Text del 2001
“Avui la llibertat és una ratlla estreta que va entre el que està prohibit i el que està manat”.
L’any 1865 Pere Arderiu Brugués obria un dels primers despatxos d’advocats a Manresa; més de 130 anys després el seu besnét, Antoni Arderiu Freixa, també es dedica al dret i té un despatx a Barcelona i un altre a la capital del Bages: “El meu avi i el meu pare també van exercir com a advocats. De fet, el pare va ser tota una escola per a mi o potser, més que una escola, em va fer viure el dret. A casa es parlava del Codi Civil tot sopant i vaig anar creant un lligam molt estret amb la filosofia del dret i dels lletrats.”
En l’actualitat, empreses petites i mitjanes troben assessorament legal al bufet d’Antoni Arderiu: “Els nostres clients són sobretot petits comerços, establiments de restauració i d’hostaleria, alguna empresa manufacturera, comercial i financera, sobretot del món de les assegurances.” I d’aquestes precisament té un coneixement molt ampli: “Fem tot el que és assessorament institucional a companyies vinculades al món de l’assegurança. Ens pregunten si les seves pòlisses estan ben redactades, el que han de fer per complir la normativa específica que les regula, etc. L’assumpte de les pòlisses i de la defensa dels consumidors i usuaris, a més de tot el que fa referència a la protecció de dades i a la solvència financera, és el que més els amoïna.”
La normativa espanyola, l’europea i les pràctiques de bona diligència els exigeixen una certa cobertura: “Han de demostrar un marge de solvència i unes inversions determinades amb provisions tècniques i matemàtiques a fi i efecte de garantir la solvència financera de la companyia. Això és fruit de molts conflictes amb les autoritats administratives.” El tema de la protecció de dades, que està molt regulat, els preocupa per la responsabilitat que comporta. “De totes maneres, i en certa forma, és una entelèquia. Hi ha controls que algunes firmes se salten públicament i manifesta, amb l’aval o sense l’aval de l’Estat, i ningú no els diu res. M’explico, la millor i més àmplia font d’informació d’aquest país és la guia telefònica; ningú no ens consulta a l’hora de posar-nos-hi i tots hi som.”
Pel que fa a la incidència que els atemptats als Estats Units de l’onze de setembre de 2001 puguin tenir sobre les companyies d’assegurances, comenta: “El joc d’assegurances i reassegurances farà que a un pescador de Tasmània li arribi un petitíssim recàrrec per l’enfonsament de les Torres Bessones, i li passarà el mateix a un senyor de Zamora quan vagi a pagar l’assegurança del seu cotxe.” I és que no tenim cap mena de dubte que les companyies d’assegurances han estat les grans precursores del món global: “Precisament aquests dies estic portant un client que està rebent una petita incidència d’un naufragi que hi va haver l’any 1956 entre un buc italià, l’Andrea Doria, i la fragata Estocolm. És un tema que encara cueja i ho fa aquí, quan va passar a moltes milles de la nostra costa. Això és la globalització.”
A Catalunya i a Espanya el que ens falta encara és cultura de l’assegurança; romanen determinades pors que vénen d’èpoques anteriors: “Fins que es van obrir les fronteres, les companyies espanyoles primaven sobretot el negoci financer i retardaven tant com podien el pagament de qualsevol indemnització, perquè mentrestant els diners jugaven a favor seu. Això va generar una cultura de desconfiança que encara tardarem alguns anys a treure’ns de sobre.”
I afegeix: “La gran diferència que hi ha entre un país més desenvolupat i nosaltres és que allà les companyies asseguradores tenen bancs en propietat, i aquí són els bancs els que tenen les companyies. Penso que això ja és prou simptomàtic.” A l’hora de recomanar als seus clients que comencin a pensar en les pensions, Antoni Arderiu els demana que primer de tot siguin molt prudents: “No hem de posar-nos en mans del primer venedor que piqui a la porta, i sobretot ens hem d’informar de l’empresa més que del producte. Tenim el costum de demanar que se’ns expliqui molt detalladament aquella assegurança concreta, però el que hauríem d’esbrinar són els resultats de la companyia, i això no és res més que una mesura de prudència.”
Un dels temes que ha saltat a la llum pública darrerament és la dificultat que es troben els motoristes a l’hora d’assegurar els seus vehicles: “Hi ha la creença generalitzada que una companyia ha d’acceptar tota proposta que li vingui, i això no és així, perquè en l’actualitat aquest és un mercat lliure. Les traves que posen a l’hora d’assegurar una moto són degudes a la gran sinistralitat i al risc que corre el conductor. És una assegurança que segur que donarà pèrdues.” Estirant el fil d’aquest assumpte, arribem a la prohibició recent de portar menors en una motocicleta: “Jo sóc absolutament contrari a aquest tipus de normatives. Els qui han de protegir un menor són els seus pares, l’Estat no és qui ens ha de dir com els hem de cuidar mitjançant lleis imperatives. Penso que, tant en aquesta com en altres normes, l’Estat està suplantant la llibertat individual de les persones i segons el meu punt de vista no ho ha de fer.” A les companyies, tanmateix, no sembla que els molestin aquesta mena de reglamentacions: “El cert és que els serveixen d’excusa per rebutjar molts sinistres. Aquest és un efecte pervers que comporten moltes normes.”
Amant de la llibertat individual per sobre de tot, Antoni Arderiu es mostra un tant molest per aquest afany normatiu dels nostres polítics: “Avui la llibertat és una ratlla estreta que va entre el que està prohibit i el que està manat. La democràcia hauria de tendir a eixamplar aquest camí, però de moment no ho està fent.” Aquest és un motiu de conversa freqüent d’Antoni Arderiu amb els seus companys i col·laboradors a l’estranger, Francis Dupont, Peter Benet i Charles Meyer: “Em diuen que la gran diferència entre el nostre país i un altre amb una democràcia més consolidada com ara França o Anglaterra és que allà el funcionariat entén que és un servent públic, mentre que aquí té el concepte d’autoritat. Fins que això no canviï el camí no s’eixamplarà.”
Tot plegat també té relació amb els casos de sinistralitat laboral que arriben al seu despatx: “Hi ha un problema important, i és que acaba repercutint en l’empresari la pròpia imprudència del treballador, que és el primer que no és prou conscient del risc que corre quan es treu el casc perquè fa calor. Penso que s’hauria de deixar un marge no tan sols de llibertat, sinó de responsabilitat a l’individu.”
Un altre tema que també toquen força al despatx és el dels parcs comercials: “Assessorem els operadors d’aquests parcs i de les grans àrees, i fent-ho hem après coses molt curioses, des de la diferència entre un centre i un parc comercial fins a les medicions que es fan a través del nombre de caixes registradores que tenen.”
