Text del 2001
“L’empresari sempre pretén que l’advocat sigui la seva salvació”
Una família de lletrats –Andreu Estany Segalàs, responsable de l’assessoria; els seus dos fills, Judith i Andreu; el seu cunyat, Josep Manel, i el seu gendre, Albert– condueix el Bufet Estany i ho fa d’una manera bastant atípica: “Des de fa cinc anys tenim una xarxa de despatxos propis a Barcelona, Madrid i Sevilla. Som una empresa catalana de caràcter americà. La nostra família és la directora en totes les oficines de la firma, si bé disposem de dos col·laboradors –els advocats Javier Zahonero i Jesús Sánchez– que s’hi van incorporar quan només tenien 16 anys i n’han esdevingut pilars fonamentals.”
En total, doncs, l’assessoria consta d’un equip de 130 persones. En una macroestructura com aquesta, és comprensible que la informàtica jugui un rol vital: “Estem connectats a tots els despatxos col·laboradors. Les novetats esdevingudes en cadascun dels expedients s’introdueixen diàriament a la base de dades de l’empresa.” Ha de ser així, ja que “dirigim una mitjana de 15.000 plets anuals.”
És per donar cabuda a tota aquesta feinada, distribuïda per tota la geografia espanyola, que els Estany i companyia van decidir establir aquest trípode estratègic que cobrís el nord, el centre i el sud de l’Estat. Aquesta triple ubicació ha esdevingut especialment útil “arran de la nova Llei d’enjudiciament civil, que en moltes ocasions t’obliga a desplaçar-te per pledejar al domicili del deutor o del demandat.” Sens dubte la fórmula dels Estany ha estat molt ben acollida, tant per la família com pels altres col·laboradors, que “incrementen la seva activitat i retribució.”
Des del punt de vista d’Andreu Estany, és essencial que tots els membres de l’equip comparteixin “una mateixa filosofia.” Des que va néixer el despatx, fa 40 anys, aquest experimentat jurista s’ha preocupat de “formar els col·laboradors d’acord amb el tarannà de la firma, que és per sobre de tot pactista.” Al seu parer, “el dret ha d’estar compartit però dirigit.” En Josep Manel subratlla el fet que, tot i els canvis experimentats pel món empresarial, el despatx “continua treballant en la mateixa línia de sempre”, una línia que es caracteritza pel fet de prendre “decisions consensuades” a l’hora d’assessorar el client: “Li aconsellem el que ens sembla més adient i li oferim també altres vies perquè sigui ell qui decideixi els riscos que vol assumir.”
Afirmen que “el 50% dels casos en què treballem acaben al jutjat, la qual cosa és inevitable. Sempre oferim al contrari tot un ventall de possibilitats amistoses per resoldre el conflicte, que en la meitat dels casos no accepta.”
Evidentment, aquests tràmits requereixen l’emissió de grans quantitats de documents per poder complir les formalitats. Tant és així, que el Bufete Estany disposa de treballadors “dedicats especialment a aquest assumpte.” En aquest sentit, la tecnologia és una eina molt útil: “Empreses del nostre i d’altres sectors s’han interessat per adoptar el nostre sistema informàtic, del qual disposem pràcticament des que va néixer el PC. Tenim els nostres propis programes, creats per un equip d’especialistes sota la tutela de Javier Zahonero, que a més de lletrat és informàtic.”
Són molts els assumptes que al llarg d’aquestes dècades han passat per l’assessoria dels Estany, alguns d’ells de gran repercussió. No obstant això, l’únic desig d’aquesta família és continuar treballant tan bé com saben, i és que valoren molt la discreció que ha d’envoltar el món del dret: “A un jutge se l’ha de conèixer principalment per les seves sentències. De la mateixa manera, a l’advocat se l’ha de conèixer pels seus escrits i publicacions.” De tota manera, Andreu Estany disculpa “l’egocentrisme d’alguns lletrats, amics d’aparèixer a la premsa i de l’èxit efímer. Aquesta actitud no em sembla perjudicial mentre no es converteixi en una cosa habitual.”
En aquest gran bufet català, “cada advocat té assignada la seva cartera de clients, de la qual té cura autònomament sota la direcció de la família.” L’equip treballa “en múltiples àmbits del dret, mercantil, civil, matrimonial, penal, etc., en funció de les necessitats dels clients.” Actualment estan explorant “altres alternatives, en funció dels nous mercats que estan sorgint en aquests moments. És el cas de les inversions immobiliàries, en les quals també actuem com a assessors. En qualsevol dimensió del dret, l’empresari sempre pretén que el seu advocat sigui la seva salvació”, però ells, quan no han vist les coses clares, no han tingut cap inconvenient a “rebutjar un expedient.”
Es lamenten del fet que “actualment la llei empara el creditor en gran mesura.” Ara bé, es mostren contraris a determinats mètodes, molt populars, als quals alguns recorren per persuadir els morosos que compleixin les seves obligacions: “Hisenda té l’obligació, en el cas d’impagament, de facilitar les dades del morós perquè, si convé, se li pugui embargar el sou. Hi ha prou mitjans legals com per no haver de contractar serveis que constitueixen una vexació per al deutor, que no té per què estar sotmès a certa mena de pressió. És més, és totalment possible que una persona no sigui conscient que deu una determinada suma de diners.”
I és que els dos membres més madurs d’aquest clan tenen un concepte molt ben definit de la justícia, no en va ambdós han exercit com a jutges substituts. Coincideixen a afirmar que els anys en què van exercir la judicatura van constituir “una experiència excel·lent, que ens va permetre apreciar el món de la justícia des d’una altra perspectiva. No és el mateix defensar i acusar que haver de situar-se en una postura neutral per discernir qui té raó i qui no. Després d’aquest període dictant sentències, hem guanyat objectivitat.” En qualsevol cas, volen desmitificar la figura del jutge que, “al cap i a la fi, només és una persona que ha aprovat unes oposicions i que té com a única obligació gaudir de bona memòria. Com deia un membre del Tribunal Suprem anglès, un jutge ha de ser honrat, i si sap alguna cosa de dret, millor.” Enyoren l’època en què hi havia “la justícia municipal, dedicada a assumptes de menor repercussió. Era el primer lloc al qual s’incorporaven els jutges un cop finalitzats els estudis. Als jutjats municipals, els joves magistrats es formaven en dret i en relacions socials. Al cap d’uns anys podien accedir als jutjats de primera instància. Ara, en canvi, s’exigeix al jutge que des del primer moment tingui coneixements de totes les qüestions, des d’una suspensió de pagaments fins a un assassinat.”
Si el jutge és qui avalua els actes dels homes i de les dones, els advocats són “els ulls” dels ciutadans, especialment dels empresaris. En el cas dels Estany, la seva mirada abraça tot el territori espanyol.
