Text del 2002
És fonamental el lligam amb el sector productor perquè només així es poden obtenir beneficis per a tothom i assegurar el futur del sector.
Antoni Borràs, vicepresident de la Cambra de Comerç de Reus i conegut empresari del sector de la fruita seca, ha rebut al llarg de la seva dilatada trajectòria distincions com la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya i el Golden Tree Nut per part de l’International Tree Nut Council. Ha tingut l’honor de conèixer polítics i personalitats destacades de la vida social, econòmica i cultural de l’Estat espanyol –entre les quals, cal destacar, sense dubte, Sa Majestat el Rei Joan Carles I– i és el president del Gremi Oficial de Comerciants i Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona, amb seu a Reus, constituït oficialment el 6 de novembre de 1944, però amb arrels anteriors: “L’any 1929 va ser un gran i pròsper any per a Catalunya: mentre que a Barcelona s’hi esdevenia l’Exposició Universal, a les comarques agrícoles hi va haver molt bones collites. I les avellanes no en foren una excepció. De resultes de l’excel·lent qualitat del producte collit, aquest es va encarir significativament fins a doblar el preu anterior. En aquelles circumstàncies, per tal d’unificar la qualitat de la matèria primera venuda, els exportadors van decidir d’unir-se i crear una Junta d’Autocontrol.”
Va ser així com va néixer una institució que va viure diverses vicissituds i períodes de foscor durant els anys de la Guerra Civil i els primers del règim franquista, fins que “es reconvertí en gremi” i actuà des d’aleshores com una mena de sindicat vertical. El fet és que Antoni Borràs considera que “els membres del nostre Gremi sempre hem actuat com un equip i amb un clar sentit i sentiment collectius, perquè sabíem que el bé d’un revertiria en el bé de tots, i a la inversa. És evident que el llaç afectiu i la identificació amb l’empresa són indispensables, però en el nostre cas concret, almenys, també és fonamental el lligam amb el sector productor perquè només d´aquesta manera es poden obtenir veritables beneficis per a tothom i assegurar el futur del sector.”
Pocs anys després de la constitució del Gremi de la província de Tarragona, ho feia l’Agrupación de Exportadores de Almendra y Avellana de España, concretament l’any 1947, de la qual va ser president durant els darrers anys Antoni Borràs i que en l’actualitat conserva el càrrec de president honorari. Aquest fet demostra una vegada més que el tarannà associatiu i gremial dels catalans va sempre per davant de les altres províncies de l’Estat. D’aleshores ençà els mètodes de treball han canviat profundament, i s’ha aconseguit “que la matèria primera gaudeixi d’unes condicions més favorables que les que tenia el producte de quaranta anys enrere. Els mitjans tècnics han millorat considerablement la producció, no només quant a la quantitat –ja que actualment manipulem en una tarda el que abans es processava en un any– sinó també en la qualitat, perquè hi ha més possibilitats d’escollir l’article i, per tant, de poder distribuir-lo segons les diferents necessitats dels compradors. En aquest sentit, en l’increment de la qualitat del producte ha estat essencial l’avançament en la cura dels conreus. I tot això sense haver d’augmentar en cap cas la mà d’obra.”
Una característica significativa del canvi social i històric que s’ha produït en la comarca del Baix Camp és que el cultiu de la fruita seca és cada cop més una activitat laboral complementària: “Sovint tota la família es reuneix per anar a recollir el fruit durant el cap de setmana, ja que els dies feiners tenen altres dedicacions professionals.”
El que no ha variat és l’estreta competència existent amb països com Turquia. De fet, la següent anècdota d’Antoni Borràs il·lustra prou bé la situació: “Les dues primeres paraules que vaig aprendre van ser papa i mama, però la tercera fou Turquia.”
L’hipotètic potencial turc es basa en tres factors: “El preu del producte, la necessitat de vendre’l i el tractament de la divisa. El pagament de les remeses de fruita seca exportades es realitza en dòlars, però els agricultors cobren en moneda local –la lira turca–, de manera que, amb el canvi, surten molt beneficiats.”
L’entrada al llavors anomenat Mercat Comú no va aconseguir modificar aquesta situació de greuge, entre altres coses “perquè va ser massa precipitada.”
La importància del conreu i l’exportació de l’avellana, la qual fonamentalment es fa servir “per a la preparació de xocolates”, fan oblidar a vegades el pes que també tenen altres fruits secs, com és el cas de l’ametlla, l’ús principal de la qual “és la confecció de massapans. Aquest dolç, contràriament al que molta gent pensa, no s’elabora únicament a Toledo, sinó que hi ha una llarga i extensa tradició a tot Europa. De fet, per exemple, els alemanys en són uns destacats productors. Això sí, sempre emprant ametlles mediterrànies, perquè la preparació final sigui de qualitat superior. En aquest sentit, ja a la dècada de 1960 em meravellà que arribessin cartes de protesta als fabricants en què els consumidors es queixaven per l’ús de matèria primera d’altres procedències.”
El principal competidor en el terreny de l’ametlla és l’estat nord-americà de Califòrnia. La fruita seca, ateses les seves qualitats nutricionals, propietats biològiques, aspectes beneficiosos per a la salut i la seva gran importància en la gastronomia –imprescindible en els aperitius i com a complement en amanides, postres i salses– i en la cultura catalanes, hauria de convertir-se en un dels motors –i també dels símbols– del creixement econòmic de les comarques tarragonines. Tot i que Espanya, i també Catalunya, ha esdevingut un país on el sector primari té cada cop menys pes, s’hauria de donar suport a aquest vessant productiu per tal que no perdés vigència. “La seva desaparició comportaria no tan sols la pèrdua de llocs de treball i d’una important font d’ingressos, sinó que perdríem irremissiblement una im- portant part del nostre cabal cultural, fonamentalment perquè al camp i al seu conreu es lliguen formes de vida pròpies.”
El sector ho sap i no renuncia a veure com van desapareixent hectàrees conreades i com van guanyant terreny les fruites seques procedents d’altres mercats: “La solució no passa per arrencar els arbres, tal com alguns estaments polítics i socials creuen, sinó per conservar i crear el clima i les característiques idònies, tot i adaptant-se al minifundisme –el conreu en petites explotacions, generalment familiars– característic de les nostres terres.”
Aquest inconformisme explica que molts agricultors es manifestin i convoquin diverses accions de pressió amb l’objectiu que la seva situació sigui coneguda pels ciutadans i es pugui modificar així la política i situació presents, les quals han convergit en una reducció dels preus que amenaça la continuïtat de l’activitat. “Esperem que l’actuació del Gremi, actualment format per vint-i-dos membres, juntament amb la inigualable qualitat dels nostres productes, demanats per consumidors d’arreu del món, pugui mantenir el liderat històric de la ciutat de Reus, sempre al capdavant en les exportacions d’avellana i ametlla.”
