Entrevistat el 22-09-2017.

Arquitecte multidisciplinari, doctor i professor titular de projectes de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, és continuador d’una nissaga familiar vinculada a l’arquitectura que es remunta a diverses generacions enrere. Home de ciències, inquiet i curiós, defensa l’element filosòfic en la seva professió, on reivindica la Mediterrània i la mediterraneïtat, en tots els seus vessants, dins un context històric en el qual les normes es dicten des de l’Europa central.

Setena generació de barcelonins

Sóc barceloní pels quatre cantons, setena generació dels Ubach nascuda a la ciutat comtal. El meu besavi, Francesc Ubach i Vinyeta, és el meu avantpassat més famós, mestre en Gai Saber, poeta líric i dramaturg rellevant de la Renaixença. Tanmateix, vinc d’una nissaga de mestres d’obra, i el meu pare era arquitecte. El camí cap a la professió ja em va venir marcat. De petit, m’agradava dibuixar. No tenia un talent innat però ja sabia plegar plànols, tasca endimoniada que era el maldecap número u dels estudiants d’arquitectura. Quan feia el batxillerat, ja diferenciava perfectament l’estil romànic del gòtic. Les visites al monestir de Benifassà, on es va doctorar el pare, em van familiaritzar amb els conceptes de traçat i construcció. Amb el pare vaig aprendre, també, a apreciar l’amfiteatre romà de Tarragona, el monestir de Poblet o el Palau de la Música Catalana.

Un silenci antic i molt llarg

De jove, recordo especialment els silencis al voltant de la Guerra Civil. El pare va ser mobilitzat com a arquitecte i el van nomenar capità d’enginyers en l’exercit República. Participà a la Batalla de l’Ebre, i malgrat que sovint parlava del riu, dels pobles i les muntanyes, sobre la guerra mantenia un silenci absolut. Era la seva manera d’oblidar i poder tirar endavant. Acabat el conflicte, es traslladà a Tortosa. Jo mai no havia sabut per què, fins que aquest mateix any em vaig assabentar, a través del Col·legi d’Arquitectes de Tortosa, que fou sotmès a un consell de guerra del qual va ser formalment absolt. El pare sempre havia estat molt catalanista, i se’n va anar de Barcelona perquè el tenien molt controlat. A través d’ell vinc d’un silenci antic i molt llarg, com canta Raimon.

Dels feliços anys a l’Institut de Tortosa als jesuïtes del carrer de Casp

Vaig viure a Tortosa fins als deu anys. Allà vaig estudiar en un col·legi de monges on hi havia molts nens «gratuïts», orfes o «abandonats», fills de víctimes del règim que ocupaven una ala diferent de la nostra. A classe hi havia un gran mapa d’Europa en el qual destacava l’immens territori de la Unió Soviètica, país que aleshores ens deien que era com l’infern. Després d’un temps molt feliç a l’institut del Raval tortosí, vam tornar a Barcelona i vaig entrar als jesuïtes del carrer de Casp. Hi havien anat el meu germà gran, el pare i fins i tot l’avi. La disciplina i el contrast amb l’institut tortosí em van enfonsar. Estic parlant del 1955. La postguerra era evident, i es vivia entre privacions i talls elèctrics. Tinc molt presents els bidons de llet en pols que els Estats Units repartien després del reconeixement de la dictadura, i que veia en l’institut de la Barceloneta on els jesuïtes ens feien donar catecisme.

Servei militar al Sàhara, la Caputxinada i el Maig del 68

Vaig haver d’interrompre la meva carrera el quart any pel servei militar. Em van enviar al Sàhara, on vaig arribar a ser caporal de primera. No he tingut mai esperit militar però després d’un any i mig al desert, ja m’agradava desfilar. Era terrible com funcionaven en l’exèrcit els mecanismes d’assimilació. Isolat de tot, vaig arribar a dubtar si Barcelona encara existia. Acabat el servei, vaig estar un any i mig més sense fer res de profit, fins que vaig cursar les assignatures i el curs que em faltava. Durant l’època d’universitari també vaig tenir problemes amb el T.O.P. (Tribunal de Orden Público) per haver demanat l’ús del català a l’Escola, i em van retirar el passaport sis o set anys. No va faltar tampoc la meva participació a la cèlebre Caputxinada. Mentrestant, s’esdevenia el Maig del 68, la revolució cultural que marcaria el futur d’Occident. La meva era la primera generació que no havia patit directament la guerra. Sentíem que mes enllà de la foscor cultural en què vivíem, s’albirava un futur millor.

Lluís Nadal i Oriol Bohigas, dues figures cabdals a la meva formació

El 1970, un cop llicenciat, em vaig començar a centrar. Els mesos següents els vaig passar entre el despatx del meu pare, el de Lluís Nadal i el d’Enric Steegmann. A finals del 1972, vaig entrar en contacte amb l’Oriol Bohigas, que estava contractant arquitectes, un fet llavors inusual en el sector, perquè no es concebia treballar per a un altre arquitecte. Vaig treballar al seu despatx fins al 1975, quan va esclatar la bombolla immobiliària provocada per la primera crisi del petroli. Comparant Nadal i Bohigas, del primer puc dir-ne que és un menestral de l’arquitectura, un home molt atent a les proporcions i a la qualitat dels espais interiors, que feia èmfasi especial en la construcció. A Bohigas el considero un gran organitzador, sintetitzador i dinamitzador; un imant que atrau gent al seu voltant, amb una energia que fa tremolar el terra per on passa, més que no pas un arquitecte que destaqui per les seves obres. Hi vaig tenir molta relació, perquè, a més, vaig ser a la seva càtedra de l’escola i va dirigir la meva tesi doctoral. Al seu despatx vaig conèixer un estudiant que es deia Espinet, amb qui compartia força aspiracions i enfocaments, i amb qui més tard em vaig associar. Junts vam muntar despatx a l’edifici que Bohigas havia deixat vacant com a conseqüència de la bombolla. Era l’any 1976.

Més professor que no pas doctor

Sóc doctor en Arquitectura perquè vaig presentar la tesi, un requisit indispensable per tal de poder fer de professor de projectes, que és el que realment m’interessava. Però, en realitat, no sóc gaire d’honors ni de reconeixements, i no em faig dir mai doctor. El que em sento és arquitecte. No vaig passar mai de professor titular perquè veia difícil fer compatible ser catedràtic amb treballar en un despatx. En qualsevol cas, l’ensenyament m’ha donat moltes satisfaccions, perquè com a docent reps més del que dónes. Si no hagués estat professor, no sé ben bé quina arquitectura hauria fet, perquè la que he construït esta lligada a aquest fet.

L’Arquitectura és una disciplina i una il·lusió

La meva ambició com a arquitecte sempre ha estat que el que faig em convenci, mirar de treballar amb seriositat i amb solidesa, i que el resultat tingui per a mi un retorn. Això demana un cert nivell d’entesa amb qui fa l’encàrrec, atenent la seva voluntat però aportant il·lusió pròpia. L’arquitecte ha de viure intensament la magnífica disciplina del fet constructiu. Cal entendre que una paret és molt fràgil, que no s’aguanta, que el que li dóna força és l’angle; o que tot espai necessita llum, i que la llum és canviant al llarg del dia i de les estacions de l’any. L’arquitectura és disciplina i alhora riquesa. Ignasi Solà-Morales, em va explicar una vegada que en una tertúlia televisiva en què ell participava, un paleta va dir una frase que em sembla meravellosa: «L’arquitecte és la persona que té el projecte en el cap». No sé si Solà-Morales s’ho inventà, però si non é vero é ben trovato, perquè els arquitectes, quan passegem per una de les nostres obres en construcció veiem de seguida si alguna cosa no s’ha fet tal com preveiem.

Explorant els secrets de La Pedrera

Tinc interès per posar en evidència les virtuts mediterrànies de La Pedrera, edifici singular i meravellós que, per mor de la seva forma, va ser batejat amb aquest nom despectiu per la revista satírica L’Esquella de la Torratxa. Hi ha una fundació que podria estar interessada a finançar-me un treball per conèixer el comportament mediambiental de l’edifici, treball que m’agradaria que anés més enllà; que ens permetés identificar, quantificar i recuperar la tradició mediterrània que l’edifici supura per totes bandes, i centrar-nos en un element cabdal de l’arquitectura, la finestra, per on entren les vistes i la llum que vivifiquen l’espai interior; i que al mateix temps ens transporta cap al exterior; un equilibri bàsic de l’arquitectura, el dins i el fora. La Terra gira i es belluga com una baldufa, i això fa que hi hagi estiu i hivern, amb els seus corresponents jocs de llum i calor, molt determinats per les diferents latituds. El que val a Marràqueix no val a Barcelona, i el que val a Barcelona no val a Anvers. L’home no es pot entendre sense el que culturalment han representat la llum i la calor. Per això vull aprofundir en el coneixement que s’atresora en La Pedrera i quantificar els guanys dels seus celoberts, tots connectats per baix; o el de la coberta, que és la part que més pateix d’un edifici, la que rep més sol; o explicar per què les finestres aconsegueixen estar totes a l’ombra, una ombra que produeix la mateixa Pedrera; o per què és feta amb pilars de ferro i forjats de biguetes; o com la bugaderia va donar origen a un jardí sec. És amb aquestes coses simples que es pot construir l’èpica de l’obra de Gaudí.

Som com la llum que rebem

Si fem l’exercici de comparar una pintura de Johannes Vermeer amb una de Joan Miró, veurem de quina manera els seus treballs van ser condicionats pel tipus de llum que reben Delft o Barcelona. Entre els quadres del primer trobem els que enfoquen un racó de casa seva presidit per una gran finestral, a on probablement hi passava l’hivern i parts de la primavera i la tardor. Davant aquest enquadrament, situa distints personatges amb petits objectes que reflecteixen la poca llum que arriba en aquella latitud, que rebota sobre un altre objecte, creant una atmosfera subtil que omple el quadre. En els quadres de Miró, l’expressió és més ampla, amb colors clars i nets, i molt expressius. Si Vermeer hagués nascut a Barcelona i Miró a Delft, les seves obres haurien tingut la mateixa personalitat? Estic convençut que no. La llum és essencial per a l’home, i fonamental en l’arquitectura. Cal distingir la llum que ens arriba directa del sol, de la que ens arriba rebotada; o de la que es refracta en les gotetes d’aigua en suspensió de l’estratosfera, que converteixen la volta celeste en una campana blava de difusió. Aquest tipus d’apreciacions solen escapar a la norma. La Mediterrània és la Meca de mitja Europa per la llum que té. Gaudí elogiava l’extrema qualitat d’aquesta llum pel seu l’angle d’incidència al voltant de 45º.

Barcelona i Istanbul: les dues capitals de la Mediterrània

Un altre element mediterrani relacionat amb la llum són les persianes de llibret, que ara, malauradament, s’estan traient de tot arreu. Deia Lluís Nadal que si als palaus renaixentistes italians els  traguessin les persianes de llibret, s’ensorraria tot el Renaixement. Passejant per la part antiga de la Ciutat de Mallorca es veu com les barbacanes no deixen passar la llum directa del sol, però reben la llum que procedeix dels  magnífics patis entorn dels quals s’organitza el Palau. Aquesta tipologia és incomprensible des dels codis actuals. La mediterraneïtat és una assignatura que caldria recuperar, no tan sols en el camp de l’arquitectura sinó en moltíssims altres àmbits. Per què hem perdut el càntir, magnífic invent que aconsegueix refredar l’aigua, de manera que com mes sol rep, més freda és? Per tal de lluitar de tu a tu amb l’Europa central, cal que aprenguem a quantificar els guanys que obtenim sent fidels a la tradició mediterrània. Per això em cal l’ajut d’un físic. És una batalla que ens toca fer perquè Barcelona no ha de renunciar a ser la capital occidental de la Mediterrània, com tampoc ha de renunciar a estrènyer lligams amb Istanbul,  que és la capital de la Mediterrània oriental.

La història cultural dels homes neix dels rius

La mediterraneïtat és la civilització que neix amb els primers pagesos que fa deu mil anys van iniciar la revolució agrícola i ramadera a Anatòlia. L’historiador lleidatà Josep Maria Lladonosa deia que, com a espai geogràfic, la Mediterrània és formada per la Mar més totes les terres que l’envolten i que li aboquen l’aigua de pluja. Em sembla una delimitació magnífica, perquè els rius són fonamentals en la geografia humana, i les ciutats creixen a la seva vora. Si a Alemanya li ha costat tant unificar-se és perquè té tres rius: el Danubi, que se’n va cap al Mar Negre passant per la catòlica Baviera; l’Elba, que mor quasi a la mar Bàltica i rega les terres luteranes; i el Rin, que és l’Alemanya federal, que desemboca en el mar del Nord. Tot aquest conjunt no va ser unificat fins a Bismarck. Alguna explicació d’aquesta tardança cal trobar-la en el caràcter centrífug del traçat dels tres rius. A França, tres quarts del mateix: els rius que van a la Mediterrània i els que van a l’Atlàntic. A la nostra Península, les conques mediterrànies són, a grans trets, el territori dels ibers, el de la Corona d’Aragó i més tard, el dels Països Catalans. Els altres rius van a l’Atlàntic. Això no és casual.

Efectes del vidre en l’arquitectura mediterrània

Avui construïm grans superfícies de vidre, però, a casa nostra la mediterraneïtat i el vidre no van pas de la mà. Jo entenc el vidre en entorns nòrdics, on necessiten la llum com el pa que mengen. Científics de l’Hospital Clínic van fer un estudi per saber si les cèl·lules mare que generen pell nova n’estan fabricant contínuament, o ho fan a estones. La conclusió fou que generen noves cèl·lules des d’una mica abans que el sol es pon, i deixen de fer-ho una mica abans que el sol surt. D’aquesta manera, quan el sol les impacta, ja s’han desenvolupat prou per poder suportar les radiacions i sobreviure. Amb això vull dir que posar vidres en arquitectura ens afecta biològicament com a éssers vius. Amb el vidre, permetem que entri molta llum i molta calor, excés que hem de contrarestar amb mètodes artificials i poc sostenibles. Als països nòrdics la llum és dèbil i arriba amb raigs molt plans. Per aquesta raó han de separar els edificis, i opten per solucions de baixa densitat. A la Mediterrània l’angle és mes vertical, per això els edificis es poden compactar. Així neix la ciutat mediterrània, que és mes densa, que barreja més usos i que s’adona que és en la densitat on troba les estratègies per a lluitar contra la calor. Les xemeneies tèrmiques son essencials en aquesta batalla. Més al nord no és possible generar-ne cap. Aquest es el gran valor de la Mediterrània, de l’èxit de Barcelona.

Sota la influència nòrdica

La casa-pati és una de les joies arquitectòniques que ens ha llegat la mediterraneïtat. És un espai quadrat amb unes quantes habitacions al seu perímetre i amb una coberta que, com una piràmide invertida, cobreix les habitacions i recull l’aigua de pluja emmagatzemada en una cisterna enterrada sota el pati. A la Mediterrània recollir aigua sempre ha estat una necessitat. Una de les virtuts de la nostra cultura és fer senzill el que és complicat. Tot i així, no som capaços de defensar-la prou, no ens hem preocupat de saber quantificar i identificar científicament els guanys que ens dóna. La cultura mediterrània s’ha basat en la llei de la prova i l’error, juntament amb unes gotes d’improvisació. El món que neix del Renaixement, el de l’Europa Central proposa, en canvi, el mètode científic de la hipòtesi i la seva verificació com a via de progrés. Un mètode que és el que ens ha dut a la Revolució Industrial, però que rebutja les gotes d’improvisació tan habituals en l’àrea mediterrània. Ara vivim sota una influència nòrdica que, del punt de vista climàtic, no s’ajusta a la nostra realitat. Ells persegueixen i busquen la llum i la calor solar, que els és escassa, mentre que aquí les defugim perquè abunden massa i ens són molestes. Igualment passa amb el fred. Al nord, lluiten contra les baixes temperatures. Per això no obren les finestres per ventilar.

Cal ser oberts a les idees foranes, però no de manera acrítica

La dictadura va afavorir l’arribada de tecnologies dels països del nord que van ser acceptades sense la menor crítica, i que s’adoptaren com un nou paradigma per contraposició a tota la tradició anterior. Una prova d’això fou la desaparició dels terrats a la catalana, que basaven la seva eficiència en disposar d’un coixí d’aire que en escalfar-se es dilatava i sortia pels bimbells, facilitant que entrés prou aire fresc per dormir-hi a sota. Ara, l’excés d’aïllament crea ambients irrespirables que fan necessària la refrigeració artificial. Del nord ens arriben coses molt positives, però no hem d’acceptar-les acríticament. A Dresden la gent té un abric per a la tardor i un altre per a l’hivern. Els dies més crus, el fred pot arribar als vint graus sota zero. Perfecte. Són les necessitats de Dresden. Aquí, en canvi, no ens calen dos abrics. Amb un, ja passem.

Contra l’aïllament, gestió de l’aire

Aquí teníem la inèrcia tèrmica, un mecanisme propi que es basava en acumular calor. És a dir, en la gestió de la calor feta per les parets. Per contra l’aïllament, concepte vingut del nord, ve a ser com posar-nos un abric. I si no ens el podem treure a l’estiu, com l’abric, genera una situació que solament podem contrarestar afegint fred de manera artificial, amb el consegüent perjudici per al medi ambient, perquè el cost d’aquest fred no és innocu. Gaudí això ho sabia perfectament. La Casa Batlló disposa de ginys per aprofitar la xemeneia tèrmica com a motor de ventilació. Si avui haguéssim de demanar una llicència d’obres per a construir-la, l’Ajuntament de Barcelona no la deixaria fer. Amb les normatives actuals, Gaudí tampoc no hauria pogut fer el celobert per tal de generar la xemeneia tèrmica, estimulada per uns vidres que el cobreixen i que possibiliten la ventilació a través de les espitlleres que té cada finestra i així refresquen l’habitatge sense el concurs de cap energia addicional, vidres que avui estan prohibits. Per a Gaudí, saber bellugar l’aire, fer-lo córrer per a refrescar, era la clau de tot. Lògicament, això els nòrdics no ho entenen, perquè mai han tingut la necessitat de refrescar i, en conseqüència, al seu codi tècnic s’ignora.

Més enllà de la norma

Quan vaig acabar els estudis, hi havia molt poques normes. Però al llarg dels quaranta-set anys següents, n’han aparegut moltes. La norma intenta treure la responsabilitat als tècnics, perquè esdevé un ser superior que ho sap tot i et diu el que has de fer, i et diu que és per a la protecció a tercers. La norma no estimula la saviesa sinó la vulgaritat. Si només vas directe a la norma, sense anar més enllà, ja no raones i t’empobreixes mentalment. Jo això ho trobo gravíssim. L’evolució de les espècies no s’hauria produït si aquestes haguessin estat reglamentades per alguna norma. Però la vida no es pot normativitzar, i té més potencia que tots els intents de regularitzar-la. Estic convençut que un 25% de les normes són errònies, o contradictòries entre si ja de naixement. Quan vaig començar a exercir, em vaig esforçar a portar les normatives al límit, a tensar-les perquè deixessin de ser un llast, i així trobar la meva clau.

La intel·ligència de l’home és en la mà.  

La mobilitat de la mà es deu als trenta-tres ossets del canell, a la  cadena d’ossos fins  que formen els dits, que alhora són moguts per lligaments que arrenquen del braç i l’avantbraç i li donen força i precisió; i es deu a un dit díscol que denominem polze que es mou contra la resta, amb el qual podem pinçar; i també a les terminals sensitives que hi ha en la pell que embolcalla la mà.  Però, per damunt de tot, es deu a la extraordinària connexió que la mà té amb el cervell. Pinçant un estri, l’home va inventar l’alfabet i la escriptura, amb la qual va superar el temps de la seva vida, i molt abans ja va ser usada per pintar en les coves prehistòriques.  En l’arquitectura, la mà és present tant en la seva fase de construcció, com en el moment de ser concebuda. No se sap si dibuixem amb la mà el que pensem amb el cervell, o dibuixem amb el cervell el que pensem amb la mà. Com deia Anaxàgores, l’home té la intel·ligència en les seves mans. La primera constància d’un fòssil de peix que inicia la sortida de l’aigua per conquerir la terra ferma, fa dos-cents vuitanta milions d’anys, mostra en les seves aletes els cartílags que corresponen als ossos dels dits de la mà. Després, van venir els dinosaures, que ja caminaven, dels quals van aparèixer els ocells, que adaptaren els ossos de les mans en els cartílags de les ales. Més tard, els homínids, que es van fer bípedes, tot alliberant les mans de la tosca funció de caminar. Fins que arribem a doblegar el polze contra de la resta de dits, i així comencem a pinçar objectes. En aquell moment, va començar tot el que som. Sense aquesta prestació, la d’agafar coses, no seríem humans. El dibuix vingué d’aquesta capacitat, unida a la de saber mirar. Si dibuixes, has de saber mirar. La vista i la mirada s’han d’educar, però cada cop aquesta educació és més escassa. No entenc per què les noves tecnologies han d’anar en detriment de la manera tradicional de treballar. Ara tot passa pels ordinadors, per la modernitat del món digital. Ja no es dibuixa. I la mà, tan connectada amb la ment, perd el seu immens poder.

Ser especialista és una mancança, no una virtut

No he volgut mai especialitzar-me. Ser especialista d’alguna cosa és una mancança, no una virtut, perquè expressa el desconeixement que queda fora de la pròpia especialització. Fa molts anys, Mercedes Milà va entrevistar el filòsof Josep Ferrater i Mora i li va demanar quin paper tenia un filòsof a finals del segle XX, el segle de l’especialització. I Ferrater va respondre: «Perdoni. Jo sóc un especialista. Sóc un  especialista en generalitats». Una resposta a l’alçada de la seva gran intel·ligència. Jo tenia un cunyat, que malauradament ja no viu, cirurgià molt reconegut, que deia que la cirurgia posava de manifest el fracàs de la medicina. Criticava la medicina dels protocols i dels especialistes, i reclamava el paper central de la saviesa mèdica, que avui es una espècie en perill d’extinció. Això passa en totes les disciplines. La societat occidental força i premia l’especialització. S’està fent un flac favor a ella mateixa i a l’esdevenidor col·lectiu.

Restaurar edificis perquè tinguin un nou ús

Treballo amb un equip molt petit. La crisi de fa deu anys ens va forçar a racionalitzar-lo. Hem treballat en uns dos-cents projectes, i en desenvolupem diversos alhora. En tots m’hi implico directament. Construïm edificis nous, en rehabilitem i en restaurem. Tota bona rehabilitació afecta a la mobilitat interna del edifici, i en la major part s’acaba modificant l’emplaçament les escales. El compromís amb l’edifici habilitat ha de tenir en compte el seu passat, però sobretot el seu futur. No sóc partidari de restaurar per restaurar, sinó de procurar-li una nova vida de l’edifici. Venècia, per exemple, està perdent vida, perquè acumula molts edificis que no tenen cap altra funció que la decorativa, i no té sentit mantenir edificis tan sols perquè surtin a una postal. Si ens descuidem, a Barcelona pot acabar passant el mateix. D’altra banda, és magnífic quan t’adones que has salvat un edifici; com quan vam transformar el Seminari Diocesà en la Universitat de Lleida, l’església del qual va recuperar la centralitat però amb nous usos. Ara hi ha un bar, una sala d’actes, i uneix els dos claustres. O quan vam remodelar l’Escolania de Montserrat, on una petita capella, sense perdre la funció religiosa, es va transformar en la biblioteca musical de partitures gairebé incunables. Quan li retornes un ús, l’edifici s’aguanta sol.

Per una arquitectura més duradora

Quan pregunto a un amic la longevitat de la casa on viu, se sorprèn i respon improvisadament; potser cinquanta anys, potser cent. Llavors el faig pujar mentalment al mirador del Tibidabo, en un dia clar i, davant aquella estesa d’edificis que van des de Badalona a Viladecans, li demano per la dimensió que creu que hauria de tenir la industria de la construcció si cada cinquanta o cent anys haguéssim de substituir tots els edificis que està veient. Crec que es un exercici que el país s’hauria de fer per entendre la necessitat d’actuar perquè totes o part de les edificacions allarguin la seva vida dos-cents o tres-cents anys. Sinó és així, estarem davant d’una irresponsabilitat mediambiental a nivell planetari. Per tant, l’arquitectura ha de ser més duradora. El temps del patrimoni immobiliari s’hauria d’allargar. Hem d’aconseguir treure el món patrimonial dels edificis de la dinàmica del curt termini, tant defensada pels bancs i les escoles de negoci. Si volem un món sostenible, els edificis han de viure molts anys, i hem d’assumir que la rehabilitació integral, el rejoveniment del edificis ha de ser real, i també que s’aconsegueixin les condicions que ho facin possible.

Algunes obres

Ara mateix estem treballant en la rehabilitació integral de l’edifici que Catalana Occident té al començament del Passeig de Gràcia construït per Sagnier, un arquitecte molt prolífic que va fer quatre-cents edificis a la ciutat, en general força notables. Jo ja havia participat en la primera rehabilitació important que se li feu fa més de trenta anys. L’edifici serà per a ús d’oficines i locals comercials arran de carrer. La rehabilitació pretén conjugar els valors d’origen amb els que li aportarem de nou, no solament del punt de vista funcional i de comoditat sinó en aspectes que afegeixen valors de sempre; l’entrada de llum natural al bell mig de l’edificació o la conversió del nucli d’ascensors com un element articulador dels espais comuns. Les rehabilitacions no han de passar desapercebudes, han de ser prepositives. En el cas de la Facultat de Medecina, vàrem fer més èmfasi en el gran corredor que té com a lloc de trobada, d’exposició o de petits racons per a estudiar, i canviant els accessos verticals per millorar la mobilitat interna de l’edifici. La claredat dels conceptes ha fet que les obres s’hagin pogut allargar trenta anys sense perdre la unitat de la Facultat. A l’escolania de Montserrat, vàrem obrir l’edifici cap a l’interior, fent que les muntanyes fossin visibles. També vàrem reubicar correctament les escales. I ara, darrerament, acabem de guanyar, juntament amb l’equip BAAS, la remodelació de la Vall d’Hebron, un conjunt que requereix una estructuració clara de mobilitat i una presència ciutadana més digna concordant amb la importància del centre hospitalari, el principal del país. De fet, treballar en edificis o conjunts existents és una tasca molt atractiva, perquè no parteixes de zero. Lluís Nadal deia que quan, tot madurant un projecte, trobes que una cosa encaixa és la senyal d’haver trobat la llei secreta del edifici, i que és per això s’hi acomoda de manera tant senzilla. No és en la raresa on rau la bona arquitectura, sinó en la simplicitat. És el “less is more” de Mies van der Rohe.

Concursar és una ocasió per a la recerca

Els nous temps han obligat als arquitectes a enfrontar el desafiament d’haver de concursar per obtenir encàrrecs públics i, de vegades, també privats. Els concursos no són un requisit nou, evidentment. Però sí que és una novetat que tot encàrrec públic hagi de ser adjudicat a través d’aquest mecanisme legal. Malgrat la paperassa consubstancial a la part burocràtica que aquests processos suposen, l’abundància de concursos s’ha convertit en una ocasió per a la recerca permanent, i ens ajuda a nodrir les idees que proposem. L’ànima del despatx s’alimenta de diverses fonts: de la docència, de la participació en màsters, de la lectura activa, dels viatges o de la mateixa tasca de projectar i de construir arquitectura. Però hem descobert que, amb els concursos, a més d’obtenir encàrrecs, hem estructurat un altre espai que s’ha convertit en el gresol on emergeix la substància de la nostra arquitectura.

En favor de l’arquitectura de traçats neutres

L’arquitectura té un paper molt important en l’economia, perquè crea patrimoni immobilitzat. Si suméssim el valor de tot el que hi ha construït a Barcelona, la xifra seria estratosfèrica, gairebé incomptable. Però no tots els edificis haurien de tenir el mateix  valor. Segons la qualitat de la seva construcció, haurien de cotitzar més o menys. Per exemple, un edifici que les formes depenguin molt de la seva funció, s’hauria de cotitzar menys que un edifici d’arquitectura neutra, perquè si mai s’ha de canviar de funció, la construcció funcional posarà mes obstacles i demanarà més reformes que una arquitectura més neutra.

Fer, desfer i tenir molts interessos

Aquest estiu he estat llegint sobre física quàntica, matèria que m’apassiona. No sé si he entès gaire el que revela, però encara sóc un home inquiet, m’interessen molts temes. Algú va dir que la felicitat és tenir moltes coses que ens interessin, i em sembla prou encertat. I tot i que no sóc d’estar a primera línia, sí que m’agrada remenar les cireres. Per això he estat durant anys Vicepresident de la Caixa d’Arquitectes, en diverses Juntes de Govern del Col·legi d’Arquitectes, o President de la Comissió d’Infraestructures de la Cambra de Comerç, on presideixo l’Estudi Llotja: Infraestructures i Territori. Tot això, al costat de les dues dedicacions fonamentals, la docència i a la investigació per una banda, i el despatx professional.

Som del Mediterrani, som del Corredor del Mediterrani.

Sóc entusiasta i lector reincident del llibre Les formes de vida catalana, de Josep Ferrater i Mora, on s’explica molt bé com som els catalans. La tesi general del llibre és “que la vida catalana és com la flor de Grècia llançada sobre aquesta costa d’Espanya, que ha arrelat novament”. Els catalans som mediterranis. Jo, quan baixo pel carrer de Muntaner i veig la mar al fons, ja estic tranquil, perquè la seva sola presència em dóna seguretat. Quan sóc a Madrid, estic desorientat, no sé a on es la mar. A Israel o a Turquia, en canvi, sempre sento on és Barcelona, a més de retrobar-hi els paisatges propers a Tarragona. El mateix paisatge, els mateixos arbres. La manera de ser catalana, la manera de ser barcelonina, la imposa la geografia, la llum, la latitud i la mar. Catalunya és europea, és peninsular i és mediterrània, però, sobretot, és mediterrània. El Corredor Mediterrani no és solament una infraestructura, sinó l’expressió d’un sentiment que s’ha forjat des dels primers pagesos que van arribar a Barcelona l’any -6.500. No és estrany que les exportacions del País Valencià, de les Illes i de Catalunya representin més de la meitat de les exportacions de tot l’Estat, i en això alguna cosa té a veure la Mar Mediterrània.