Text del 2002.
“Si haguéssim de caracteritzar amb dues paraules la personalitat de Salvador Dalí, sense dubte, hauríem d’utilitzar l’honestedat i la sinceritat, sense oblidar, però, la seva capacitat d’ironia, derivada de la seva increïble intel·ligència. En el vessant artístic, a més, era inflexible en les seves determinacions conceptuals. I, de fet, no va perdre mai aquest poder de projecció conceptual en la seva obra ni tampoc la seva sinceritat artística. És indubtable que la pintura de Salvador Dalí suposa una de les fites artístiques del segle XX –perquè juntament amb el seu amic Federico García Lorca i amb el cineasta Luis Buñuel va ser l’introductor a l’Estat espanyol de l’istme d’avantguarda amb més ressò en la cultura europea del segle XX, el surrealisme, un moviment artístic que se submergia en les profunditats i secrets de l’univers del subsconcient– i que es caracteritza per tenir quelcom d’inexplicable i d’inquietant. Amb el pas del temps, ens hem pogut adonar de com va dur fins a les darreres conseqüències no només els seus plantejaments i supòsits existencials, sinó també els artístics. Dalí va trobar resposta a molts dels interrogants de l’art del segle XX. Tot i que ja va gaudir d’un gran reconeixement en vida, la seva clarividència s’està fent més palesa actualment perquè hom s’adona de la seva capacitat per captar els detalls imperceptibles, el que no és aprehensible a simple vista, el món del somni i les dobles imatges.” Aquestes paraules d’Antoni Pitxot, deixeble i col·laborador durant molts anys del pintor, resumeixen el seu tarannà i importància en la pintura del segle XX, i poden ser complementades per les següents: “Salvador Dalí conegué i mantingué lligams d’afecte i relació amb moltes de les més destacades figures culturals del segle XX. L’admiració que sentí per Pablo Picasso i Joan Miró va ser constant. Sabia que Picasso era un mestre de la pintura contemporània, de la mateixa manera que el pintor andalús reconeixia en Dalí un altre dels referents. Per la seva banda, Miró va ser la persona que el va assessorar abans que marxés cap a París. Després els lligams es van diluir, però Dalí sempre va conservar la seva admiració pel pintor barceloní.” Aquesta rellevància i capacitat artístiques s’incrementen amb la seva habilitat per a les lletres: “La vida secreta de Salvador Dalí és una de les novel·les més fascinants que hom pugui llegir.”
La Fundació Gala-Salvador Dalí va ser constituïda l’any 1983 seguint el designi de l’artista per tal de “promocionar, fomentar, divulgar, prestigiar, protegir i defensar el seu llegat artístic i econòmic.” Aquesta institució va ser presidida i dirigida per ell mateix fins a la seva mort l’any 1989: “De fet, ell en persona va proposar o va acceptar els membres que havien de conformar el Patronat d’una institució que volgué que tingués un caràcter privat.”
La labor de la Fundació és “la gestió del patrimoni de Dalí i la difusió i promoció de la seva herència artística amb tots els mitjans possibles, com exposicions a tots els continents que reuneixen mostres representatives de la seva pictòrica. Protegim els béns i patrimoni que Salvador Dalí va llegar a l’Estat espanyol i que nosaltres tenim en dipòsit. Necessitem partides importants per a la seva conservació, amb l’afegitó que el gran nombre de visites que rep el Museu-Teatre Dalí obliga que tot hi hagi de ser a punt. També vetllem pels seus drets d’autor.”
La tasca de divulgació d’una figura artística “el reconeixement de la qual pot sofrir fluctuacions, com en el cas d’Antoni Gaudí, però que anirà creixent més i més amb el pas del temps” es tanca amb les exposicions temporals i itinerants que la Fundació organitza per donar a conèixer aspectes concrets de l’obra del pintor o per propiciar la sortida de materials del fons existent per tal d’arribar al major nombre de públic possible. En aquesta línia, la Fundació també disposa d’un servei d’arxiu i biblioteca, el Centre d’Estudis Dalinians, d’un servei de publicacions, d’una Comissió d’Acreditació i Catalogació per certificar qualsevol obra pictòrica presumptament feta pel pintor i d’un Servei Educatiu per planificar les visites de grups escolars.
El nom de la institució és fruit d’una de les constants en l’obra del genial pintor surrealista des d’abans de la segona meitat del segle XX: “Ja des de la dècada de 1940, Dalí signava les seves obres com a Gala-Salvador Dalí. El nom i la presència de Gala es van lligar de manera molt íntima a la seva obra, a la seva vida i a la seva identitat, de manera que formaven un tot que no era pas fàcil de separar. Si ha hagut mai una parella veritablement unida i identificada l’un amb l’altre han estat ells.”
La Fundació s’ubica en la Torre Galatea de Figueres, un edifici que el pintor va batejar amb aquest nom en record i homenatge de la seva esposa. En aquest espai Dalí va passar els seus darrers anys i actualment s’hi localitza part del Teatre-Museu, museu on “s’exhibeixen obres tan importants com La cistella de pa de l’any 1945, La leda atòmica o L’aspecte del sex-appeal.”
La Fundació també gestiona el funcionament, manteniment i desenvolupament de la Casa-Museu Salvador Dalí, a Portlligat (Cadaqués) i del Castell Gala-Dalí a Púbol (La Pera). El creixement constant en el nombre de visitants ha permès “l’adquisició selectiva d’obres de col·leccions privades, com ara Sant Jeroni, L’apoteosi del dòlar (una de les peces cabdals) o La noia de Figueres, un quadre de petites dimensions de tècnica realista, molt valuós perquè el pintor se’l va portar en el seu primer viatge a París per mostrar-lo a Picasso. Les obres comprades són sempre de primer ordre i comporten recuperar un patrimoni cada cop més valuós.”
La Fundació Gala-Salvador Dalí ha aconseguit encara més prestigiar i difondre la imatge del nostre pintor contemporani més universal, l’obra del qual no només es pot contemplar a Catalunya de forma permanent: “Una selecció exquisida de la seva obra pot ser vista a Madrid, al Centro Reina Sofía, en una de les sales dedicades a l’art contemporani que rep més visitants, i als principals museus del món: el Salvador Dalí Museum de Saint Petersburg (Florida), el MOMA de Nova York, o la Tate Modern de Londres, per esmentar-ne només alguns.”
