Text del 2002.
“Sempre hem d’anar allà on la gent més ens necessiti”
A principis dels anys noranta va néixer una fundació que aplega els bombers de les quatre províncies catalanes, uns bombers que treballen dia a dia perquè tots els ciutadans ens puguem sentir més segurs davant qualsevol sinistre. El president de la Fundació, Salvador Poch, un bomber amb molts anys d’experiència ens explica com va sorgir la idea que va fer que es posés en marxa aquest projecte: “Jo era president de l’associació cultural de la brigada de Barcelona i feia temps que ens plantejàvem fer alguna cosa perquè el dia de demà el bomber o la seva família no quedessin desemparats si hi havia un accident. Entre altres coses havíem pensat en un pla de pensions privat, però l’entrada de diners feia difícil que poguéssim engegar cap iniciativa.” Per aquesta raó es van dirigir a una entitat financera: “Caixa de Catalunya ens va parlar de la possibilitat de convertir-nos en fundació i, tot i que al començament ens va semblar una idea massa agosarada, vam decidir portar-ho endavant.”
El cos de bombers sempre ha estat estimat per la gent i estaven segurs que una fundació els podria ajudar a dur a la pràctica les seves idees: “Els bombers de les brigades de Girona, Lleida i Tarragona van estar-hi d’acord i així fou com, amb l’ajuda d’una primera aportació de Caixa Catalunya vam poder començar les nostres activitats.”
Abans de comentar els projectes que ha dut a terme la Fundació Privada Bombers de Catalunya, Salvador Poch acaba d’explicar la seva gestació: “El col·lectiu de bombers de la ciutat de Barcelona va decidir no entrar a la Fundació, però els vam deixar les portes obertes per quan ho volguessin fer. De tota manera, també ens calia buscar gent fora de la professió perquè s’integrés a la nostra entitat, i uns dels primers que ho van fer van ser els monjos de Montserrat. També el president de la Generalitat va acceptar el càrrec de president honorífic.”
Però encara els mancava algú amb imatge, amb carisma, per tal que fos més fàcil donar-se a conèixer: “Aquesta figura la vam trobar en la persona de Lluís Llongueras, que va acceptar encantat i ens va fer una escultura que s’ha convertit en el símbol de la nostra Fundació: es tracta d’un casc que ell va convertir en ocell i que porta per nom Ocell noble vetllant . És símbol de la rapidesa amb què actuem els bombers, de la nostra noblesa i del fet que sempre estiguem vigilant.”
L’accident que hi va haver a Madrid, als magatzems Arias, l’any 1991 en què van morir alguns bombers va fer que s’acceleressin els tràmits de la Fundació i aquesta passés dels papers a la realitat: “El senyor Llongueras va fer un monòlit a Montserrat i allà mateix vam fer-hi la inauguració.” Al nom de Bombers de Catalunya hi van afegir el de Sant Joan de Déu, patró de tots els bombers de l’Estat espanyol, per així representar millor tot el col·lectiu: “Som l’única fundació de bombers d’Espanya i volem que tots els companys se’n sentin partícips.”
Pel que fa a la voluntat de la Fundació i a les activitats que porta a terme, Josep Sáez, secretari de l’agrupació cultural de Lleida, sintetitza: “Aquesta entitat hi és, en primer lloc, per assistir al bomber que queda desemparat o a la seva família. I una vegada això queda cobert, aleshores ens decantem per qualsevol activitat que la societat ens demani, sigui a Catalunya, a la resta del país o a qualsevol altre lloc del món.”
El seu company, Miquel Palau, president de l’Agrupació Cultural de la província de Lleida, en relació amb això, explica: “El ventall de coses que fem és molt ampli i va des de les xerrades a les escoles i instituts de tot Catalunya, fins a les mobilitzacions per a causes humanitàries. Amb els bombers d’Andorra, vam anar al Camerun a muntar un hospital de campanya, i també vam anar fins a París recollint diners per a l’Hospital Geneton.”
A més, la Fundació no solament aplega els bombers professionals, sinó també els voluntaris: “Treballem també pensant en els companys voluntaris i en els forestals, i procurem ajudar també tota aquella persona que, pel que sigui, hagi col·laborat amb els bombers i necessiti el nostre suport.” Es tracta, en aquest sentit, d’intentar arribar allà on l’Administració no arriba: “Si jo demà tinc un accident, la meva vídua cobrarà, però després de tapar forats li quedarà poca cosa i haurà de fer el que pugui per tirar la família endavant, i nosaltres volem que sàpiga que si un dia no pot arribar a final de mes, pot trucar a la nostra porta, perquè el seu marit ja no hi és, però nosaltres érem els seus com-panys i procurarem ajudar-la tant com puguem.”
Salvador Poch i Miquel Palau van ser dos dels molts bombers que treballaren a Sarajevo i en passar per Itàlia van rebre ajuda dels bombers italians durant la guerra de Bòsnia: “Vam arribar allà enmig d’un foc creuat i vam treballar molt per aconseguir fer realitat el projecte que teníem; havíem de reconstruir una residència per a malalts de tuberculosi i convertir-la en un hospital de campanya, i ho vam fer, tot i que les condicions van ser molt dures. De fet, cada poc més de quinze dies canviàvem els bombers perquè no agafessin traumes, perquè el que vèiem allà, cada dia, era molt dur.”
El que els sap una mica de greu és que a Catalunya s’hagi reconegut poc la feina que hi van fer: “Recordo, també, com vam haver d’ajudar uns taxistes que volien lliurar els diners que havien recollit per a Sarajevo, però quan van veure que allò era una guerra de debò no sabien què havien de fer. Aleshores, nosaltres mateixos ens vam encarregar de fer arribar el seu ajut allà on era necessari, perquè allà se’ns coneixia, a diferència del que passava aquí.”
Josep Sáez també recorda el seu viatge a Camerun: “Ens va costar molt recollir el material que volíem portar cap allà per ajudar un metge que treballava sol en un hospital on atenia gairebé dues-centes mil persones. Una ONG de Madrid, Jóvenes del Tercer Mundo, ens va ajudar amb cinc milions de pessetes i vam poder muntar l’expedició. Allà, però, ens vam trobar amb complicacions a l’hora de descarregar el material al port. Per sort, els bombers del país i, en especial, el Tinent Coronel José Luis Béhiga Monssinga ens van acollir sota la seva protecció i, finalment, vam poder dur a terme el projecte i tot va sortir tal com estava previst.”
Els bombers treballen en totes aquestes iniciatives a compte de les seves vacances i dies personals, i es lamenten que l’Administració no els ajudi prou per poder engegar nous projectes. Tots ells saben que treballen en una feina que comporta un risc considerable, però no deixen de ser bombers per molt lluny de casa que estiguin: “La resposta dels bombers catalans és la mateixa que la de qualsevol bomber del món, i hauria estat la mateixa que van tenir els bombers de Nova York el dia 11 de setembre de 2001. Davant un sinistre, nosaltres no podem tirar enrere, sempre hem d’anar allà on la gent més ens necessiti.”
