Text del 2002.
“La població ha de començar a veure’ns també com una eina preventiva, com un assessor de salut”
El fisioterapeuta és un professional del camp de la salut que realitza una tasca molt important en la societat. No obstant això, el coneixement que se’n té és força limitat malgrat que és una figura preventiva per a la salut de la persona. El col·lectiu de professionals de la fisioteràpia de Catalunya disposa d’una eina que defensa els seus interessos i dóna a conèixer la seva feina entre la població, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, del qual és degà Antoni Narbona.
El nombre de professionals que hi ha a Catalunya és encara baix amb relació a la xifra de població. “Actualment la ratio de fisioterapeutes que hi ha a Catalunya és de 0,59 per cada 1.000 habitants. Si la comparem amb la d’altres països europeus observem que és baixa, i més si tenim en compte l’augment de l’esperança de vida, l’increment de patologies cròniques i d’alta prevalència així com els nivells de qualitat de vida i de benestar que reclama la població (com a exemple tenim Finlàndia, un país amb cinc milions d’habitants que té 6.000 fisioterapeutes). La nostra cultura ha de canviar i la població ha de començar a veure’ns també com una eina preventiva, com un assessor de salut. La fisioteràpia no és un luxe, és una necessitat.”
Aquest col·lectiu ha vist com la seva labor ha estat sovint desacreditada per diversos factors. “Cal dir que inicialment la fisioteràpia era una especialitat dins de la carrera d’infermeria. Actualment, als hospitals encara hi ha fisioterapeutes que treballen amb contractes d’infermeria, fet que desdibuixa les estadístiques. S’estan fent esforços per regularitzar aquestes plantilles. L’especialitat dins d’infermeria va finalitzar-se per donar lloc a la creació de la diplomatura específica en fisioteràpia. Després de deixar d’oferir l’especialitat hi va haver un buit de formació reglada de sis anys, període durant el qual van aparèixer centres que donaven formació no reglada que anava cobrint les necessitats de la població en cures de fisioteràpia, amb persones sense reconeixement ni titulació i sense la formació específica del fisioterapeuta i que encara avui exerceixen. El 1980 va aprovar-se el decret sobre formació reglada i el 1982 s’obria la primera escola a València. La primera escola privada a Catalunya fou la Gimbernat, que va iniciar la seva activitat formativa el 1985. La població ha de saber que té al seu abast professionals qualificats i acreditats pel nostre col·legi professional.”
La diplomatura en fisioteràpia no té ni vint anys de vida. Cada vegada hi ha més professionals que han de donar solucions a una població que necessita els seus consells i tractaments. “A través de la nostra activitat es pot valorar la salut d’un país, ja que això implica que la cultura està en un punt més avançat. Fa poc ha sortit un llibre que tracta sobre la dependència de la gent gran, 45 propostes i 10 recomanacions sobre la gent gran amb dependència, en el qual vaig col·laborar. S’han estudiat quines dependències hi ha en els aspectes físic, psíquic i social en la societat i què es preveu amb vista al futur. Els experts en la matèria fan recomanacions, entre altres consideracions, que pretenen, almenys, retardar el moment de la dependència. S’incideix en la idea d’estalvi de salut, un pas més avançat que la mateixa prevenció. Quan naixem tenim un grau de salut (més o menys elevat). Hem d’aprendre a no malgastar-la i això sols s’aconsegueix amb una alimentació sana, esquivant el sedentarisme, evitant forçar l’aparell locomotor amb unes tasques per a les quals no està preparat, les posicions forçades, tenint present la importància de l’ergonomia en el món laboral… Quan la societat assimili aquesta idea, estalviarem salut i despesa sanitària.”
La missió d’aquest professional és no sols la rehabilitació d’una persona sinó també l’habilitació. “Rehabilitar significa retornar les habilitats a la persona que les ha perdudes. Algunes vegades no es poden recuperar. Aquella persona que ha perdut un membre s’ha d’adaptar a una pròtesi i per fer-ho necessita que l’ajudem a crear noves habilitats.”
La fisioteràpia adreçada a la gent gran és un altre camp de treball: “S’estan fent estudis en fisioteràpia comunitària, fisioteràpia geriàtrica, per augmentar les competències dels professionals en aquesta àrea. És un sector que ha estat força desatès i que presenta una simptomatologia que es pot tractar.”
Des del Col·legi es promouen estudis i cursos sobre fisioteràpia. “Fa poc hem elaborat un programa sobre la salut de l’esquena del taxista, un professional amb una alta incidència d’aquesta patologia. Volem difondre els avantatges de tenir cura de l’esquena. També tenim en marxa un programa sobre les patologies dels venedors dels mercats municipals. Un altre àmbit on volem incidir és el de l’educació infantil i juvenil. El Col·legi disposa d’un ninot que l’identifica, el Colfi, que portem a les escoles a fi de fer conèixer malalties, informar sobre com cuidar el cos, com practicar un esport, com s’han de tractar les lesions, etc., i que interactua amb els nens perquè entenguin els conceptes que els expliquem.”
L’organització de congressos és un altre repte del Col·legi: “N’hem realitzat quatre sobre temes molt específics que han tingut una gran acollida. Un dels que més ressò va tenir va ser el que va tractar sobre salut laboral. S’estan introduint teràpies a les empreses, un camp que de ben segur s’expandirà perquè els estudis ergonòmics han detectat moltes patologies. No fa gaire que s’han realitzat les Jornades mediterrànies en què s’han reunit fisioterapeutes de tota la conca mediterrània per intercanviar informació. Per altra banda, estem molt relacionats amb l’Institut d’Estudis de la Salut per anar regulant la formació i fer que aquells professionals que no estan en contacte directe amb el pacient no perdin habilitats. El fisioterapeuta no ha de perdre el seu nivell competencial, sinó que s’ha de reciclar.”
Possiblement, una de les grans fissures d’aquest col·lectiu és l’intrusisme. “És un problema seriós. No té sentit que hi hagi professionals diplomats a l’atur i persones sense titulació que es fan dir fisioterapeutes. Hi ha molts camps on l’especialista pot aplicar els seus coneixements, però sempre des de la perspectiva de la professionalitat. Els esportistes necessiten els nostres serveis, és per això que el Col·legi ha signat un conveni amb la Federació Catalana de Futbol mitjançant el qual intentarem que en tots els camps de futbol de Catalunya hi hagi un diplomat per fer una primera prestació d’ajuda. Malauradament, en l’esport de competició encara hi ha clubs que no disposen de fisioterapeuta. Volem entrar en altres disciplines esportives.”
I és que la fisioteràpia hauria d’entrar en molts altres àmbits de la societat, un objectiu que el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya s’ha marcat i que de ben segur assolirà en benefici de la salut de la població. “Aquesta és la tasca que, des de la seva creació l’any 1990, les successives juntes del Col·legi han anat desenvolupant i de les quals tant Daniel Jiménez com jo hem format part.”
