Text del 2001
“Sóc molt respectuós amb l’actuació judicial, perquè el més difícil de la vida és prendre decisions”.
La seva il·lusió es va fer un dia realitat. L’esforç i unes conviccions molt marcades van portar Jordi Antolí Bayerri a realitzar la professió que des de sempre havia somniat, l’advocacia. I no va ser fàcil. “El dret era un camp que m’havia agradat des de petit, m’interessava tot allò que es referia al món de les lleis i de la justícia. La meva mare, Josefina Bayerri i la meva germana Elena, van ser les persones que més em van animar a lluitar per aquell objectiu. A la mare li agradava la idea que el seu fill pogués ser algun dia advocat. Mai em va forçar a estudiar dret, segurament, però, va empènyer-m’hi de forma inconscient.” Josefina Bayerri va ser una de les moltes persones que van patir de prop els desastres i les conseqüències de la Guerra Civil. Va perdre el seu marit i va haver de pujar dos fills tota sola: “Una guerra inútil que va fer molt mal i va provocar patiments, fam i tristesa a famílies com la nostra.”
En aquella llarga postguerra es va haver de lluitar amb totes les forces. Ens situem a la dècada dels anys cinquanta. “Com que volia estudiar i tenia molt clar que després volia exercir com a advocat, m’havia de pagar els estudis treballant. Vaig entrar en contacte amb el món de l’empresa, una experiència que em va permetre d’aprendre molts aspectes sobre el seu funcionament. Era una empresa tèxtil on desenvolupava, entre d’altres, tasques vinculades al camp de les exportacions. Llavors, els mètodes de treball eren molt diferents dels d’avui. Una de les tasques de què m’encarregava era la de tramitar la documentació, aleshores molt complexa i confusa, per lliurar-la als agents de duanes. Com que no disposàvem d’ordinadors, hi havia moltes coses que es feien a mà o amb la màquina d’escriure. En el món de l’advocacia passava més o menys el mateix. Les tasques administratives eren més lentes i la possibilitat d’error més gran. Avui es disposa d’uns mitjans tècnics que han millorat els processos i les rutines de treball.” Així, en Jordi va acabar llicenciant-se en dret i es va casar tot seguit. Per aquella parella s’albirava ja un món nou, amb moltes expectatives laborals.
El 1966 obrien despatx a Barcelona. La seva esposa l’ajudava en les tasques administratives. “Una part del nostre habitatge es va convertir en despatx. Allà és on vaig iniciar la meva activitat jurídica. De mica en mica vaig anar donant a conèixer la meva labor i, al mateix temps, adquiria l’experiència que necessitava per desenvolupar amb seguretat la professió i demostrar que, malgrat la meva relativa joventut, tenia capacitat per portar qualsevol cas.” I és que en aquells anys encara no es parlava d’especialització i la majoria d’advocats solien tractar qualsevol tipus de problemàtica.
“Quan algú em pregunta quina és la meva especialitat, els dic que és la d’advocat. Aquest és un símil que s’aplica també al camp mèdic. Els metges diuen que s’especialitzen en medicina general. L’advocat de capçalera exerceix un paper important dins de la societat; un paper que a vegades no es té prou en compte. L’assessorament que ofereix l’advocat generalista ha de ser previ. No s’ha d’arribar al punt de fer anàlisis o radiografies, ja que és l’indicador que hi ha un problema. La prevenció és bàsica per estalviar disgustos, però a l’empresari li costa actuar de manera preventiva. Després afloren els problemes, que poden arribar a un alt grau de complexitat. Si és així, s’ha d’anar a buscar l’especialista que coneix a fons una temàtica concreta.”
Però un dels errors que es cometen per manca de cultura jurídica és que l’empresari davant d’un problema realitza el seu propi diagnòstic i decideix buscar l’especialista: “És una gran equivocació perquè a vegades aquest només sap veure un sol camp jurídic i no té en compte les vinculacions amb altres àmbits del dret. Un advocat especialitzat en dret matrimonial no sempre coneix les conseqüències civils i fiscals d’un divorci o d’una separació. El món del dret és realment complex i requereix professionals que el desenvolupin amb rigor i eficiència.”
Les paraules d’en Jordi deixen veure quin és el seu marc de treball. Un assessorament preventiu dirigit a empreses en un ampli ventall de temes: “Des de l’any 1971 assessoro un grup d’empreses que ens demanen un servei d’assessorament global i, al mateix temps, confien en bufets especialistes per resoldre conflictes molt concrets. És una combinació que dóna resultats molts satisfactoris.”
Els seus tres fills també s’han orientat cap al món del dret. Jordi, Mercè i Immaculada col·laboren amb el seu pare, en qui tenen un referent i una mostra del nivell de coneixements adquirits al llarg d’una vida dedicada a l’advocacia. “Els fills em donen una visió nova del món del dret i de les dinàmiques de treball. Els mitjans, les tècniques i els equipaments han evolucionat i per a ells és més fàcil acomodar-s’hi.” De totes maneres, els consells que aquest advocat pot donar als seus fills són els de l’experiència: “Quan em trobo davant d’un client tinc clar que sempre se li ha de dir la veritat. En casos que poden portar a un enfrontament judicial procuro aconsellar-li que el millor és arribar a un acord que eviti el plet. S’ha de ser pactista per naturalesa i crec que els catalans som així.”
Però a vegades la negociació és impossible: “Hi ha judicis que són inevitables, però fins i tot dins d’aquests es pot intentar pactar. El problema del plet és la incertesa de la resolució del jutge.” I sobre els jutges expressa: “Sóc molt respectuós amb l’actuació judicial, perquè el més difícil de la vida és prendre decisions. El jutge ha d’aplicar la norma, encara que no és ell qui les elabora, sinó la mateixa societat. Nosaltres escollim uns representants al Parlament, que són els que les determinen i les aproven. La societat fa que les lleis canviïn.”
L’empresariat català, l’integren fornades de diferents concepcions empresarials. L’home d’empresa, creador del seu propi negoci i amb una filosofia forjada per l’experiència, ha donat pas a empresaris joves amb formació universitària i noves idees. “Aquests últims són més conscients que l’assessor és una figura necessària pel bon funcionament de l’empresa. Ells han de dedicar-se a dirigir el negoci mentre que han de deixar els aspectes legals pels assessors. Cada vegada hi ha més lleis i més pressió sobre l’empresa per part de l’Administració per la qual cosa el paper de l’assessor és bàsic. El petit empresari és el que es veu més perjudicat per aquesta pressió ja que ha de complir unes normes que són iguals tant per a petites com per a grans empreses.”
Amb tanta complexitat normativa els advocats tenen un repte diari al seu davant: adaptar-se als canvis que s’operen en el marc legislatiu i conèixer les noves normatives per oferir un servei de qualitat als seus clients. Aquests són els objectius que es marca en Jordi Antolí que, al costat dels seus fills, es prepara permanentment per afrontar les problemàtiques que assetgin la societat catalana d’ara i també la del futur.
