Text del 2001
El 1999 el Col·legi d’Advocats va retre un homenatge a Juan Manuel Acevedo i als de la seva generació pels 25 anys d’exercici. Vet aquí, doncs, un professional madur i experimentat. Amb l’ajut d’uns quants col·laboradors, regenta un despatx a la capital catalana. Fill de notari, assegura que, al moment d’escollir una carrera, la tradició familiar hi va tenir molt a veure, però “el gust pel dret el vaig adquirir un cop el vaig començar a exercir.”
En acabar els estudis, es va incorporar al despatx d’un amic del seu pare, Antonio Escura, president del Tribunal d’Arbitratge de Catalunya, “un gran i prestigiós advocat, un lletrat dels d’abans, encara en exercici. Al seu costat vaig aprendre molt.”
Al cap d’un any passava a formar part de l’equip d’un altre bufet, el d’Hipólito González, antic president del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona. Arran d’aquesta experiència, “durant uns anys vaig ser assessor jurídic d’aquesta entitat.”
“La nostra professió és dura, sobretot perquè la competència és extraordinària. Això t’obliga a sotmetre’t a una formació continuada, i malauradament, els lletrats no sempre disposem de prou temps per il·lustrar-nos.” Es lamenta que l’ofici hagi perdut, en cert sentit, “les bones maneres” que el caracteritzaven: “Cada època deixa la seva empremta als qui la viuen. Quan jo vaig començar a exercir, el respecte envers i entre els homes de lleis era una constant.”
Juan Manuel Acevedo mira de transmetre aquesta filosofia al seu equip. La seva especialitat és el dret civil i mercantil, un context molt ampli “que m’aporta feines molt variades, sense repetir-me constantment.” Si bé ara no s’hi dedica, el dret concursal també ha passat pel seu escriptori, bàsicament en forma de “fallides i suspensions de pagaments, al costat de concessionaris d’automòbils. El món concursal ha canviat molt. Abans, l’empresari podia fer i desfer gairebé amb absoluta impunitat.”
La situació demanava a crits una transformació legislativa: “La Llei de suspensió de pagaments es va fer a mida per a la fallida d’una firma catalana, Barcelona Traction, el 1912. És més, part de la regulació de les fallides i suspensions de pagaments es basa en el Codi de Comerç del segle XIX.”
Aquest jurista ha assistit al naixement de nous sectors empresarials, esdeveniments apassionants que en molts de casos han obligat a replantejar-se les bases del dret. Ara bé, com sempre, “la pràctica va per davant, i les normes s’hi adapten. El dret hauria de ser un reflex de la societat, i no a l’inrevés. Per evitar conflictes entre tots dos, cal que estiguin tan units com sigui possible.”
La cartera de clients d’aquest lletrat inclou una popular entitat financera, Ibercaja, a la qual orienta “en les seves activitats a les províncies de Barcelona i Girona.” El fet d’assessorar-la “no m’ha fet mai qüestionar la bondat de les meves actuacions. Això és una gran sort”, no en va, “en ocasions, he hagut de rebutjar el que em proposava algun client esporàdic, perquè no em semblava acceptable.”
Una de les màximes de Juan Manuel Acevedo és que “cal actuar sempre amb professionalitat i amb la distància necessària per a valorar quasevol qüestió amb objectivitat. L’advocat que s’associa amb el seu client no l’aconsellarà bé, perquè farà seus els assumptes de l’assessorat. La càrrega emotiva l’ha de posar únicament el client, i l’orientació de l’assessor no pot estar motivada ni per criteris econòmics ni afectius, sinó que ha de ser freda i desinteressada.”
Ell té experiència tant en l’assessorament d’empresaris com de particulars. Al llarg d’aquest temps ha après que, “en el món del dret, sempre hi ha dues versions diferents, que moltes vegades representen interessos contraposats.” Sigui com sigui, “l’advocat ha de dir al client el que realment pensa, i no el que vol escoltar.”
De la mateixa manera, “és vital que l’afectat assumeixi el seu problema, i que no es limiti a visitar el lletrat, explicar-li el seu neguit i oblidar-se’n. Altrament, no valora la seva tasca i el considera una mena de bruixot capaç de resoldre qualsevol dificultat.” És més, “el millor advocat d’un client és ell mateix, perquè és qui millor coneix el seu assumpte.”
El seu consell, en qualsevol circumstància, és “visitar el jurista abans de dur a terme cap operació. Ara bé, això no ha de condicionar mai la vida de l’empresari, que ha de ser capaç d’actuar amb agilitat –amb l’ajut d’un assessor– a fi de preveure situacions eventualment conflictives.”
Juan Manuel Acevedo és d’aquells advocats que arriben sempre fins al final quan es tracta de defensar els interessos del client. Lluitador incansable, afirma que “signo moltes demandes al cap de l’any” i reconeix que “no hi ha una fórmula màgica per a totes les situacions”, si bé la seva perspectiva sobre el tàndem pacte-plet no admet gaires rèpliques: “És aconsellable arribar a una solució amistosa. Únicament quan aquesta opció no és possible has d’acudir a un tercer perquè decideixi qui té la raó.”
Totes dues alternatives tenen desavantatges: “En ocasions s’assoleix un acord perquè és la solució més ràpida, i això pot fer que es descuidin alguns interessos. D’altra banda, val a dir que la justícia dels homes és precària, lenta, cara i de vegades injusta.”
En resum, “jo no aconsellaria ni una opció ni l’altra. Tot depèn de les circumstàncies.” Resta, però, una tercera alternativa, el tribunal d’arbitratge, que ell considera “una versió suavitzada del jutjat. Personalment, jo prefereixo que em doni o em prengui la raó un mitjancer amb una autoritat concedida per l’Estat.”
Malgrat la seva admiració per aquest col·lectiu, la judicatura no l’ha atret mai: “Impartir justícia és molt difícil.” Aquesta pot ser la raó que el nostre país pateixi un dèficit flagrant de jutges i que molts advocats exerceixin de substituts: “És evident que la figura del jutge gaudeix d’un notable prestigi social, i això resulta molt atractiu.” L’autèntic professional, però, no és aquell que persegueix la fama, sinó qui es limita a fer la seva feina ben feta i procura el bé de tots aquells que depenen d’ell. Aquest és el cas de Juan Manuel Acevedo.
