Text del 2002.
La psicopedagoga Teresa Piulachs Molés està al capdavant de la Fundació Domo, amb seu a Barcelona i una clara vocació social: es dedica a proporcionar orientació i suport psicològic a malalts de càncer. Si alguna cosa ha après aquesta professional al llarg de la seva carrera i de la seva trajectòria al capdavant de l’entitat és que “em sembla un error pretendre canviar les persones quan elles no veuen la necessitat ni tenen la voluntat de fer-ho. Aleshores, cal deixar que desenvolupin per si soles els seus propis recursos i utilitzar el millor d’elles mateixes per seguir endavant amb la seva experiència.”
“La psicologia, a l’igual que altres disciplines, evoluciona constantment. Podem dir que disposem de les eines necessàries per aconseguir fer un treball satisfactori en relació a la recuperació, actualització i maduració de la persona; no obstant això, la psicologia per si mateixa, tot i havent fet un procés adequat, no és suficient per arribar a un estat de serenor i plenitud de vida. S’ha de seguir treballant en el nivell més profund, existencial i transcendent de la persona, en especial quan es passa per situacions de gran crisi de vida.”
De la mateixa manera que ella ha transformat els seus punts de vista i prioritats, la Fundació “ha evolucionat en els seus propòsits i aspiracions, a mesura que ens aturem a escoltar les persones que atenem. Haig de dir que les persones que passen per Domo són molt especials, ja que estem parlant de persones visquent una experiència de vida molt dura anomenada càncer que comporta un impacte emocional molt fort i, depenent de com se situin davant la malaltia, aquesta els portarà o no a fer processos que arriben a modificar la visió, sentit i significat de la pròpia vida.”
En quin sentit s’han modificat els propòsits de Domo? “En essència són els mateixos. El que sí s’ha anat modificant és el procés terapèutic. Un cop superada la situació de més impacte, ve l’ansietat i la por que genera tot un seguit de tractaments que han de rebre per guarir-se, en alguns casos per mutilacions i canvi de la imatge corporal, entre altres aspectes de molta duresa, així com afrontar el possible desenllaç que pot cursar amb la mort de la persona. Durant aquest període de temps la persona afectada necessita molt de suport, orientació i recolzament. Passat aquest període de modificació en la vida d’aquestes persones passem a un altre tipus d’acompanyament que implica acceptar el que els està succeïnt.” La Fundació tampoc no descuida la família del malalt: “Molts dels pares que perden un fill poden no desitjar viure. El cop és tan fort que si no reben ajut qualificat, poden arribar a ser víctimes d’un dol patològic. En aquesta situació també necessiten ajuda terapèutica.”
Ni els mateixos responsables de la institució s’imaginaven que arribarien a satisfer les seves aspiracions en un grau tan elevat: “Els malalts són capaços de desenvolupar un gran aprenentatge, s’actualitzen ells mateixos. Alguns arriben a trencar estadístiques mèdiques, són capaços d’orientar la seva pròpia existència i assumir que la vida és el bé més preciós que tenen.” En altres paraules, “arriben a conduir el seu propi camí terapèutic i a extrapolar el seu coneixement a la resta de situacions de la seva vida per fer front a qualsevol crisi.”
Aquesta professional de la ment admet que “hi ha situacions insalvables, en què ni la medicina ni cap altra mena d’ajut poden fer-hi res per salvar la persona. Hi ha pocs miracles en situacions extremes.” D’aquí que tant ella com els seus companys adverteixin als qui els visiten de “les falses expectatives que poden fins i tot conduir els afectats de càncer a situacions de risc.”
Ara bé, subratlla que “l’ésser humà té un potencial impressionant. Si sumem les aportacions de la medicina, el suport de la família i els recursos del mateix malalt, els resultats poden ser sorprenents. No tots els càncers són iguals, ni totes les persones tampoc i, per tant, els resultats varien en funció de l’esperit i les actituds adoptades per cadascuna.”
La senyora Piulachs parla amb autoritat, no en va ja fa anys que imparteix classes als professionals de la salut sobre aquest i altres temes: “Sempre els recomano que, primerament, abans d’abordar la informació a donar, reflexionin sobre la següent qüestió: ¿Com comparteixo amb aquesta persona el que sé sobre ella? La medicina és una professió que, des de sempre, ha gaudit d’un ben merescut prestigi. Ara bé, avui dia, els professionals de la salut necessitem introduir als programes de formació un bon contingut de matèries en ciències humanes que els permetin treballar amb els recursos necessaris per acompanyar en situacions difícils i arribar a ésser interlocutors vàlids i d’ajut.”
Afortunadament, els sistemes de salut ja han començat a adonar-se de la necessitat de tenir en compte aquests aspectes de contacte humà i relacional: “S’exigeix als professionals de la salut que disposin de la formació i els recursos necessaris per afrontar situacions emocionalment difícils amb els malalts. Ara bé, encara que no estan obligats a seguir un procés d’actualització personal, sí que seria molt recomanable. De fet, la majoria de la població necessita fer-ho.”
Ella mateixa ho ha viscut a la seva pell: “Vaig desplaçar-me fins als Estats Units per formar-me, amb la idea de preparar-me per poder ajudar la gent, i em vaig endur un gran ensurt quan vaig descobrir que la primera persona a qui havia d’ajudar era a mi mateixa. En aquell moment em vaig adonar de la prepotència que s’arrossega en alguns moments en el món sanitari.”
Conscients que aquesta situació ha de millorar, els responsables de Domo desenvolupen un total de vuit programes de formació adreçats als professionals de la salut, a la persona afectada de càncer i a la seva familia, “que constitueixen el Pla Terapèutic de la Fundació Domo: el programa de suport complementari als tractaments mèdics; el d’educació per a la promoció de la salut i canvis d’estil de vida; el de psicoteràpia clínica, el d’orientació, informació i suport a la família; el d’acompanyament en els processos de morir i elaboració de dols; el de formació del voluntariat i ajuda pràctica; el de formació especialitzada en el tractament del càncer, i el de recerca i garantia de qualitat.”
Aquesta postura la comparteixen amb “les universitats més avançades en ciències de la salut, que dediquen al voltant d’un 50% dels seus programes a la maduració dels professionals de la salut.”
Per a Teresa Piulachs, el savoir faire d’aquesta professió tan “humanística” se sustenta en un senzill trípode: “Coneixements, tecnologia i cor. Això és el que no podem oblidar mai.” Una fórmula senzilla que constitueix l’eix de la Fundació Domo.
