Teresa Piulachs Molés
PC, 12è VOLUM. Fundacions

Sra. Teresa Piulachs Molés

FUNDACIÓ  DOMO

Text del 2002.

La psicopedagoga Teresa Piulachs Molés està al capdavant de la Funda­ció Domo, amb seu a Barcelona i una clara vocació social: es dedica a proporcionar orientació i suport psicològic a malalts de càncer. Si alguna cosa ha après aquesta professional al llarg de la seva carrera i de la seva trajectòria al capdavant de l’entitat és que “em sembla un error preten­dre canviar les persones quan elles no veuen la necessitat ni tenen la voluntat de fer-ho. Aleshores, cal deixar que desenvolupin per si soles els seus propis recursos i utilitzar el millor d’elles mateixes per seguir endavant amb la seva experiència.”

“La psicologia, a l’igual que altres disciplines, evoluciona constant­ment. Podem dir que disposem de les eines necessàries per acon­se­guir fer un treball satisfactori en relació a la recuperació, actualització i maduració de la persona; no obstant això, la psicologia per si ma­teixa, tot i havent fet un procés adequat, no és suficient per arribar a un estat de serenor i plenitud de vida. S’ha de seguir treballant en el nivell més profund, existencial i transcendent de la persona, en espe­cial quan es passa per situacions de gran crisi de vida.”

De la mateixa manera que ella ha transformat els seus punts de vista i prioritats, la Fundació “ha evolucionat en els seus propòsits i aspi­ra­cions, a mesura que ens aturem a escoltar les persones que ate­nem. Haig de dir que les persones que passen per Domo són molt especials, ja que estem parlant de persones visquent una expe­rièn­cia de vida molt dura anomenada càncer que comporta un impacte emocional molt fort i, depenent de com se situin davant la malaltia, aquesta els portarà o no a fer processos que arriben a mo­dificar la visió, sentit i significat de la pròpia vida.”

En quin sentit s’han modificat els propòsits de Domo? “En essència són els ma­­­teixos. El que sí s’ha anat modificant és el procés terapèutic. Un cop su­perada la situació de més impacte, ve l’ansietat i la por que ge­ne­ra tot un seguit de tractaments que han de rebre per guarir-se, en al­guns ca­sos per mutilacions i canvi de la imatge corporal, entre altres as­­pec­tes de molta duresa, així com afrontar el possible desenllaç que pot cur­sar amb la mort de la persona. Durant aquest període de temps la per­sona afectada necessita molt de suport, orientació i recol­za­ment. Passat aquest període de modifi­ca­ció en la vida d’aquestes persones pas­sem a un altre tipus d’acompanyament que implica acceptar el que els està succeïnt.” La Funda­ció tampoc no descuida la famí­lia del malalt: “Molts dels pares que per­den un fill poden no desitjar viu­re. El cop és tan fort que si no reben ajut qualificat, poden arribar a ser víctimes d’un dol patològic. En aquesta situació també necessiten aju­da terapèuti­ca.”

Ni els mateixos responsables de la institució s’imaginaven que arribarien a satisfer les seves aspiracions en un grau tan elevat: “Els malalts són ca­pa­ços de desenvolupar un gran aprenentatge, s’actualitzen ells ma­tei­xos. Alguns arriben a trencar estadístiques mèdiques, són capa­ços d’orientar la seva pròpia existència i assumir que la vida és el bé més preciós que tenen.” En altres paraules, “arriben a conduir el seu pro­pi camí terapèutic i a extrapolar el seu coneixement a la resta de situa­ci­ons de la seva vida per fer front a qualsevol crisi.”

Aquesta professional de la ment admet que “hi ha situacions insalva­bles, en què ni la medicina ni cap altra mena d’ajut poden fer-hi res per salvar la persona. Hi ha pocs miracles en situacions extremes.” D’aquí que tant ella com els seus companys adverteixin als qui els visiten de “les falses expectatives que poden fins i tot conduir els afectats de càncer a situacions de risc.”

Ara bé, subratlla que “l’ésser humà té un potencial impressionant. Si sumem les aportacions de la me­di­cina, el suport de la família i els recursos del mateix malalt, els resultats poden ser sorprenents. No tots els càncers són iguals, ni totes les persones tampoc i, per tant, els resultats varien en funció de l’esperit i les actituds adoptades per cadascuna.”

La senyora Piulachs parla amb autoritat, no en va ja fa anys que impar­teix classes als professionals de la salut sobre aquest i altres temes: “Sem­­pre els recomano que, primerament, abans d’abordar la infor­ma­ció a donar, reflexionin sobre la següent qüestió: ¿Com compar­tei­xo amb aquesta persona el que sé sobre ella? La medicina és una professió que, des de sempre, ha gaudit d’un ben merescut pres­tigi. Ara bé, avui dia, els professionals de la salut necessitem introduir als programes de formació un bon contingut de matèries en ciències humanes que els permetin treballar amb els recursos necessaris per acompanyar en situacions difícils i arribar a ésser interlocutors vàlids i d’ajut.”

Afortunadament, els sistemes de salut ja han començat a adonar-se de la necessitat de tenir en compte aquests aspectes de contacte humà i relacional: “S’exigeix als professionals de la salut que disposin de la formació i els recursos necessaris per afrontar situacions emoci­o­nal­ment difícils amb els malalts. Ara bé, encara que no estan obli­gats a seguir un procés d’actualització personal, sí que seria molt re­comanable. De fet, la majoria de la població necessita fer-ho.”

Ella mateixa ho ha viscut a la seva pell: “Vaig desplaçar-me fins als Estats Units per formar-me, amb la idea de preparar-me per poder ajudar la gent, i em vaig endur un gran ensurt quan vaig descobrir que la pri­mera persona a qui havia d’ajudar era a mi mateixa. En aquell mo­ment em vaig adonar de la prepotència que s’arrossega en al­guns moments en el món sanitari.”

Conscients que aquesta situació ha de millorar, els responsables de Domo desenvolupen un total de vuit programes de formació adreçats als pro­fes­sionals de la salut, a la persona afectada de càncer i a la seva familia, “que constitu­ei­xen el Pla Terapèutic de la Fundació Domo: el programa de suport complementari als tractaments mèdics; el d’educació per a la promo­ció de la salut i canvis d’estil de vida; el de psico­te­rà­pia clí­ni­ca, el d’orientació, informació i suport a la família; el d’acom­pa­nya­ment en els processos de morir i elaboració de dols; el de for­mació del vo­lun­tariat i ajuda pràctica; el de formació especialitzada en el tracta­ment del càncer, i el de recerca i garantia de qualitat.”

Aquesta postura la comparteixen amb “les universitats més avançades en ciències de la salut, que dediquen al voltant d’un 50% dels seus programes a la maduració dels professionals de la salut.”

Per a Teresa Piulachs, el savoir faire d’aquesta professió tan “huma­nís­tica” se sustenta en un senzill trípode: “Coneixements, tecnolo­gia i cor. Això és el que no podem oblidar mai.” Una fórmula sen­zi­lla que constitueix l’eix de la Fundació Domo.