Fernando J. Alamillo
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Fernando J. Alamillo Sanz

ALAMILO-ARNÓ ADVOCATS

Text del 2001

“La cultura preventiva es desconeix, malgrat ser una arma essencial per evitar possibles problemes”

Indagar en els records de les persones que han construït la nostra història recent ajuda a descobrir nissagues de juristes com la de la fa­mília Alamillo, un dels components de la qual ja estava vinculat al món de les lleis l’any 1700. Avui Fernando J. Alamillo Sanz és el suc­cessor, al costat dels seus dos fills advocats, de la passió familiar pel món del dret. Casat amb una lleidatana, es va instal·lar a la capital del Segrià, des d’on ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria pro­fessional. “El meu avi, Ildefonso Alamillo Salgado, va ser presi­dent de la Sala Si­sena i, després, el van nomenar fiscal general de l’Es­tat. El pare, Fernando Alamillo Canillas, va desenvolupar el càr­rec de fiscal en cap de la Sala Segona del Tribunal Suprem i més en­davant va ascendir a inspector fiscal. Jo vaig estar dotze anys d’o­ficial en diferents jutjats tocant matèries diverses. Al final, però, va aparèixer l’oportunitat de dedicar-me a l’advocacia i vaig optar per aquesta opció.”

“D’una formació de jurista pur vaig passar a ser jurista assessor d’em­preses. El matís és que com a assessor utilitzes el dret no sols perquè les coses es facin bé sinó com a palanca per aconseguir quelcom, això sí, sempre dins de l’estricta legalitat.” Per a ell el dret és plena­ment vocacional i desenvolupa la professió determinat per la seva ètica i deon­tologia. “Vaig escollir el meu futur sense que ningú m’hi obli­gués. El pare era una persona extremadament pragmàtica i sempre deia als fills que cadascun havíem de seguir la nostra vocació. Po­sava com a condició que en qualsevol professió de les que triéssim havíem de ser honrats. Els germans hem anat per camins ben dife­rents: Mª Pilar és inspec­tora de treball; Mª Elena, llicenciada en psi­cologia; Antonio, met­ge; Mª Carmen, farmacèutica; José Luis, engi­nyer, i Maite va decidir no estudiar cap carrera, però tots hem es­collit el nostre camí voluntàriament.”

Els inicis com a advocat van portar-lo a encarregar-se de diversos judicis en els quals va realitzar un paper destacat. “Com que a Lleida i rodalies la gent es coneixen els uns als altres, va estendre’s la notícia dels meus bons resultats. Em van començar a arribar molts clients amb temes vinculats a matèria mercantil i civil. De fet van ser ells els qui em van encaminar cap a unes especialitzacions que no m’havia plan­tejat, ja que la meva passió era el dret penal.”

Han passat els anys i aquell incipient despatx s’ha convertit en un bufet integrat per di­ferents professionals del dret amb especialitats diverses. Mentre que Fernando J. Alamillo Sanz s’ocupa dels aspectes civils i mercantils, el seu fill Fernando porta tot allò referent al dret tributari i l’Ignacio, encara que no amb dedicació plena, col·labora en un tema que cada vegada tindrà més importància en el panorama legal del món: “Està considerat un dels principals experts mundials sobre firmes i comerç electrònic. S’han hagut de fer grans passos per regular aquest camp però en­cara hi ha molta desinformació.”

El despatx Alamillo-Arnó Advocats ha treballat de valent i ha demostrat la qualitat i l’eficiència dels professionals que l’integren. Han estat re­com­pensats amb la confiança del públic: “És així com se’l fidelitza, amb e­fectivitat, resolent els problemes amb celeritat i estalviant-li diners i maldecaps. El client lleidatà pertany bàsicament al sector primari, l’agrícola. Durant aquests darrers anys hem assessorat l’empresari inculcant-li idees adaptades als nous temps. De totes maneres, costa que la gent vagi a l’advocat a consultar-li alguna cosa. Normalment ens visita quan topa amb un imprevist. La cultura preventiva es des­­­­­­­­­­­­­­­­­coneix, malgrat ser una arma essencial per evitar possibles problemes. A Lleida et trobes iniciatives empresarials dirigides per agri­cultors que acaben amb fracàs, perquè munten una co­ope­ra­tiva i po­sen l’entorn familiar a treballar-hi. Avui les indústries han de basar-se en criteris estrictament empresarials, el personal ha de te­nir un nivell, una formació, i ha de demostrar la seva vàlua.”

A l’altre extrem hi ha qui s’adona dels beneficis que comporta disposar de l’assessorament dels professionals del dret: “Quan l’empresari ha tingut problemes i ha entès que l’advocat pot ser una peça clau del seu engranatge, et demostra confiança absoluta. De fet, qual­se­vol pas que hagi de realitzar ens el comenta i, en una situació de crisi, ens posa per sobre dels òrgans directius de l’empresa. N’hi ha que han expandit el negoci fins al punt d’adquirir em­pre­ses a països d’Amèrica del Sud, i la confiança que ens uneix ha fet que em demanessin que els portés l’assumpte, però hem de ser raonables en aquests casos i entendre que les lleis són diferents a cada país i en un cas així s’ha de buscar un advocat de la zona on es realitza la compra. En tot cas, nosaltres podem actuar com a supervisors de l’operació.”

A Lleida, com a qualsevol punt de Catalunya, està tenint lloc un procés de relleu generacional a les empreses. “Els nous directius han rebut una formació universitària que els apropa més als conceptes d’as­ses­sorament i de prevenció. En una llei del 1973, que encara segueix vi­gent, es determinava que en certs casos l’empresa ha­via de dispo­sar d’un assessor. Si no és per llei, almenys la societat ha d’entendre que els errors es paguen molt cars i que els es­pe­cialistes podem evitar molts problemes. A vegades, el client no ens presenta un pro­blema sinó una primera sentència perduda.”

Sen­tències que a més acostumen a trigar molts mesos a sortir i és que sobre l’Ad­mi­nistració de justícia plana un important problema, el de la lentitud: “L’ú­nica manera d’agilitar-la seria aplicant el sistema ju­dicial an­glosaxó, encara que sols l’utilitzaria per delictes o per as­sumptes civils menors. La Llei d’enjudiciament civil ha pretès se­guir-lo però no s’ha plantejat que paral·lelament calia reformar les oficines judicials.” Matisa, però, que “s’ha de fer tot el possible per evitar el plet i així ho procuro sempre, encara que a vegades no hi ha més remei que litigar.”

Davant d’aquesta lentitud existeixen alternatives ràpides i efectives per resoldre casos. “La figura de l’arbitratge és interessant, però s’ha de veure en quin sentit. Vaig escriure un llibre sobre aquest tema. Jo con­sidero que és un sistema favorable si l’àrbitre és una persona tècnica en la matèria a tractar. Però l’arbitratge és costós per a les parts. Em decanto per la figura del jutge.” Així s’expressa un advocat que treballa minuciosament els assumptes, buscant el màxim d’in­for­mació per resoldre’ls satisfactòriament, un amant del dret que de tant en tant recopila el material de les seves investigacions per convertir-lo en lli­bre de referència per als joves advocats dels propers anys.