Text del 2001
«Cada cop es requereixen més permisos i llicències, i en aquest sentit, un jurista és un bon complement per a un arquitecte»
Antonio Castro Fernández és propietari, juntament amb els seus fills Francesc i Manel, de l’assessoria jurídica que duu el seu nom. El més madur d’aquest tres catalans, a més d’ostentar el títol d’advocat, s’està doctorant en arquitectura legal. D’aquí que el seu bufet estigui especialitzat en dret immobiliari, en dret de construcció i en urbanisme.
L’estreta col·laboració que mantenen regularment amb despatxos d’arquitectura catalans els ha ensenyat que “els arquitectes tenen cada dia més assumit el seu paper. El que passa és que treballen amb un element d’interpretació difícil per als juristes, el territori.” Manel Castro, lletrat com el pare, reconeix que “el col·lectiu d’arquitectes està menys avesat a redactar i emplenar documents que el d’advocats. Malauradament, cada cop es requereixen més permisos i llicències, i en aquest sentit, un jurista és un bon complement per a un arquitecte.” No és estrany que els coneixements de Francesc Castro, enginyer, juguin un paper vital al bufet a l’hora d’avaluar l’execució de projectes.
Tant ell com el seu germà han disposat en tot moment de l’orientació i del suport paterns, però tenen molt presents els estius que han passat a peu d’obra abans de començar a obrir-se camí en el món de l’assessorament. Al progenitor li agrada pensar que ha transmès als seus fills i deixebles “uns principis generals sobre el respecte a la natura, la convivència entre ciutadans i territori i entre ciutadans i ciutadans.” Al llarg dels anys, els dos joves han hagut d’aprendre a treballar junts: “Cal que enfoquis de manera correcta la doble relació, professional i personal, que es crea en casos com el nostre.”
La seva mare, Àngela, enginyera informàtica, professora universitària i assessora de la Mútua Intercomarcal, és sens dubte una peça clau perquè aquestes relacions laborals i familiars es desenvolupin amb harmonia: “Tant a casa com al despatx, sempre tots hem posat els problemes i inquietuds sobre la taula. Els quatre opinem sobre urbanisme i dret, en resum sobre urbanitat.”
“Formular hipòtesis referents al futur de les persones és molt més arriscat que formular-les sobre les institucions”, assegura el fundador del bufet. “No obstant això, en l’àmbit en què treballem, efectuar càlculs a llarg termini és fonamental. De vegades fins i tot hem d’assumir el risc d’equivocar-nos.” Fins ara, però, el bufet A. Castro destaca per l’encert amb què duu a terme el desenvolupament urbanístic de Terrassa. “Hem participat en molts de projectes emblemàtics a la nostra ciutat.”
Només uns quants exemples. Antonio Castro ha estat secretari de l’Associació Administrativa de Cooperació de Can Roca I, “un sector d’urbanització prioritària de 228.000 metres quadrats.” Actualment és secretari de la Junta de Compensació de Can Roca III, 130.000 metres quadrats de terreny, i assessor del Patronato Municipal de la Vivienda de Cercs. En definitiva, “projectes que en un espai de 15 anys han transformat totalment la vila i l’han situada en una altra escala de planejament urbanístic.”
En urbanisme, exercir com a assessor extern té un handicap considerable, i és que, “a diferència de quan treballes dins una empresa, no et permet practicar la prevenció, de vital importància en construir un edifici o ordenar un territori. En qüestions com aquestes no pots improvisar. Ara bé, l’advocat intern està en tot moment exposat a perdre l’objectivitat. Tanmateix, sempre has d’anar amb la legislació a la mà, perquè la realitat normativa és la que s’acaba imposant.” Els tres són conscients que, “des del punt de vista pràctic, actualment hi ha més traves de les que hi havia abans.”
No els sembla, però, que la pressió normativa sigui perjudicial, ja que impedirà “que es tornin a cometre els disbarats urbanístics que en el passat van proliferar al territori català.” Així, tots ells estan d’acord a aprovar la gestió de la Generalitat en aquests afers.
Tot i el bosc burocràtic que s’ha de travessar per obtenir l’aprovació d’un projecte, aquests terrassencs valoren molt positivament el fet que en l’actualitat el punt de vista de la ciutadania es prengui en consideració: “En aquests moments s’està revisant el Pla general de Terrassa i s’ha redactat un avanç de la proposta inicial per sotmetre’l a l’opinió dels veïns. Ara bé, l’Administració és qui sempre acabarà dient per on ha d’anar el llapis.”
Saben molt bé que, malauradament, les influències i les pressions són el pa de cada dia en el sector immobiliari, però també han après que “un bon equip de professionals qualificats i de prestigi facilita en gran manera a qualsevol societat l’execució de les seves actuacions. És fàcil predir a quins despatxos aniran a parar els projectes de més complexitat, no per manipulacions, sinó per les seves capacitats de treball, que superen moltes altres empreses del sector.”
Els Castro tenen clar el seu paper en tot aquest entramat: “Facilitem tots els serveis d’assessorament urbanístic: planejament, gestió i disciplina. En el món dels immobles i de la construcció, tramitem des de demandes i reclamacions per vicis de construcció fins a la redacció de projectes i representació dels ens administratius.” El seu despatx es troba integrat dins el grup d’empreses promotor Inmovalero, en el qual més d’una vintena de persones vetllen perquè tots els assumptes arribin a bon port.
En més d’una ocasió la resolució d’un problema passa per anar als tribunals, “però únicament en els casos dels vicis de construcció, i de vegades fins i tot contra arquitectes. En aquests assumptes hem de parlar de sumes considerables.” Per a Antonio Castro, “es tracta d’un tema apassionant, que en molts d’aspectes fins i tot supera l’urbanisme. Tenim plets que sobrepassen el miler de fulls. Amb la Llei d’ordenació de l’edificació, que va entrar en vigor el 2001, tot va canviar, ja que fins aleshores el Codi Civil només contemplava els vicis ocults, que s’havien de manifestar en sis mesos, mentre que els altres es regulaven en virtut de la responsabilitat civil desenal.”
L’experiència els ha ensenyat que “poques vegades un projecte comença i acaba com estava previst.” El problema és sovint “l’excessiva flexibilitat de l’arquitecte, que no revela al propietari que certes coses no es poden fer.” Antonio Castro recorda com, “en un congrés, quan vaig denunciar aquesta pràctica, un arquitecte va argumentar que si actués d’una altra manera no podria donar de menjar als seus fills.” Sens dubte, el món de l’arquitectura legal és captivador, un món on el trípode que constitueixen Antonio, Francesc i Manel Castro té moltes coses a dir.
