estava per sobre d’aquest, i em va dir que l’arquitecte, vaig assegurar-li, amb molta empenta, que ingressaria a la Escola d’Arquitectura. Vaig començar a ajudar al meu pare molt jove, amb dotze anys, com a “pinxo” en els seus remendos i obres: anotava les hores que treballaven cada dia els manobres i paletes, calculava el sou que havien de cobrar a final de setmana, planificava la compra de material, així com la quantitat que hi faria falta cada setmana, i redactava les factures. No eren operacions senzilles, però sempre se m’havien donat molt bé les matemàtiques. D’altra banda, amb tretze anys, vaig començar a treballar durant l’estiu al despatx d’un aparellador. I als catorze, quan ja podia assistir a les classes de Batxillerat en horari nocturn, anava a treballar tots els matins, com tants joves del meu entorn, però igualment continuava traient estones per ajudar el pare. Em buscava la vida com podia, per exemple: tres mesos intentant vendre parcel·les, a la urbanització Agora Park (Tordera).  Els diumenges m’aixecava a les quatre del matí, perquè havia de baixar caminant fins al carrilet que em portava a la plaça d’Espanya; a les sis del matí, havia d’estar a la Gran Via, on ens explicaven qui seria el nostre client, i a les set agafàvem un autocar fins a la urbanització, i els dijous formació. També, molts dissabtes anava al mercat a vendre roba, i durant un temps em va donar per vendre enciclopèdies.

Ser competidor d’escacs professional, un somni de joventut

No vaig poder fer realitat el meu somni de ser jugador federat i participar en competicions d’escacs perquè el temps dedicat a la feina i als estudis no m’ho va permetre; tot i així, de jove vaig participar a diversos campionats locals. Anys més tard, mentre estava estiuejant amb la dona i la filla a un hotel de Jaca, vaig veure un home gran practicant amb un petit escacs mentre prenia el sol al jardí de la piscina. Com que estava avorrit, li vaig proposar de fer una partida, i em va guanyar molt fàcilment totes les partides. Al vespre, quan estàvem sopant al menjador de l’hotel, van anunciar per megafonia que el senyor Rey Ardid tenia una trucada de telèfon; el meu contrincant es va aixecar i va anar cap a recepció. Va ser aleshores quan em vaig adonar que havia estat jugant amb Ramón Rey Ardid, un gran metge, catedràtic de psiquiatría i figura nacional dels escacs. Durant una setmana vaig estar suportant-ne una pallissa diària, i amb molt de plaer.

Començant la carrera d’Arquitectura l’any del gran campionat entre Fischer i Spassky

Fou el 1972, encara no havia mort Franco; la vida estudiantil era agitada, revolucionària i convulsa. A causa de les manifestacions, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB) romania tancada bona part del curs. Aquell any la facultat només va obrir en dues ocasions: a l’octubre i per als exàmens finals. Durant aquells mesos, t’havies d’espavilar si no volies perdre tot un any, així doncs vaig matricular-me a una acadèmia que oferia les assignatures de càlcul infinitesimal i àlgebra lineal, les úniques que vaig aprovar del primer curs. Al segon any, la facultat ja va obrir amb normalitat. Recordo haver rebut classes magistrals de grans professors, com Joan Margarit, Carles Buxadè, Rafael Moneo i Oriol Bohigas. Vaig finalitzar els cinc cursos de  la carrera l’any 1.978, en un temps rècord: sis anys. Només en tenia vint-i-tres. Per presentar i aprovar el Projecte Final de Carrera vaig trigar cinc anys més: Servei militar, casament, primera filla, treball.

Em guanyava la vida impartint classes particulars

En aquella època, la gent que optava per cursar Arquitectura sovint provenia de famílies adinerades i estava molt ben relacionada. Per contra, en el meu cas, vaig tenir clar que havia de continuar treballant, com ja havia fet fins aleshores, per tal de poder mantenir-me com a estudiant. Em vaig matricular a l’horari de tarda, on vaig coincidir amb molts altres joves que també havien de combinar estudis i feina. A tercer de carrera, hi va haver alumnes que van començar a demanar-me si podia estudiar amb ells assignatures com Resistència de Materials, o Estructures, per tal d’ajudar-los, ja que veien que treia bones notes i se’m donaven molt bé els números. L’any següent, a quart, un altre grup d’estudiants em va sol·licitar si els podia donar classes d’Estructures o de Mecànica del Sòl. I tots van aconseguir aprovar-les. De seguida, se’m va apropar més gent que volia que els formés específicament per passar l’examen i així lliurar-se d’haver d’assistir a les classes. D’aquesta manera, i de mica en mica, aquesta activitat pseudo-docent va anar guanyant pes, fins al punt que vaig haver de parlar amb el meu pare per comentar-li que no arribava a tot. Va ser llavors quan el meu germà va començar a ajudar-lo a l’obra i em va substituir, tot i que, com que ell encara era menor d’edat, continuava responsabilitzant-me dels pagaments dels salaris cada divendres. Recordo una vegada que hi va haver un company que em va trucar per demanar-me que el preparés per a un examen al qual s’havia de presentar tres setmanes després. Li vaig respondre que m’era impossible perquè tenia tots els horaris coberts: començava les classes a les vuit del matí i acabava a les dotze del vespre. Aleshores, em va oferir pagar-me mil pessetes l’hora, cosa que eren molts diners en aquella època, 1.978. Finalment, vaig assignar-li l’únic horari que podia: d’una de la matinada fins a les tres; l’endemà m’aixecava a les set. Quan vaig tornar del servei militar obligatori, vaig reprendre l’activitat extra escolar: feia classes per a grups compostos per un màxim de set persones i vaig arribar a cobrar puntualment fins a cinc mil pessetes l’hora. Un estiu (1981) em vaig dir: si aquest mes d’agost supero les cent mil pessetes, em compro una càmera de fotos. I efectivament, com que vaig recaptar més de cent cinquanta mil pessetes, em vaig autorregalar una Nikon estupenda.

Fal·lera familiar per l’ensenyament

El cert és que la meva activitat docent, autònoma i espontània, sempre se m’havia donat molt bé i n’havia obtingut reconeixement. El meu interès pel món dels llibres era també significatiu; de ben petit, durant les vacances, caminava un kilòmetre cada dia per anar fins a la biblioteca de Cornellà i agafar-ne en préstec. Només sortia a jugar quan queia el sol i la calor estival amainava; a la nit, regressava a les meves estimades pàgines. Curiosament, els meus dos fills també s’han inclinat per la docència. La meva filla gran, l’Àngela, és arquitecta i col·labora en classes de Cooperació a la universitat. El meu fill, en Llorenç, és enginyer superior de telecomunicacions, ha estat treballant al servei central de Vodafone a Madrid, però necessitava un canvi i ha optat per cursar un màster que li permetrà impartir classes als instituts. Tots dos, a més, tenen inquietuds solidàries: han col·laborat com a cooperadors per a diverses ONG que actuen a països com Perú, Nepal, Panamà i Senegal. La genètica segur que té alguna cosa a veure, en aquesta fal·lera familiar per l’ensenyament; i és que fa poc vaig assabentar-me que els meus avis biològics eren mestres.

Dedicat al càlcul d’estructures

Hi va haver estudiants que també em van començar a demanar que els en calculés l’estructura del projecte de final de carrera, i ho vaig acceptar. Ambdues activitats em permetien tenir els meus coneixements completament actualitzats. Els temaris anaven canviant i, si volia que els meus alumnes aprovessin, havia d’estudiar i posar-me al dia; els estudiants em passaven els apunts i, de tant en tant, assistia a alguna classe com a oient. Durant quatre anys, vaig dedicar-me tant a l’activitat docent com al càlcul; va ser com cursar un màster intensiu. No obstant això, arribà un punt que impartir classes esdevingué una activitat repetitiva i mentalment poc motivadora, perquè ja havia aconseguit i perfeccionat tots els objectius. De fet, havia dissenyat un sistema pedagògic molt eficaç: tots els meus alumnes aprovaven, i fins i tot un professor de l’Escola em va demanar que li impartís classes a la seva dona. Tanmateix, ja en tenia prou, i vaig decidir que havia de deixar a un costat la docència i centrar la meva activitat professional en el càlcul d’estructures, atès que n’era ja un expert, capaç de guanyar-me la vida dins d’aquest àmbit i de situar-me entre els millors.

He viscut moltes crisis de la construcció

De ben petit, vaig veure marxar el meu pare a un altre país a causa de la crisi dels anys seixanta. Deu anys després, en vam patir una altra; era l’època en què vaig començar a estudiar Arquitectura i arreu es parlava de la davallada experimentada al sector de la construcció. D’altra banda, l’any 1985, es va produir una gran crisi que va afectar especialment el mateix àmbit. En aquesta època, vaig estar treballant durant sis mesos a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat com a responsable d’obres. Posteriorment, tothom va experimentar la recessió de l’època postolímpica. Per sort, treballava a la construcció de la nova fàbrica de Seat, a Martorell, on em vaig estar tres anys, tot un repte que vaig complir amb èxit. Recordo que vaig validar factures per valor d’onze mil milions de pessetes. També, a la mateixa època, vaig tenir l’oportunitat d’estar-me quatre mesos a Alemanya, tot fent càlcul d’estructures segons la normativa d’aquest país. Així mateix, a partir de  l’any 2000, vaig intuir que patiríem una altra sotragada i vaig començar a buscar-me una sortida; aleshores ja estava treballant en un despatx d’arquitectura amb deu professionals més. Conformàvem un sistema societari que no em convencia, per tant, quan es va aprovar la nova Ley de Ordenación de la Edificación, que obligava a realitzar un control tècnic de totes les construccions amb la finalitat de garantir la qualitat dels habitatges, vaig optar a la plaça de director tècnic dels nous Organismes de Control Tècnic del Co.A.C, i vaig aconseguir el càrrec. Hi vaig estar treballant fins al 2004, ja com a gerent. Recordo que aleshores revisàvem gairebé un miler de projectes l’any. I llavors em va sortir l’oportunitat d’entrar en una companyia d’assegurances.

Actualment, treballo per a ASEMAS, Mutua de Seguros y Reaseguros a Prima Fija

Ara sóc el responsable de Serveis Tècnics per a Catalunya. Poc m’ho podia imaginar quan vaig iniciar la meva activitat com arquitecte, amb en Miguel Àngel, fent xalets com a xurrus a Calonge (uns 25 a l’any, durant més de sis anys), poc podia suposar que arribaria a formar part de la estructura col·legial després de molts anys d’exercici lliberal. A ASEMAS som especialistes a adaptar-nos a les necessitats dels arquitectes, i comptem amb un equip de professionals compost per cent trenta despatxos jurídics; més de tres-cents advocats especialistes en el sector de la construcció; més de quatre-cents pèrits arquitectes, que són col·laboradors, i una plantilla especialitzada de tramitadors, gestors i tècnics. A Catalunya, disposem d’una xarxa de més de trenta pèrits arquitectes col·laboradors habituals, me’ls conec i els aprecio profundament a tots. Fa catorze anys que soc dins d’aquesta estructura al servei dels arquitectes. No hauria estat possible sense la confiança i el suport que he rebut de molta gent, com Joan Mur, Pere González Nebreda, Fulgencio Avilés, Rafael Mur, i tots els membres del Consell d’Administració, Àngel Arellano. la llista es interminable.

És divertit comprovar si la teva previsió ha estat encertada

Treballar a ASEMAS ha estat una experiència enriquidora: he hagut de complementar el meu coneixement jurídic i aprendre a preveure les resolucions judicials. Aquesta feina m’ha donat l’oportunitat d’observar les reclamacions que han d’afrontar els arquitectes. He vist molts tipus de casos: obres ben fetes, però també edificacions erròniament executades. Quan entra una reclamació, hem de fer una estimació dels diners que costarà. I has de dipositar aquesta quantitat a un fons estatal. Tanmateix, conforme vas tenint coneixement de l’evolució de la reclamació, vas modificant les teves previsions, a partir dels informes dels pèrits i el plantejament efectuat al judici. Al final del procés, quatre o cinc anys després, és divertit comprovar si t’has equivocat, si t’hi has apropat o bé si la teva previsió ha estat encertada. D’altra banda, he tingut l’oportunitat de mostrar tot allò que he après durant aquests darrers catorze anys d’experiència professional per mitjà de diverses conferències, adreçades sobretot a ampliar el coneixement dels futurs pèrits.

Quan la prevenció és una arma de doble tall

Quan expliques de quina manera et pots defensar d’un atac, també estàs oferint pistes als possibles enemics. Per tant, mai no has d’exposar les teves estratègies. La major part dels plets són especulatius i, en un vuitanta per cent, mai no cerquen la veritat sinó una compensació econòmica. Hi ha pèrits que són mercenaris, capaços de mentir a un judici. Recordo una vegada que n’hi va haver un que defensava, davant del jutge, que el formigó era permeable; a fora dels jutjats, vam acabar discutint-nos. D’altra banda, quan hi ha un plet i et proposen una transacció, has de saber valorar fins a quin punt aconseguiràs convèncer el jutge. Un bon pèrit sap exposar amb convicció els seus arguments amb un llenguatge no especialitzat. Moltes vegades un magnífic professional no aconsegueix convèncer a un jutge, que no arriba a entendre la seva exposició o els seus dubtes científics.

Sempre he tingut pànic de ser empresari

Tot i que avui sóc un assalariat, sempre he mantingut una activitat paral·lela com a professional lliberal, en la qual he tingut l’oportunitat de dur a terme projectes que m’apassionen, relacionats amb el càlcul d’estructures i l’assessorament. Tanmateix, mai he muntat un despatx propi com empresa. La veritat és que sempre m’ha fet pànic convertir-me en empresari; suposo que de jove ja vaig veure patir el meu pare a l’obra, i sabia què significava pujar tot sol una empresa pròpia. La meva activitat dins del món de la construcció ha estat molt variada: Constructor, Promotor, Cap d’Obra, Arquitecte, Càlcul d’Estructures, assessor… He participat en edificis per a l’Administració Pública, per grans empreses i per particulars.

Finalista de dos Premis FAD

He col·laborat molts anys amb en Carles i Ventura. Fèiem projectes per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i clients particulars, que eren publicats a diverses revistes especialitzades: Escoles, Centres Sanitaris, Centres de control de Trànsit, Oficines per empreses  de publicitat… Una de les obres seleccionades era la remodelació de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, creat amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona. Està ubicat a la ronda de Sant Pau, en un antic immoble dedicat antigament a allotjar les cotxeres dels tramvies municipals. La segona obra, escollida finalista en la categoria comercial, va ser la projecció d’una botiga de vidres ubicada a la plaça de Comas. Recordo que els dos treballs van sortir publicats l’any 1990 a la revista japonesa SD, en un article il·lustrat amb fotografies.

Reforma d’un edifici a París, comprat per un xeic àrab

Amb en Ricard, fa set anys vaig intervenir en la reforma d’un immoble ubicat a tocar la place de l’Étoile de la capital francesa. Un xeic àrab va comprar diverses plantes de l’edifici i va contactar al desembre amb la seva promotora perquè es fes càrrec de totes les obres: havien de quedar completament enllestides, inclosa la decoració, abans de l’estiu. Quan l’empresa va intentar contractar un calculista francès, va topar amb un handicap: tothom feia vacances de Nadal i ningú no tenia cap disponibilitat fins a mitjan gener. Així doncs, buscaven desesperadament algú. Van contactar amb mi i el 27 de desembre vaig agafar un avió a les cinc del matí, amb la meva filla, cap a París. A les vuit del matí ja estàvem davant l’immoble rebent una brigada de vuit homes, que van realitzar tota una sèrie de cales per dins de l’edifici a fi d’analitzar com eren els forjats o les parets, per exemple. El 2 de gener ja els vaig entregar tots els càlculs i les propostes en francès, perquè ho poguessin aprovar la comunitat de propietaris i l’Ajuntament. Aquell mateix dia, els manobres van començar a treballar dins l’edifici, un immoble del 1900, que tenia l’exterior de pedra, i les parets de l’interior, amb un entramat de fusta i guix. Vaig estar durant cinc setmanes viatjant a París per efectuar les visites d’obra: agafava l’avió al matí, ben d’hora, i tornava a Barcelona a la tarda.

Has d’imaginar-te com es comportarà la teva estructura

Tant les matemàtiques com els programes informàtics només són una ajuda, un complement, i com les calculadores, ens aporten exactitud i rapidesa. Però el que es realment important es entendre la estructura,  has de ser capaç d’imaginar de quina manera es comportarà. I has de preveure també com reaccionarà en cas que falli algun dels conceptes que estàs suposant que funcionaran, és a dir, de quin mode s’adaptarà al possible error o a la deficiència. Has de contemplar que l’estructura desenvoluparà mecanismes de seguretat propis, els números vénen després. Quan fem càlculs, tot és una gran suposició: ens basem en una teoria de l’elasticitat que afirma, per exemple, que si estires alguna cosa, s’allargarà proporcionalment segons un mòdul d’elasticitat. Però quin és el mòdul d’elasticitat del formigó? Ningú no ho sap de manera exacta perquè existeixen cent mil variables que, a més a més, canvien amb el temps. Així mateix, et bases en un moment d’inèrcia, però com pots preveure’l? Tampoc no hi ha materials purs. Finalment, es tracta de mirar aquella estructura i sentir si l’estómac se’t remou o no, si tens la sensació que allò resistirà o no s’aguantarà dret. Després, ja trobaràs la manera per ajustar-ho i complir amb la norma.

Formo part dels professionals que treballen a l’ombra

A Catalunya som col·legiats prop de 10.000 arquitectes. Podem considerar que en ocasions  l’arquitectura sol esdevenir un element publicitari del qual se’n beneficien els organismes públics, contractant arquitectes mediàtics. Al darrere de la gran estrella mediàtica, hi sol haver un equip de professionals qualificats que també fan possible que aquell projecte esdevingui una realitat, tot i que sovint romanem anònims, restem a l’ombra. I també resten a l’ombra la major part dels arquitectes, com succeeix a totes les professions.

Estic projectant un hotel amb la meva filla

La confiança del promotor vers l’arquitecte es fonamental per aconseguir encàrrecs. Fa uns anys vaig treballar en la construcció de la estructura d’un hotel. Posteriorment el client va confiar en la meva filla Àngela, arquitecta, i jo mateix per dur a terme la reforma del local comercial i ara mateix estem desenvolupant un altre projecte hoteler. Ens complementem molt bé, l’Àngela controla la vessant del disseny, i jo la part més tècnica. L’immoble està ubicat a l’Hospitalet de Llobregat, tindrà cinc plantes i cent habitacions. També estem col·laborant en la rehabilitació i reforma de l’església del convent de Santa Clara, a Tortosa, i amb projectes solidaris a Senegal, a través de Beyark.

Ser l’arquitecte que fa més càlculs sobre marquesines en benzineres .

Ja fa mols anys, més de trenta, que col·laboro amb CONTEC, l’enginyeria dels amics Aureli i Toni. A l’any 1.985 ja fèiem càlculs d’estructures amb un ordinador Olivetti. Desprès va venir la Direcció d’Obres a SEAT-VW i el càlcul de dos edificis a Alemanya, a Magdeburg. Dins de la meva feina d’assessorament s’inclou el càlcul de marquesines per benzineres, ja siguin noves o existents. L’any passat van ser més de trenta les marquesines calculades o comprovades.  Normalment, haig d’avaluar el seu disseny i dimensionat, segons la normativa que estava vigent en el moment de la seva construcció i els estàndards actuals, i dictamino si són encara prou segures o quina modificació cal implementar per assegurar-ne la viabilitat. Recordo que, en una ocasió, l’Ajuntament va decidir que una benzinera s’havia de construir amb formigó, i no amb xapa metàl·lica, molt menys pesant, perquè no els agradava la imatge que donava de la ciutat a una visió aèria. El tema es va estar discutint durant dos anys. Finalment, el preu de l’edificació es va multiplicar per cinc, ja que el pes del formigó va obligar a aplicar un pilotatge. Hi ha intervencions, doncs, que són discutibles.

És necessari buscar un equilibri entre risc, economia i tecnologia

Una vegada em van encarregar un projecte curiós: un client que es va comprar un cotxe massa gran per al pàrquing de la finca on vivia: em va preguntar com podia adaptar-se la estructura de l’aparcament al tamany i maniobrabilitat del vehicle!! Vaig dissenyar i calcular la proposta, tot i que posteriorment va ser continuada per un altre despatx d’arquitectura, ja que jo no tenia temps de dedicar-m’hi i preveia que haurien de superar traves normatives; el procés seria llarg. Al final, van aconseguir començar les obres i el propietari del cotxe es va sortir amb la seva; ara bé, va costar molts diners. Quan endegues un projecte, és necessari cercar un equilibri entre risc, economia i tecnologia.

No se’m pot dir que sóc espanyol i després tractar-me com si no ho fos

El comportament del Govern espanyol ha demostrat que molts catalans teníem raó quan sentíem i dèiem que gran part dels espanyols no ens respectava ni ens volia. Recordo que, fent el servei militar a Saragossa, vaig exercir de cabo primer –instructor al CIR. El primer que feia el capità quan entraven els catalans (els “polacos”) era reunir-los per advertir-los que no li agradaven. Ens deia, amb to seriós, que no ens perdonaria cap error, però a la vegada reconeixia que érem gent que treballàvem bé, i per aquest motiu ens encarregava tasques de més responsabilitat. Les seves paraules les he recordat sovint, perquè exemplifiquen els sentiment de molts espanyols cap a Catalunya: ni ens estimen ni ens volen, però ens necessiten. Els inversors estrangers també perceben la nostra excel·lència, saben que quan han treballat a altres comunitats autònomes no els hi ha anat tan bé com quan ho han fet en terres catalanes. Els polítics catalans possiblement han comès greus errors, però la reacció del Govern espanyol ha estat desmesurada: calia traslladar-hi vint-i-tres mil policies? Calia aplicar tanta violència contra la gent pacífica del carrer? La aplicació de les Lleis espanyoles no inclou el respecte als drets humans?

A Catalunya no ens eduquen creient en Superman

Els catalans sabem que no hi ha cap ésser superior que vindrà a solucionar-nos la vida, sinó que som conscients que només si treballem tindrem alguna oportunitat d’aconseguir-ho; no ens calen tantes subvencions. Els immigrants que van tenir l’empenta de deixar casa seva i instal·lar-se a Catalunya, també comparteixen la mateixa mentalitat. Som el que som gràcies a la nostra capacitat de treball, al nostre gust pel treball ben fet. Aquí ningú no ens regala res. D’altra banda, la nostra actitud sempre ha estat més oberta: quan surts del país, sempre et trobes catalans interessats a conèixer altres cultures i a parlar altres idiomes; és curiós, però molts catalans solem viatjar per lliure. Quan els meus fills eren petits, agafàvem el cotxe, sempre que podíem, i sortíem a recórrer Europa: Berlín, Viena, Budapest, Edimburg, … Forma part de l’educació el conèixer altres països, altres costums, diferents maneres de viure la vida. A Espanya, en general, no existeix aquesta obertura d’idees, aquesta manera d’entendre i acceptar les diferències, molta gent està desinformada i no n’és conscient.

Estic casat amb una universitària de segon curs d’Història

És la Maria Lourdes, la meva dona, que després de jubilar-se ha decidit treure’s una espineta i estudiar la carrera que sempre li havia agradat. Abans, havia estat treballant a una oficina bancària, obrint i tancant la mateixa porta durant quaranta anys. Va ser de les primeres dones que el Banc Central va anomenar com a interventores. És una feina que li permetia ocupar-se també de la família. Sempre he pensat que ens hem complementat molt bé: ella és metòdica i reflexiva; per la meva banda, sóc més impulsiu. Quan prenc decisions, sóc incapaç de valorar conscientment els pros i els contres, em llenço a la piscina i em deixo guiar per la intuïció. Sortosament, acostumo a encertar.