Text del 2001
“L’arbitratge es pot millorar substancialment, però de moment és la millor alternativa que tenim”.
“Per ser un bon advocat no tan sols s’ha d’estudiar, sinó que s’ha de ser hàbil, és a dir, s’ha de saber interpretar la situació i moure-s’hi.” A aquesta conclusió ha arribat Antoni Arco, un jove jurista de Manresa amb deu anys d’experiència que ja l’han portat a conèixer un bon nombre d’assumptes diferents: “Penso que el més important és que el lletrat defensi el millor que pugui el seu client. A més, ha d’anar amb força cura, perquè per moltes mesures que adopti pot complicar-se la vida. De fet, encara que sembli mentida, a vegades és difícil no complicar-se-la.” Sobretot portant temes d’empresaris i treballadors: “Encara que pugui xocar i que sigui fàcil de dir, no t’has d’implicar gaire en els casos a títol personal. A vegades ho acabes fent, perquè no sempre és fàcil quedar-te en el que és estrictament professional.”
Antoni Arco va entrar a treballar al bufet que portaven Miquel Salmerón i Francesc Padollers, i al cap d’un any es va convertir en el seu soci: “Van confiar en mi i em van demanar que formés part del despatx, no solament com a treballador sinó com a soci. Des d’aleshores treballem junts i tenim una gran amistat.” A més, cadascú s’ocupa d’una parcel·la del dret diferent: “En Miquel porta sobretot el tema administratiu, en Francesc s’encarrega del civil i penal i jo m’ocupo de tot el que té a veure amb el món empresarial. Em dedico a assessorar la firma, és a dir, solucionar-li qualsevol problema jurídic que tingui, i això va des d’un cas d’impagats, a conflictes laborals amb treballadors, sindicats o comitès d’empresa, passant per tota la qüestió contractual.”
Un ampli ventall, doncs, que tots tres tiren endavant cada dia: “El cert és que, cada vegada més, fem una acció preventiva important, portem moltes empreses que hem vist néixer i que estan acostumades a consultar-nos abans de fer qualsevol cosa.” I d’això n’estan molt contents, perquè és reflex de la confiança que els tenen dipositada. “Encara que pugui semblar un tòpic, aquesta confiança es guanya treballant molt, estant sempre a disposició de l’empresari i donant-li suport en els moments més delicats.”
Antoni Arco sempre busca la manera de solucionar els problemes amb la màxima rapidesa i el mínim cost: “Intento pactar tant com puc abans d’anar a judici, perquè gairebé sempre acabarà sent molt millor per a l’empresari.” De totes maneres, a vegades els clients es mostren disposats a menjar-se aquell que els ha portat a un conflicte. “En aquests casos deixo que es desfoguin i que m’expliquin el problema. Generalment, quan acaben, per molt que estiguin carregats de raó, m’agrada fer una mica d’advocat del diable, que pensin amb què es trobaran si van a judici.”
I això ho fa precisament perquè s’adonin que potser la solució és arribar a un acord: “Gairebé sempre aquella persona que ha arribat dient que volia que portéssim aquella altra a la presó, acaba veient que si vol que li costi menys diners i tenir-ho solucionat molt abans, el millor és trobar una solució entre les dues parts i no haver d’esperar la decisió d’un tribunal.” Sempre hi ha, però, els qui volen demostrar el seu poder i anar tant sí com no a judici. “No obstant això, si nosaltres creiem que aquell tema no es pot defensar, li diem al client que no ho podem fer, perquè el que tenim molt clar és que no el volem enganyar.”
En el cas d’Antoni Arco, decidir-se pel tema empresarial i laboral va ser totalment vocacional, ja que coneixia força bé aquest món i la problemàtica dels treballadors: “Jo no pertanyo a cap família d’advocats il·lustres, els meus pares són immigrants de la província de Jaén i han hagut de lluitar molt per poder tirar endavant. Jo vaig haver de treballar per pagar-me els estudis, i per aquest motiu vaig estar en empreses del món del tèxtil i també de la construcció i vaig aprendre com hi funcionaven les coses. Conec l’ambient laboral i les dificultats que pot tenir un treballador i també l’empresa.”
Tot i així, pensa que la situació també ha anat canviant amb el temps: “Vaig treballar en un parell d’empreses grans en què no sabia ni qui era el director, i si volia alguna cosa havia de parlar amb l’encarregat, perquè anar més amunt era impossible. Ara porto indústries en què l’empresari té coneixement dels problemes dels empleats, i sap quin tipus de persones té treballant a les seves naus. Penso que això és molt important perquè el funcionament de l’empresa també es deu a la visió que el treballador té de l’empresari. D’altra banda, cada vegada més m’adono que a les Pime tothom és conscient de com costa tirar una empresa endavant, i això és bo a l’hora de posar-se a parlar sobre un conflicte.”
La globalització també ha arribat al Bages i els lletrats han hagut de posar-se al corrent en qüestions de dret comunitari i internacional: “És un tema que s’imposarà cada dia més i hem d’estar preparats per afrontar-lo. Cal tenir en compte, també, que junt amb tot això han arribat els arbitratges com a forma més ràpida de solucionar determinats conflictes.” I continua: “Esperar que la justícia, ja sigui nacional o internacional, dicti sentència pot ser molt llarg i costar molts diners, per això els arbitratges augmenten, perquè la immediatesa és fonamental, sobretot en temes de comerç internacional. No podem tenir un empresari esperant quatre anys abans de començar a fer un negoci determinat, perquè seria massa tard.”
Tot plegat no significa que aquest professional pensi que l’arbitratge funciona a la perfecció: “Encara es pot millorar substancialment, però penso que de moment és la millor alternativa que tenim.” El que també considera un pas important és que cada vegada més jutges socials, sobretot els més joves, vegin en la conciliació un pas ferm perquè les coses vagin a bon port: “He vist, entre els jutges més joves, força ànsies per conciliar, i considero que anar per aquí serà un avantatge molt important per al món laboral.”
Pel que fa a la concentració legislativa a la Unió Europea, Antoni Arco no ho té tan clar: “Potser sóc molt jove i amb poca perspectiva històrica, però tinc els meus dubtes, penso que haurem d’esperar per veure com rutlla. De totes maneres, la idiosincràsia dels diversos països és molt diferent, i difícilment les lleis vàlides a Suïssa ho seran també a Espanya o a Grècia, posem per cas.” I afegeix: “Tinc fins i tot ganes de veure com funcionarà.”
Pensant en el futur, els tres socis tenen la idea de continuar creixent: “Ara ja som sis els advocats que treballem al despatx, i la idea és poder assistir més gent i portar més assumptes, però tampoc volem perdre el contacte directe que tenim amb els clients.”
