Text del 2001
“L’empresari té un esperit característic i mira al futur amb il·lusió, oblidant els problemes del present”.
Carles Campins és advocat des del 12 de juliol de 1951, data del seu naixement. Fill d’una família vinculada al món del dret –el seu avi patern, Joan Campins Garriga, va ésser durant molt anys oficial major de la notaria Crehuet de Barcelona, i el seu pare, Josep Anton Campins Lorenzo, va treballar prop de cinquanta anys com a oficial primer, a les notaries d’en Federico Trias de Bes i Giro i d’Ignacio Zabala Cabello–, era lògic que Carles es veiés matriculat a la Facultat de Dret abans que a l’escola.
Quan l’any 1973 va acabar la carrera es va introduir en la professió a través de la passantia, com feia gairebé tothom en aquell moment: “L’ensenyament era inexistent, l’únic sistema per conèixer el funcionament de l’Administració de justícia, era entrar en l’engranatge d’un despatx.” Malauradament, el bufet no va significar per a ell una vertadera escola de pràctica jurídica: “El passant no era considerat com un advocat que s’incorporava a la plantilla, sinó que les tasques que t’assignaven no oferien cap mena de formació, eres una mica el noi dels encàrrecs, però sí que veies els escrits i documents d’un expedient, per exemple, i així aprenies.”
Després va obrir el seu propi despatx i, a poc a poc, van anar arribant clients que en van portar d’altres, sempre esperonats pel bon tracte i la feina ben feta d’aquest lletrat. En l’actualitat, però, cal fer referència als canvis en la metodologia de treball que han suposat les noves tecnologies, especialment per a professionals que treballen sols, com és el cas d’en Carles: “Realment, la persona que no ha volgut afegir-se a l’avanç tecnològic, penso que ha comès un error greu, i més si treballa sol com és el meu cas. Jo mateix sóc qui haig d’assumir totes les tasques professionals que hi ha dins d’un despatx, des de saber com s’obre un expedient fins a com es tanca, com es tramita, o de quina manera s’ha de fer un escrit, només per posar alguns exemples.”
El sistema actual de treball, doncs, sembla que li facilita molt les coses: “És infinitament millor que el que existia fa pocs anys, és a dir, fins que no es van aplicar sistemes informàtics en els despatxos, la feina física d’elaborar demandes, de fer contestacions, de preparar els escrits, de buscar jurisprudència, tot això s’havia de fer cas per cas, i no servia per a d’altres ocasions. Ara, en canvi, no solament pots actuar a través de formularis, sinó que tens tota la documentació a la pantalla.” I encara hi afegiria una altra eina fonamental per al lletrat: “La telefonia mòbil m’ha estalviat moltes hores de despatx, perquè ara ja no cal que sigui sempre a l’oficina per poder atendre les trucades.”
L’any 1973, quan en Carles Campins es va començar a introduir en els despatxos d’advocacia, no tenia encara clar quina seria la branca de treball que més el seduiria, però ben aviat va descobrir que l’àmbit laboral el cridava: “Vaig treballar per a un advocat laboralista que em va fer conèixer amb tot detall els mecanismes de treball del sector, i això ha fet que no abandonés mai tot el que hi fa referència: temes de reconversió industrial, de regulacions d’ocupació, d’acomiadaments, de Seguretat Social, etc.”
Més enllà del dret laboral, i cercant millorar els seus coneixements legals, de l’any 1984 fins al 1994, en Carles va desenvolupar les tasques de director de recursos humans en diverses empreses del sector farmacèutic nacional i multinacional: “La vivència pura i específica en el món laboral m’ha portat a descobrir els engranatges de funcionament de l’empresa i del treballador. Per això he defensat indistintament tant l’un com l’altre.”
De totes formes, des del despatx, assisteix bàsicament un teixit format per petits i mitjans empresaris: “L’empresari petit i mitjà a l’any 2001, i més encara al 1973, era i és una persona amb més vocació que formació. El seu capficament en la viabilitat de l’empresa és tan gran que és l’últim que detecta que aquell projecte és inviable; és com el capità de vaixell que s’enfonsa amb la nau perquè no vol abandonar-la per molta aigua que hi entri.” Això comporta, tanmateix, situacions realment difícils i traumàtiques: “Són situacions que es donen sobretot perquè els costa i els dol prendre les decisions en el moment oportú, i escolten més el cor que el cap. L’empresari té un esperit característic: mira al futur amb il·lusió, oblidant els problemes del present.”
L’experiència ha portat en Carles a entendre que la seva relació amb el client superava la frontera purament i simplement professional per traslladar-se a l’esfera personal: “S’acaba establint una relació d’amistat amb l’advocat i això ens porta a compartir moltes coses, perquè arriba un moment que aquest client entén que el problema no és només seu, que tu també l’ajudes a superar aquella situació i que la confiança que et va dipositar un dia amb certes reserves, cada vegada és més absoluta. Tot això constitueix una base que acaba sent definitiva i sòlida amb el pas del temps.”
Així doncs, després de gairebé trenta anys, Carles té amics incondicionals entre els seus clients: “Han assumit que ets la persona més pròxima i que al llarg dels anys has estat tu el que t’has fet teus els seus problemes i que els has buscat sempre la millor solució.” Aquesta relació tan estreta fa que l’advocat no s’ocupi només de les qüestions empresarials: “Se susciten en la vida de les persones molts canvis personals que poden significar alteracions dels vincles matrimonials, dels vincles amb els pares, amb els fills o els coneguts, i això et pot obrir altres projectes de treball. És a dir, el sistema d’assessorament s’enriqueix amb tot el que és la vida d’aquella persona, i no solament la seva vida, sinó la de tot l’entorn familiar.”
El vestit a mida podria ser la gran solució pels despatxos unipersonals com el d’en Carles Campins, i ell està convençut que, per molt que la tendència actual sembli assegurar el contrari, aquest és el camí del futur: “Ens ha arribat de fora la idea que el bon advocat és aquell superespecialista, però jo penso que, per molt bo que sigui, si abandona tots els altres àmbits del dret, és una mica com aquella fotografia d’un paisatge en què només es focalitza un petit punt. Aleshores, la mancança de visió externa li fa perdre una percepció important que no perd el lletrat que sent especialista, entén una mica de tot.”
L’important és, doncs, ser conscient dels propis límits i imposar-se una disciplina de treball importantíssima: “He defensat fins al límit l’autodisciplina.” I és que l’atletisme forma part indissociable de la vida de Carles: “Encara avui competeixo, i penso que precisament ha estat aquesta afició aplicada a la feina la que m’ha convertit en una persona professionalment diferent.” I s’explica: “El corredor és aquell que sempre arriba a la meta i que no defalleix, no s’atura mai davant d’un obstacle, sinó que el que fa és buscar una solució.” Això precisament és el que fa Carles Campins.
