Text del 2001
“El que s’ha de fer és actuar sempre rectament i èticament per no perjudicar altri”.
Aureli Bofill exerceix a Reus des del 1964, any en què va acabar els estudis i va decidir començar la seva carrera professional: “El primer que vaig fer va ser establir-me. Jo no tenia cap familiar ni conegut que fos advocat i, per tant, no vaig poder fer pràctiques enlloc.” Tot sol, doncs, es va llençar a l’aventura, però aviat la sort va trucar a la seva porta: “Al cap de dos o tres mesos d’haver-me col·legiat, un dels millors advocats de Reus, Pere Navarro, em va dir que buscava un passant i em va proposar de treballar amb ell.”
Van col·laborar junts els dos lletrats fins fa menys d’un any, quan el més gran es va jubilar: “Sempre he estat el seu lleial col·laborador. Vaig portar durant molt de temps tota la qüestió penal i civil del seu despatx i, al mateix temps, he mantingut el meu portant temes propis.”
Als dotze anys va descobrir la seva vocació pel dret i està molt orgullós d’haver-la pogut satisfer, sobretot amb l’ajuda i el sacrifici dels seus pares, Aureli i Magdalena, que van fer tot el que van poder perquè ho aconseguís: “De jove ja tenia claríssim que volia estudiar dret i després convertir-me en advocat. De totes formes, el camí no va ser gens fàcil, els negocis del pare no anaven gaire bé en aquell moment i vaig haver de compaginar els estudis amb la feina.”
Fer la carrera per lliure no era gens senzill, però amb voluntat de ferro Aureli Bofill va aconseguir el que s’havia proposat: “Cada juny em presentava als exàmens, però a classes no hi podia assistir. Això comportava un esforç molt gran, però sempre he estat un gran lluitador i vaig aconseguir el títol i començar a exercir.” Llavors, la col·laboració amb Pere Navarro va fer que trobés el mestre que no havia pogut tenir.
Aureli Bofill fa memòria de la primera vegada que va anar a judici i de com li va costar guanyar-lo: “Era un assumpte que havia arribat al meu despatx particular i en què m’havia d’enfrontar a un dels millors advocats de Tarragona que, a més, era un gran orador. Jo estava tan nerviós que em vaig fer un bon embolic, però el jutge va tenir un gest que sempre li agrairé: em va cridar i em va tenir una estona al seu despatx calmant-me, em va explicar que els judicis no es guanyen per ser millor o pitjor orador, sinó segons l’assumpte i la forma com es desenvolupa. Les seves paraules em van reconfortar i tot va sortir molt millor.”
No obstant això, no és un advocat combatiu en el sentit de voler arribar a judici de totes totes, sinó que sempre procura assolir un pacte amb la part contrària perquè pensa que és la millor solució: “A vegades els clients d’una part o de l’altra impedeixen arribar a un acord i aleshores no queda altra alternativa que presentar-se davant d’un jutge, però penso que tant els meus companys com jo intentem convèncer-los sempre que un bon pacte no perjudica cap de les parts i, en canvi, en el cas d’una sentència això ja no es pot afirmar categòricament.” La idea generalitzada, tanmateix, és que els joves són molt més combatius: “Crec que no és així, el que passa és que entre les noves generacions hi ha alguns lletrats que no tenen clares les normes deontològiques de la professió, i és això el que s’ha d’intentar esmenar.” I es corregeix a les escoles de pràctica jurídica, d’una de les quals ell és professor: “La massificació ha fet que hi hagi advocats que no tinguin prou clara l’ètica de la professió i per això a les escoles s’hi està posant molt d’èmfasi.”
L’Escola de Pràctica Jurídica de Reus segueix un sistema de funcionament molt pràctic, perquè es procura que els joves advocats aprenguin a conviure amb els problemes diaris que es trobaran en l’exercici de l’advocacia: “Tenim una escola judicial simulada, cosa que vol dir que de teoria en toquem ben poca. Bona part del que fem són pràctiques i fins i tot tenim un jutge i un secretari que fan treballar els alumnes en plets estàndards, dels quals han de complir tots els tràmits processals en el termini establert.” D’aquesta manera, després d’un any de treball intens, els joves poden posar-se a exercir sense necessitat de superar una passantia: “Tot i així, crec que, si es fa passantia, s’ha de cobrar. A mi em van pagar durant els tres anys que vaig treballar com a passant i penso que ara s’ha de continuar fent. El que és evident, però, és que un jove que s’està formant no pot pretendre rebre el mateix que un professional amb experiència que ja pot portar tota mena de casos.”
La seva experiència en el camp penal i civil és extensa. Això l’ha fet copsar què és el més destacat en cada situació: “En els temes penals s’ha de tenir molt en compte tota la qüestió processal, els recursos. Recordo un assumpte en què em vaig adonar que el jutge havia comès un error en l’acte d’inculpació, però no vaig fer les al·legacions fins al moment de la vista oral. Això va comportar que es revoqués tot l’expedient i, quan va tornar a arribar, ja havia prescrit. Si hagués fet el recurs de bon principi, l’haurien corregit i el meu client no hauria tingut gaires possibilitats; en canvi, vaig jugar amb la llei i vaig aconseguir que l’absolguessin.”
Malgrat afirmacions com aquesta, té molt clar que la idea de justícia i d’honestedat de cadascú juga un paper fonamental en l’exercici de la professió: “El que no pot fer un advocat és abusar del dret per perjudicar l’altra part o terceres persones. El dret de defensa està reconegut a la Constitució, però el que s’ha de fer és actuar sempre rectament i èticament per no perjudicar altri.” En el camp del civil, els lletrats també toquen molt els assumptes matrimonials: “Quan arriben separacions al despatx, sabem que encara hi pot haver alguna solució i que aquella parella és a temps de trobar la forma de continuar vivint junts; amb els divorcis, però, això ja no passa.” I segueix: “En el tema del matrimoni, com en molts altres, si l’advocat pogués fer medicina preventiva els casos es resoldrien d’una forma molt diferent, però normalment els problemes ens arriben en un estat de degradació tal que ja hi ha poca cosa a fer.”
Pel que fa al món empresarial, Aureli Bofill Roig tracta sobretot amb petites i mitjanes empreses que busquen bons consells en un professional amb molta experiència: “Els recomano el que em sembla que han de fer, però també cal tenir present que jo només sóc una peça més dins de l’engranatge d’una empresa, el qual també inclou economistes i assessors laboralistes que hi diuen la seva.” De fet, això ja forma part de la idiosincràsia de les companyies modernes: “En una empresa hi ha moltes tecles a tocar i l’important és que se sàpiguen posar en comú els consells de totes les persones que el que volem és trobar la millor sortida en tots els camps.” Un dels problemes que es presenta sovint a l’advocat és el de la successió: “Tècnicament no són assumptes gaire complicats, però sí que ho són des del punt de vista humà, perquè normalment el pare es mostra molt reticent a deixar que els fills portin l’empresa i ell quedar-se’n una mica a l’ombra.”
