Text del 2001
“La millor justícia és la que surt de dintre de cada persona.”
“La justícia no deixa de ser un factor més dels que tenim en aquesta vida i en aquesta societat preestablerta, precondicionada per una sèrie de circumstàncies. Però, per a mi, la millor justícia és la que surt de dintre de cada persona. Resulta evident, però, que aquesta justícia s’ha de vehicular amb unes lleis, unes normes que ens vénen donades per la mateixa societat i que a vegades poden ser una mica confuses per a tots plegats.”
ixí és com s’expressa en Miquel Alemany, un advocat amb molts d’anys d’exercici i molta experiència, que l’han portat a fer una reflexió profunda sobre la seva professió: “Crec que com més senzill és un reglament, com més entenedor és, més aplicació legal té, perquè un excés de norma pot arribar a convertir la persona en un autòmat que en el moment que li falla un xip ja no sap què li passa, perquè es desequilibra tot el seu món.” I afegeix: “Això és una mica el que s’esdevé a les societats massa tecnificades, quan els deixa de funcionar alguna cosa van com perdudes, penso que tantes lleis poden arribar a anul·lar la personalitat dels individus i la seva pròpia humanitat.”
Després d’aquestes reflexions, en Josep M. parla de la seva feina com a advocat d’empresa: “La gran empresa té un sistema organitzatiu i de funcionament, fins i tot el seu sistema polític està tan desenvolupat que no se li escapa res, però això, potser, també fa que quan es trenqui un cargol hagin de córrer a buscar l’advocat. En canvi, l’empresa amb què jo tracto, empresa sobretot de tipus familiar amb sis o set treballadors, funciona d’una forma molt diferent, viuen molt el dia a dia, i aquest també és el que visc jo com a advocat seu.” Aquestes empreses petites, no obstant això, tenen una problemàtica que s’hauria d’intentar resoldre: “Penso, per exemple, que hauria de desaparèixer l’impost de societats, i no solament per a aquestes, sinó per a totes, s’hauria de buscar una altra forma de gravar que no fos en relació directa amb la base de l’empresa.” I s’explica: “La gran empresa acaba moltes vegades estalviant-se de pagar aquest impost, perquè té molts mitjans a l’abast per compensar les pèrdues. Per contra, la petita veu com l’impost l’acaba d’enfonsar cada dia una mica més, ja que el 35% d’una facturació petita minva molt els seus guanys i la seva capacitat de reinversió, d’expansió i de producció.” Per tot això, en Miquel proposa un sistema diferent que l’Administració hauria de tenir en compte: “Es podria gravar l’empresa pensant en el volum de superfície ocupada, en el de facturació o en el de la contaminació mediambiental, per exemple.”
D’altra banda, la petita empresa pateix un altre greuge comparatiu: “El tema dels autònoms em sembla també fonamental, no solament perquè estan pagant uns diners, sinó perquè a aquests no els donen cap mena de contraprestació.” En Miquel ha estudiat força tot el que té a veure amb aquesta qüestió, i està convençut que cal fer una reforma a fons del sistema d’autònoms: “De fet, jo crec que hauríem d’estar tots sota un sol i únic règim de la seguretat social en què tinguéssim prestacions de tot tipus, perquè, només per posar un exemple, el treballador autònom es pot quedar a l’atur i no cobra cap mena de paga, es queda sense res, i, en canvi, ha estat cotitzant tota la seva vida. Així, doncs, penso que hi ha prou raons perquè fos una reforma que es portés bastant a fons.”
En Miquel gaudeix de la feina que fa i per això, malgrat que sap que tots els camps del dret són enriquidors, no canviaria el món empresarial per cap altre: “Treballant com a advocat d’empresa vius de prop l’esperit de la iniciativa humana de progrés, les ganes de fer coses, aquest llançar-se al buit amb una activitat econòmica qualsevol i no solament en la producció en si mateixa, sinó també en el camp de la creació de serveis o en el cultural.” I encara continua: “Crec que és bo veure aquesta il·lusió que anima l’empresari, perquè els resultats sempre són incerts quan es comença una activitat, sigui la que sigui i per molts estudis de màrqueting que s’hagin fet. És molt interessant veure com aquest empresari busca ajuda en altres empresaris o en grups econòmics i financers per tal que l’ajudin a tirar endavant la seva idea.” És aquest esperit de lluita el que sembla que ha fet gran Catalunya: “La multinacional no fa un país, ni tampoc la gran empresa, sinó la petita i mitjana, aquesta és realment important.”
En Miquel veu molts assumptes al llarg de la seva jornada laboral, i un dels que es troba sovint és el de la disputa entre socis d’una mateixa empresa: “Això també és fruit del propi esperit de superació. Comences fent societat amb un germà, un cosí, un amic o aquell senyor que no coneixes de res, però arriba un moment que un dels dos vol desbancar l’altre i sorgeix el conflicte. L’advocat de l’empresa, però, no pot prendre partit i li arriba el moment de demostrar que és un bon mediador, que és capaç de buscar solucions adequades perquè entre tots no acabin matant la gallina dels ous d’or.” A vegades, aquests casos acaben arribant a un plet i, malgrat que en Miquel n’ha perdut ben pocs al llarg de la seva vida professional, assegura que és molt millor arribar a un acord entre les dues parts: “Amb una sentència cap de les dues parts queda contenta, ni tan sols aquella que guanya, perquè sempre hi ha una part humana que et diu que has guanyat, però que això ha tingut un cost, has guanyat a costa de trencar una amistat, un lligam familiar o d’enemistar-te per sempre amb aquell que havia estat el teu company.”
I segueix: “Per tot això, sempre és molt més satisfactori arribar a una solució pactada. Penso que, si tots plegats volguéssim, evitaríem molts procediments innecessaris. De fet, avui dia els tribunals estan saturats d’assumptes, i estic convençut que un 80% no tenen cap fonament, cap raó de ser.” Per què es fan, doncs? “Senzillament per cercar una solució conciliatòria, ja que si no fos per la interposició de la demanda judicial no s’hagués trobat.”
Del que es tracta, doncs, és de tenir una gran ètica professional: “Quan actues bé, correctament i dins dels camins de la legalitat vigent, l’únic que has de fer és agafar de la mà aquest empresari i conduir-lo pel bon camí del dret. Quan vas per la vorera i estàs a la ratlla de la il·legalitat és quan et pots trobar amb problemes, et pots veure implicat en situacions una mica rocambolesques, escabroses o perilloses.” I continua: “Aquestes implicacions es donen quan vols filar massa prim amb un sentit potser una mica ambiciós, una mica desmesurat. Posar un caramel massa dolç a la boca de l’empresari pot comportar una acció de boomerang, que es torni en contra teva. Per tant, l’advocat com a assessor d’empresa ha de ser molt conscient de la seva responsabilitat.”
