Text del 2002.
La Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura va prendre el nom del famós escriptor i intel·lectual català perquè “sabé sintetitzar la fe i la cultura. Maragall era un creient profund, que va viure la seva fe amb intensitat i també un home de lletres, i va intentar sempre unir aquests dos vessants en un de sol.” L’elecció del nom, doncs, tingué un valor d’exemple i testimoni, però no pas l’objectiu de centrar-se en l’estudi de la figura del nostre literat.
Aquesta institució va néixer el 1989 com una conseqüència “de la confluència d’interessos d’un grup de professors universitaris i de la Facultat de teologia, i dels del cardenal Jubany, responsable de la diòcesi de Barcelona en aquells moments.” Ambdues parts desitjaven “crear una organització eclesiàstica, en aquest cas una fundació, per establir un diàleg entre cristianisme i cultura.” De fet, aquesta iniciativa neix “d’una església renovada que vol estar en constant comunicació amb la societat.”
Deixant de banda situacions de falta d’entesa anteriors: “A partir del segle XVI es va viure un procés de separació i, fins i tot, d’enfrontament entre el cristianisme i la cultura del moment. No obstant això, aquesta manca d’enteniment va ser superada per la tasca del Concili Vaticà II, l’exemple del qual volem continuar.” Dins aquesta línia de tolerància i d’obertura del pensament, la fundació té com a finalitat bàsica: “La inculturació de la fe. Volem fer de pont entre l’àmbit cristià i la societat, és a dir, que la cultura s’amari de fe i que aquesta, al seu torn, influeixi en el pensament i en la manera d’actuar de la societat.”
Aquesta finalitat global de la fundació es concreta a través “de cinc objectius primordials; el primer es vertebra al voltant de la pregunta ‘on som i d’on venim?’ Aquesta pregunta fa referència a la relació que existeix o ha existit entre l’esperit cristià i el pensament contemporani o d’altres èpoques. És per això que tractem d’analitzar el nostre passat i de perfilar quin pot ser el nostre futur, és a dir, cap a on ens dirigim. El segon objectiu és aprofundir en la identitat de l’Església com a signe i testimoni de la unió dels homes amb Déu i de Déu amb els homes. En aquest sentit, som una fundació eclesial, però amb plena autonomia d’actuació. Mai no hem volgut tenir cap mena de lligam doctrinal o ideològic amb altres institucions perquè volem romandre independents, ja que pensem que d’aquesta forma és com realment podem enriquir la societat a través de la nostra aportació des de la plena llibertat. El tercer objectiu és, d’una banda, donar a conèixer la fe cristiana dins del context actual, tant des de la perspectiva cultural –el coneixement del Cristianisme com a entitat creadora d’una vasta cultura amb manifestacions tan diverses com una catedral o La Divina Comèdia–, com des de l’estrictament religiosa, tot aprofundint en el sentiment de la fe com a adhesió personal a Déu i de servei cap als altres des de les circumstàncies i els condicionants específics dels nostres dies. En definitiva, podem dir que desitgem ser fidels a la doctrina de l’Església i viure-la en el món d’avui ben lluny de fonamentalismes. El quart objectiu és informar i formar les noves generacions perquè prenguin el relleu en el futur. I el darrer objectiu és la col·laboració amb d’altres institucions, ja siguin eclesiàstiques, com el Centre Cristià dels Universitaris i Professionals, o laiques, com és el cas de l’Institut d’Educació Contínua de la Universitat Pompeu Fabra o la Biblioteca de Catalunya per tal de col·laborar en projectes conjuntament i aprendre les unes de les altres a través d’un diàleg permanent.”
Aquests objectius es concreten en les activitats i iniciatives que es porten a terme des d’aquesta institució: “El nostre Patronat es reuneix dues vegades al mes durant tres hores. Una vegada, ho fa per programar activitats i l’altra per establir un debat cultural que marqui quines han de ser les nostres directrius. D’aquestes sessions d’intercanvi sorgeixen les idees vertebradores dels cursos, seminaris, simposis, etc. que organitzem contínuament. D’entre aquells que tenim en marxa actualment, hem de destacar el seminari de l’Islam a Catalunya, que intenta ser un estudi objectiu del món islàmic: història, extensió, principis bàsics, etc. per acabar amb els tòpics i les falses creences entorn un grup religiós molt divers. Pensem que només el coneixement permetrà la plena integració i el respecte dels costums religiosos del col·lectiu musulmà que resideix en terres catalanes. En un altre ordre de coses, i afegint-nos a la celebració del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, se celebren unes jornades que volen incidir en l’obra del capellà-poeta, que es va caracteritzar per ser un gran renovador i impulsor de la llengua en un moment d’especial feblesa. Verdaguer també va ser capaç de crear un imaginari català, és a dir, va saber mitificar adequadament la història, la cultura i el sentiment religiós català, tal com ens ho mostren obres com Canigó. La seva figura, però, és controvertida, perquè, com tots els genis, la seva biografia també ho és. Una altra línia de suport als intel·lectuals cristians és la concessió d’un premi per a treballs d’investigació, monogràfics o textos assagístics que versin sobre les interrelacions entre cristianisme i cultura. Per tal de potenciar l’especialització dels més joves i poder formar persones dialogants que treballin a mig camí d’aquests dos camps, la Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura beca anualment tres estudiants, dos a l’Estat espanyol i un altre a l’estranger, perquè puguin ampliar els seus coneixements. Finalment, ens encarreguem d’editar textos relacionats amb els nostres àmbits d’interès. Coeditem amb l’Editorial Cruïlla la col·lecció de llibres Cristianisme i Cultura i una col·lecció de Quaderns amb l’editorial Claret que han arribat ja a 38 i 56 títols respectivament.”
