Marc B. Trepat i Carbonell
Fotografia cedida
TH, 9è VOLUM. Biografies rellevants dels nostres arquitectes

Sr. Marc B. Trepat i Carbonell

Batllori & Trepat arquitectes

Entrevistat 06-02-2018.

No va heretar la passió del pare per l’advocacia, però sí l’humanisme, la integritat i la vocació de servei públic. Afirma que, quan ha de prendre una decisió important, sent una veu interior que l’aconsella ser honest i treballar per als altres. El seu despatx és avui un referent en arquitectura social; les residències per a gent gran que projecten, inspirades en els criteris avantguardistes dels països d’Europa del nord, estan concebudes sobretot per donar servei a les persones. La música ha estat fidel companya de viatge: fa quaranta anys que toca el trombó a l’orquestra de jazz La Locomotora Negra.

El fill petit de quatre germans

Vaig aparèixer quan els meus pares pensaven que ja no tindrien un altre nen; vaig ser una mica com el miracle de Lourdes; la meva mare tenia quaranta-un anys quan es va quedar embarassada de mi, i el meu pare, quaranta-set. Ara és habitual que les dones siguin mares més grans, però en aquella època no era tant normal tenir un fill a aquesta edat, i això que encara no es considerava una gestació de risc. Tanmateix, la meva arribada al món va ser per a la família un motiu d’alegria i felicitat. Per als meus germans, esdevingué una grata sorpresa, i ràpidament em convertiren en una joguina: amb el gran em porto quinze anys, amb el segon, onze, i amb la tercera, vuit. D’altra banda, només vaig poder mantenir relació amb la meva àvia materna, que era modista i una dona molt forta, perquè es va quedar sense marit de jove i va haver de pujar una filla tota sola. Per contra, no vaig tenir l’oportunitat de conèixer la resta d’avis: el pare de la meva mare va morir massa d’hora, amb trenta-cinc anys. Així mateix, el meu pare també va ser, com jo, el fill petit de set germans; conseqüentment, quan vaig néixer, el meu avi patern ja era mort.

El meu pare va viure la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la Guerra Civil

Es deia Cristòfol i era advocat, va morir quan jo només tenia catorze anys. Era un home de caràcter fort i molt treballador: Va acabar la carrera l’any 1936 amb 21 anys mentre treballava al despatx del Sr. Calderó. Va fer la guerra al convent de Sant Francesc de Blanes, com a observador de l’artilleria antiaèria o de costa. Tenia un capità que li feia la guitza i li repetia cada dos per tres: “T’enviaré al front”. Un dia, el meu pare es va emprenyar i li va respondre: “Doncs, envia-m’hi!” I li va enviar. Va viure la batalla més sagnant de tota la guerra, la de l’Ebre. En el decurs de la guerra, va ser ascendit a sergent de comunicacions i va rebutjar dues vegades el nomenament de tinent, em deia que no li interessava pujar tant. De la seva companyia, només en van quedar vius una vintena d’homes, va ser quan l’oncle Paco va oferir fer-li una baixa i anar amb l’ambulància a Barcelona, però ell ho va refusar per fidelitat als homes que manava. Poc després, va decidir que s’havia acabat el bròquil i amb la resta del seu grup va anar caminant camp a través des de l’Ebre fins a la frontera amb França, on va ser traslladat al camp de la platja d’Argelers. S’hi va passar l’estiu del 1939, moment en què va tenir un atac de disenteria que li va fer perdre la vista temporalment. El meu oncle Àngel el va rescatar, però tot passant per la frontera espanyola, el van detenir i va ser traslladat a la presó de Figueres. Quan va aconseguir la llibertat, va tornar a Barcelona, es va casar amb la Maria Lluïsa, la meva mare, i va continuar treballant al despatx de don Calderó. Tanmateix, al cap de pocs mesos el van quintar els nacionals per fer el servei militar. Li va tocar a Madrid. Imagina’t com es devia sentir després de tres mesos de guerra i un any d’exili i presó, que el quintessin just quan començava a endreçar la seva vida. Quan va tornar a Barcelona –gairebé amb trenta anys- va resultar que el títol de llicenciatura en Dret no era vàlid ja que havia estat atorgat per la República. I va haver de convalidar algunes assignatures, cosa que va enllestir ràpidament.

Em considero afortunat: tinc una família fantàstica

Per al meu pare, com altres homes d’aquella època, tenir cura de la seva salut, tant pel que fa a l’alimentació com a l’activitat física, no era una prioritat. Va caure malalt als cinquanta-dos anys i va morir jove: als seixanta-un. Recordo que em van donar la notícia quan vaig arribar a casa al vespre; tornava de la meva classe de música, minuts abans ens havíem petat de riure amb un amic i veí mentre pujàvem amb l’ascensor, i li deia: «No em facis riure, que estem fent molt soroll i el meu pare està malalt». Quan vaig entrar per la porta de casa, hi havia molta gent al menjador, la meva mare de seguida es va apropar, em va abraçar i em va anunciar: «Marc, s’ha acabat tot». Aleshores, vaig arrencar a plorar com una magdalena; encara ara se’m posa la pell de gallina quan ho recordo. El dia després, continuava sent un nen, que amb mirada preadolescent observava incrèdul que, malgrat que el seu pare ja no hi era, les coses continuaven al seu lloc, res no havia canviat de manera radical, tot i que econòmicament va ser un sotrac perquè el meu pare es guanyava molt bé la vida. Però, per sort, el meus germans ja eren grans, tenien feina i van parar el cop. Si no arribo a tenir la família fantàstica que tinc, no sé com ens n’hauríem sortit: em van donar suport econòmic i moral en moments molt difícils; me’ls estimo molt. Mai no els agrairé prou aquest suport.

Fer-se gran amb la mort del pare

Quan el pare va morir, estava cursant primer de BUP. Fins aleshores, tot i que anava passant de curs, no era un alumne gaire aplicat; bon nen, però una mica entremaliat. Com que era el petit de la família, no havia tingut mai responsabilitats i era molt poc madur. De cop i volta, em vaig trobar sense un dels meus principals referents, cosa que em va obligar a aturar-me i reflexionar sobre la vida i la mort. Fins i tot, vaig parlar de la pèrdua del pare amb un dels meus tutors; anava a un col·legi de capellans, i vaig relacionar la seva defunció amb una experiència de fe: abans el meu pare no em podia fer veure aquelles entremaliadures, però ara que no era mortal, tenia la capacitat d’observar-me des del més enllà. Aquella creença em va fer canviar: em vaig posar a estudiar més i vaig treure el BUP amb molt bones notes.

«Sigues honest, treballa per als altres, digues la veritat»

Quan van enviar al meu pare a la guerra, el seu germà, que era òptic, li va proposar de signar-li un certificat per tal d’evitar-ne la incorporació, però ell s’hi va negar: «M’ha tocat i hi aniré, no mentiré pas», li va respondre. Això diu molt del seu caràcter i de la seva integritat moral: no podia suportar la mentida. Una altra vegada, quan ja treballava d’advocat, es va adonar en ple judici que un client li havia ocultat la veritat. Així doncs, davant del jutge, i abans de deixar-lo plantat a la sala, li va etzibar: «Mira’m bé a la cara, perquè no la veuràs mai més». Si bé podia comprendre els errors dels altres, no entenia que algú que s’hagués equivocat fos incapaç de reconèixer-ho i d’intentar aportar una solució. El meu pare ens va transmetre, tant a mi com als meus germans, aquesta integritat; sovint, amb les decisions importants de la vida, en aquells moments en què he hagut de plantejar-me com havia d’actuar davant dels problemes, sento aquella veueta interior que em diu: «Sigues honest, digues la veritat, treballa per als altres».

Amb noranta-tres anys, la mare sempre estava al dia de tot

La mare es va criar sense progenitor, tot i que gràcies a l’àvia va poder anar a l’escola. Va començar a treballar com a secretària del meu pare fins que s’hi va casar i va deixar la feina per cuidar-se de la família. La vaig poder gaudir fins als meus cinquanta-un anys; va morir quan en tenia noranta-tres. Era una persona a qui agradava estar ben informada: llegia el diari cada dia, sovint més de dues capçaleres, malgrat que en els últims anys la vista no li ho permetia i això l’entristia, però igualment continuava escoltant la televisió o la ràdio i estava al corrent de tot. Darrerament, procurava dinar a casa seva amb ella cada dia, era ja molt gran i m’agradava passar una estoneta al seu costat: miràvem les notícies plegats i recordo que, amb els darrers esdeveniments polítics, la seva cara d’espant parlava per si mateixa. Em deia: «Marc, això ja ho he viscut, us esteu equivocant, no val la pena». Tenia molta por, de petita havia experimentat una guerra civil i tenia la sensació que estàvem repetint la història, no volia tornar a passar pel mateix. Una setmana abans de morir, quan ja estava al llit sense poder-se aixecar, encara gaudia parlant amb els seus néts i preguntant-los pels estudis o les parelles. La seva mort, a diferència de la del pare, va ser una notícia esperada i fins i tot desitjada, perquè no volia que patís més; tanmateix, el dia que se’n va anar va ser igualment un cop fort, plorava i plorava, no hi havia res que em pogués donar consol.

A la família no hi havia hagut mai cap arquitecte

El meu pare era advocat, el meu germà mitjà en va seguir les passes i va donar continuïtat al negoci, la meva germana ha treballat tota la vida com a infermera i el meu germà gran, després de passar tres anys com a novici jesuïta, va decidir deixar enrere el celibat i va cursar la carrera de Filosofia i Lletres; ara és catedràtic jubilat de Didàctica de les Ciències Socials (UB). Per tant, no tenia cap connexió familiar dins l’àmbit de l’arquitectura. Sí recordo que, a diferència dels meus dos germans grans, sempre m’havien agradat més les ciències que les lletres. I a COU, l’assignatura de dibuix tècnic se’m donava molt bé.

Gràcies a la música, em vaig decantar cap a l’arquitectura

Estudiava música des que tenia vuit anys; vaig fer solfeig i piano fins a quart curs; a casa tots els germans vam haver d’estudiar música per voluntat del pare. Tinc un piano que em van regalar entre vint-i-cinc amics el dia del meu casament amb la meva dona, que es diu Susanna i és doctora en Psicologia, ballarina, professora de dansa i una companya que ha estat sempre al meu costat i m’ha fet millor persona. Mai agrairé prou la seva ajuda i estimació, i sempre estaré en deute amb ella per la meva absència degut a la meva professió i afició a la música. Me l’estimo moltíssim. Malgrat que m’encanta tocar el piano, el meu instrument és el trombó de vares. Quan vaig haver de triar els estudis universitaris, vaig veure que dins la branca de ciències podia escollir entre una de més tècnica, on s’ubicava l’Arquitectura i l’Enginyeria, i una altra de sanitària: Medicina i Biologia. Com que la sang sempre m’ha fet molta angúnia, vaig decidir centrar-me en les especialitats tècniques. Aleshores, el meu raonament, molt bàsic, va ser: «Els arquitectes fan cases i l’arquitectura és un art. Jo sóc músic, per això faré Arquitectura, perquè té un component més artístic». Recordo el dia que em vaig anar a matricular a la Facultat. Em va acompanyar un amic de música, l’Albert Gassull, que també volia fer Arquitectura. Quan vaig llegir la llista d’assignatures, n’hi va haver una que em va cridar l’atenció: Projectes. I vaig preguntar a l’Albert si sabia què volia dir. Es va quedar sorprès: «Però si això és el que fa un arquitecte abans de construir la casa, com és que no ho saps!», em va respondre, alarmat. Anava molt, molt despistat.

Un primer any a la Facultat molt difícil

Vaig estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, on es matriculaven molts estudiants que procedien d’altres províncies espanyoles. El primer any va ser molt dur: sortia d’una escola molt tancada en si mateixa. Anar a la universitat va ser com navegar a mar obert; t’havies d’espavilar, tant si anaves a classe com si no, ningú no et demanava explicacions. Sovint, pensava: «Marc, t’has equivocat, has triat malament, això no fa per a tu». No entenia el que m’explicaven: em semblava que res no obeïa a normes lògiques. Recordo una conversa que vaig mantenir amb el meu company i amic Pep Ferrés. Em va dir: «Però per què et planteges de deixar els estudis si ets músic? No veus que els edificis, com la música, també tenen ritme?». Vaig pensar que potser tenia raó i em vaig proposar de donar-me un any més abans de prendre una decisió. Per sort, a segon ja vaig començar a enamorar-me de la bellesa de l’arquitectura i a fruir-ne.

Gaudint amb les classes impartides per grans professionals de l’Arquitectura

José Antonio Martínez Lapeña, Josep Antoni Llinàs i Carmona, Lluís Nadal i Oller, Robert Brufau i Miubó  o Jaume Freixa Janariz han estat tant grans arquitectes com excel·lents docents. Vaig tenir la sort de ser alumne seu a les classes que impartien a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès; hi vaig aprendre molt, eren figures que admirava, l’obra dels quals encara em meravella.

Un abans i un després amb l’EPA (Estructura i Projecte Arquitectònic)

Aquesta assignatura, que vaig cursar a sisè, em va marcar, perquè em va oferir la visió global que tan útil m’ha estat en l’activitat professional que he desenvolupat amb posterioritat. La gràcia d’aquesta matèria és que hi havia cinc professors involucrats, cadascun d’una especialitat diferent: projectes, dibuix, instal·lacions, estructura i construcció. Per tant, et permetia portar a terme un projecte executiu: començaves fent les primeres ratlles i acabaves definint la ubicació de l’últim cargol. L’EPA t’ajudava a comprendre que l’arquitectura és la conjunció de diferents coneixements i aspectes, del tot imprescindibles per arribar a l’objectiu final. A més a més, aquesta assignatura reflecteix una concepció de la nostra professió exclusiva del nostre país: els arquitectes espanyols tenen la responsabilitat de controlar tot el procés constructiu i la llei ens fa responsables de la salut de l’edifici durant els deu anys posteriors. En canvi, a un país anglosaxó, per exemple, l’arquitecte és com un artista de l’arquitectura encarregat només de crear la idea, i desvinculat de tot allò que representa el càlcul d’estructures, les instal·lacions, la resolució dels detalls constructius o la direcció d’obra; totes aquestes tasques passen a altres mans. En aquest sentit, la nostra formació, més global, que fa que siguem molt valorats a l’estranger, tanmateix ens crea la dificultat de poder competir amb la creativitat dels arquitectes forans, que no han de reflexionar sobre la concreció realista dels seus projectes.

La responsabilitat de l’arquitecte no caduca

Encara que la llei no en ens fes responsables, de les nostres creacions, durant els deu anys posteriors a la seva construcció, els arquitectes igualment ens en sentiríem; sabem que hem de concebre un edifici amb un alt grau de responsabilitat. Els nostres projectes han d’ésser necessàriament solvents, han de ser construccions capaces de protegir contra les inclemències atmosfèriques, han de funcionar bé, s’han de mantenir dretes durant anys i, a més a més, el seu manteniment ha de poder ser com més econòmic i còmode possible.

Fundació de Batllori & Trepat Arquitectes el 2002

Vaig començar a col·laborar amb el meu soci actual, Antoni Batllori, quan encara estudiava a l’Escola. De seguida ens vam entendre, i quan vaig acabar els estudis, em vaig quedar al seu despatx. Treballem junts des del 1990. L’any 2002 vam fundar la firma actual: Batllori & Trepat Arquitectes, en la qual treballa ara el meu fill Marc, que també ha estudiat Arquitectura; el meu segon fill, l’Albert, ha optat per la Comunicació Audiovisual i ens ajuda en la presentació de les imatges en obra acabada, web etc. Avui, el despatx disposa d’un equip de sis professionals, estructurat en dos grans vessants, l’edificació i l’urbanisme, i cada soci fundador és especialista en un d’ells: l’Antoni s’ocupa dels temes d’urbanisme, mentre que, per la meva banda, em faig responsable de les edificacions. Ara, però, centrem la nostra activitat en el disseny d’entorns per a persones grans amb demència, sense oblidar altres projectes com la restauració, habitatges i l’urbanisme. L’arquitecte actual ha deixat de ser generalista per especialitzar-se la qual cosa dóna un valor afegit a la seva feina.

Un estudi conformat per persones diverses amb inquietuds diverses

Aquesta és la nostra peculiaritat: cadascú té la seva parcel·la i entre tots ens enriquim. No vull tallar les ales a les passions dels meus col·laboradors; a més, m’interessa tot allò que em pugui aportar coneixement, malgrat que no sigui de la meva especialitat; i és que, com és lògic, no puc abastar-ho tot per falta de temps. Aquests perfils professionals polièdrics ens permeten assumir projectes diversos; quan ens arriba un encàrrec centrat en la rehabilitació, podem assumir-lo perquè tenim la Marta Urbiola, per exemple, una enamorada d’aquest àmbit. De la mateixa manera, si ens sorgeix l’oportunitat de desenvolupar un tema urbanístic, comptem amb Antoni Batllori; el nostre equip redacta tot tipus de planejaments, per ajustar el territori a l’activitat de les persones. I si ens arriba un projecte d’habitatges sé que puc disposar de Víctor Sabatell, un expert en disseny residencial. Naturalment, si se’ns presenta la construcció d’una nova residència de gent gran –la meva especialitat–, és on em sento més fort i il·lusionat. Malgrat que cadascú se centra en la seva àrea predilecta, també compartim els projectes i intercanviem opinions, som un veritable equip del qual em sento molt orgullós.

Hem deixat la crisi enrere

Ara podem afirmar que estem allunyant-nos de la davallada econòmica; hem aconseguit recuperar-nos de la situació en què vam caure el 2007 i, si en algun moment ens cal créixer, estem preparats. Hi ha despatxos que, malgrat la crisi, han pogut mantenir-se durant aquests darrers anys, com nosaltres, gràcies a la seva aposta per l’especialització o pel desenvolupament de nous projectes a l’estranger.

Restauració d’edificis emblemàtics

Gràcies a les gestions realitzades per una de les nostres arquitectes especialistes, Marta Urbiola, estem restaurant l’hivernacle de la Ciutadella de Barcelona. El projecte ha comprès la restauració integral i global de tot l’edifici: l’estructura interior, les fusteries de ferro, les canals i desaigües i, finalment, les decoracions, interiors i exteriors, segons la recreació de les decoracions florals que s’havien descobert.

No tots els edificis s’han de restaurar

Recentment, el nostre despatx es va encarregar de restaurar un edifici que estava molt malmès, vell i brut. Quan vam començar a netejar-lo i vam descobrir tot allò que s’hi amagava, a sota, ens vam quedar meravellats. Hi havia uns paviments de ceràmica espectaculars, amb sanefes, i uns falsos sostres amb uns artesanats excepcionals. Evidentment, no ho podíem ignorar, havíem de restaurar tot aquell patrimoni arquitectònic; hi vam tenir molta feina. Edificis com aquest han de ser necessàriament restaurats, i és una vergonya quan no es té prou cura de perllongar-ne la vida. Tanmateix, considero que no tots els immobles requereixen aquesta atenció. Primer de tot, l’arquitecte ha de saber analitzar amb detall els valors patrimonials de cada obra, i actuar en conseqüència.

Un rebedor de trenta-sis metres quadrats

Una vegada una senyora de vuitanta anys em va encarregar un habitatge unifamiliar a la Conca de S’Agaró molt peculiar: volia un rebedor molt gran. Quan vam enllestir l’avantprojecte i va venir a veure els plànols de la seva nova casa, va tenir una gran decepció, i em va dir: «Marc, no m’has entès, t’he dit que el vull molt gran». Pensava que aquells quinze metres quadrats li agradarien, però era evident que no en va tenir prou. Així doncs, li vaig respondre: «No es preocupi, torni d’aquí dues setmanes». Vaig refer el projecte i vaig ampliar el rebedor, que ara feia trenta-sis metres quadrats en doble altura. A més a més, hi havia una escalinata, com la de Sissí però moderna, que pujava fins a la sala d’estar de la seva suite. Quan va tornar i ho va veure, em va pagar amb la seva cara de felicitat. Hi va viure els últims catorze anys de la seva vida; era una senyora entranyable, que em va fer gaudir molt de la meva professió: venia a totes les visites d’obra i va gaudir tant amb tot el procés, que la seva energia se’ns encomanava. Ho recordaré com el millor projecte d’habitatge en el qual he intervingut.

Experts en arquitectura social

Treballem tota l’arquitectura residencial, habitatges familiars i col·lectius, però especialment la vinculada a persones amb dependència, com residències per a gent gran o per a persones amb malalties mentals. Coneixem aquest sector en profunditat i ajustem el disseny arquitectònic a les seves necessitats. Que sigui especialista en aquesta matèria respon a la meva trajectòria professional; l’any 1992, després de la bogeria olímpica, el telèfon del despatx va deixar de sonar, quan jo ja tenia un fill petit, la qual cosa va fer que hagués de buscar alternatives per tirar endavant la família. Per aquesta raó vaig decidir acceptar l’oferta d’entrar, el 1993, com a arquitecte dins el Servei d’Inspecció de la Direcció General d’Afers Socials del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Hi treballava al matí, mentre que a la tarda anava al despatx. En aquest departament, no només em vaig dedicar a comprovar que les residències complissin la normativa vigent relativa als espais, sinó que volien un equip multidisciplinari que fes una mica de tot. Per tant, la meva activitat va haver d’encabir tant la part tècnica com la humana: quan presentaven denúncies sobre algun centre, com de possibles maltractaments o desnutrició, hi havia d’anar a comprovar-ho. Depenent del meu informe, es tramitava o no la sanció. Aquesta feina em va oferir un coneixement exhaustiu, tant de la normativa que regeix aquests edificis com de l’activitat humana que tenia lloc a dins. Vaig visitar moltes residències. Va arribar un moment, però, l’any 1997, que vaig decidir aturar-me: ja tenia trenta-cinc anys i no podia continuar amb aquest ritme de feina de sol a sol. Havia de prendre una decisió: o em preparava les oposicions per quedar-me a l’Administració o apostava per la meva passió, l’arquitectura social. Sembla ser que al final vaig prendre la decisió encertada; al despatx, no hem deixat de créixer, hem desenvolupat abastament aquesta especialització, em sento fort i compromès amb aquest àmbit, i hi estem treballant molt.

Residència el Mirador de Mataró: premi del públic

La residència el Mirador de Mataró està projectada en quatre nivells i compta amb cent vint-i-sis llits. Cada unitat de llar disposa d’espais de convivència, serveis generals i dormitoris, tots dobles i amb bany. El nostre projecte va ser el més votat pel públic a la III Mostra d’Arquitectura del Maresme. D’altra banda, hem projectat diverses residències més, i hem ajudat a reformar-ne també, per tal de millorar una atenció que ha d’estar sobretot centrada en la persona.

Conferències sobre els centres per a la tercera edat

He viatjat per diversos països nòrdics per conèixer en profunditat el funcionament de les seves residències; són les més avançades del món pel que fa a l’atenció que ofereixen a les persones grans. He tingut l’oportunitat d’assistir a moltes conferències sobre aquesta temàtica, i ara és a mi a qui conviden per impartir-les. Sovint he hagut d’oferir xerrades a gent que no és arquitecte, i lluny d’avorrir-los amb complexitats tècniques, m’he centrat a explicar-los de quina manera hem de concebre l’arquitectura destinada a la gent gran. Amb aquest fi, vaig crear una carta de presentació composta per quatre paraules: Artistic, Technical & Social Architecture (CLAIM), que ara defineix la filosofia que guia el nostre despatx.

CLAIM: quan l’arquitectura millora les condicions de vida

Tots estem d’acord quan afirmem que l’arquitectura és un art, perquè treballem amb la llum, la textura, el color o el volum, entre altres coses. I també no hi ha discrepàncies quan apuntem que engloba qüestions tècniques, ja que construïm estructures, instal·lacions o apliquem criteris de sostenibilitat, per exemple. Tanmateix, sovint se’ns oblida que l’arquitectura té un tercer component, que no podem obviar ni menysprear, perquè és el més important: la vessant social. Resumint: la part artística representa el què; la part tècnica, el com; i la part social, el perquè. Si no contemples el per què, de què et serveix el què i el com? I si aquest per què és una persona amb demència, quan et planteges què li passa o què necessita, pots aleshores aconseguir dissenyar un espai òptim. No obstant, si només penses l’arquitectura des de l’art o la tècnica, segurament aconseguiràs un edifici preciós… però donarà realment un bon servei? La resposta és no, sempre. D’altra banda, aquesta concepció pot extrapolar-se a altres tipus d’arquitectura, ja siguin oficines, hotels, escoles o habitatges. Segons el meu punt de vista, l’arquitectura és aquella disciplina que s’encarrega de dissenyar l’entorn de les persones amb l’objectiu de millorar-ne les condicions de vida. Una vegada, en una visita a una residència de Copenhaguen, vam veure que a una de les parets havien escrit una frase en anglès que ens va agradar molt i que defineix el nostre esperit quan projectem una residència: «Ens esforcem per afegir vida als anys i no necessàriament anys a la vida».

Perdre la memòria no significa no tenir sentiments

Als països nòrdics, la gent gran que està ingressada a les residències roman normalment molt tranquil·la, i no és una casualitat. Una persona amb alguna demència potser ha perdut la memòria però continua tenint sentiments, i n’has de ser conscient quan dissenyes un espai destinat al seu benestar. L’arquitecte ha d’aconseguir que aquesta persona percebi el seu entorn com un lloc amable. Tanmateix, si la persona ha de lidiar amb un espai insensible a les seves necessitats, massificat i habitat per quaranta persones més que es mouen, es belluguen o criden, l’estrès i l’angoixa predominen. Com hi pot contribuir l’arquitectura? Podem aportar solucions en molts aspectes. Primer, eliminant els estímuls negatius, tot introduint-ne de positius: podem treballar amb la disposició dels espais, els colors, la llum, les zones verdes… Per exemple, sempre eliminem els paviments brillants, ja que la persona amb dificultats de visió pot creure que allà hi ha un forat i agafar por de caminar-hi. També, solem distingir el paviment de la paret amb colors diferents, per ajudar-les a veure’n els límits. La disposició d’unitats d’atenció petites, amb un nombre limitat de persones també és una decisió encertada, l’eficàcia de la qual ja ha estat comprovada. Ara bé, a l’hora de traspassar el model d’atenció dels països nòrdics a Espanya o Catalunya cal tenir en compte les diferències culturals que ens separen; no obstant això, és evident que hem de procurar d’inspirar-nos-hi, perquè han tingut la voluntat de millorar i de posar els recursos suficients; el seu sistema funciona millor que el nostre.

Fa quaranta anys que sóc membre del grup de jazz La Locomotora Negra

Cap el final dels anys seixanta, el meu germà gran va fundar amb uns amics un quintet de jazz clàssic anomenat La Locomotora Negra, i el 1971 van debutar a La Cova del Drac durant unes sessions de divulgació. En aquell temps, estudiava el piano, però als catorze anys em van regalar un trombó de vares, que vaig començar a tocar de manera autodidacta. Al curs següent, vaig decidir matricular-me al conservatori, i aquell mateix any vaig començar a assajar amb La Locomotora Negra. Recordo que vaig debutar amb el grup dalt d’un escenari l’1 de desembre del 1978, amb setze anys; aquest 2018 compleixo quaranta anys tocant-hi. El grup va anar ampliant el nombre dels components, en l’actualitat hi ha disset músics; molts som germans o descendents dels primers fundadors. Tots som amics, i tenim edats diverses; hi ha membres que tenen ja més de setanta-cinc anys. Ens hem proposat com a objectiu que l’orquestra continuï actuant almenys fins que compleixi el seu cinquanta aniversari, que serà l’any 2021. Aleshores, decidirem si continuem o ens acomiadem dels escenaris.

La música ha estat una fidel companya de viatge

Sempre he estudiat música, però quan estava a la universitat em costava molt compaginar-ho. Si vols tocar bé un instrument, has d’igualar el nombre d’hores d’assaig amb el temps que dediques a estudiar, i m’era impossible aconseguir aquesta entrega, perquè als matins estava a la universitat, i em passava les nits sense dormir, assajant i acabant feines pendents de la Facultat. Vaig decidir que havia d’aturar aquell ritme frenètic d’activitat i centrar-me en l’arquitectura. Finalment, vaig deixar el conservatori i vaig començar a assajar per lliure. Malgrat tot, la música sempre m’ha acompanyat; La Locomotora Negra m’ha permès continuar mantenint viva aquesta passió.

El jazz té components arquitectònics

Crec en la interrelació entre totes les arts, sempre hi pots trobar punts en comú. La música, i concretament el jazz, també té característiques arquitectòniques: s’estructura en un mapa o graella, que són uns requadres en els quals es disposen els acords que hi ha a cada compàs. Normalment, un tema està compost per trenta-dos compassos amb un pont, és a dir, hi ha vuit compassos que es repeteixen, vuit més que són una variació, i uns altres vuit que tornen a repetir-se i són com els primers. Aquesta estructura de trenta-dos compassos, on s’ubica l’acord harmònic de cada compàs, és el que anomenem estructura i, sobre ella, els músics improvisem: inventem melodies i formes, però ho fem sobre una base que ens sustenta. A l’arquitectura ocorre alguna cosa similar: també dissenyem una estructura, que aguanta tot l’edifici, i a sobre improvisem una distribució o una altra. Evidentment, el tipus d’improvisació és diferent en les dues arts, perquè el jazz s’inspira molt en el moment, t’expresses diferent amb l’instrument segons el públic que hi hagi a la sala aquell dia i la interacció que s’hi hagi creat, o depenent també de l’estat anímic: si et sents trist o tens ràbia, tocaràs l’instrument amb un altre esperit. Això no passa amb l’arquitectura. D’altra banda, hi ha altres conceptes que aproximen ambdues arts: el contrast musical d’una nota més forta que acompanya a una de més fluixa, troba el paral·lelisme en l’espai arquitectònic que conté una zona fosca i una altra d’il·luminada, per exemple. Les arts sempre estan interconnectades, ja que és una de les eines que disposa l’ésser humà per expressar els sentiments i les sensacions; en definitiva, l’empra per comunicar-se.

Podem aportar molt al món

Ens hem pensat que érem molts i que ho podíem aconseguir, i no hem valorat l’absoluta manca de respecte i honestedat que caracteritza l’Estat espanyol. Sap greu que encara no siguin capaços de veure la voluntat que mou tot el nostre poble. Som alguna cosa més que els seus súbdits, podem aportar molt al món, i Espanya també se’n podria beneficiar. Tanta gent no pot estar equivocada; pot estar enganyada, però no errada.