Text del 2001
“La forma que té un poble d’entendre la llei és intrínseca a la forma d’entendre la vida i la societat”.
L’any 1999 Francesc Lluís Bonatti va obrir el despatx que ara dirigeix, un despatx jove que va néixer amb una clara vocació de servei: “La nostra idea sempre ha estat la mateixa, convertir el bufet en una moderna empresa de serveis jurídics que no perdi mai de vista les essències d’un despatx professional d’advocats.” Actualment, doncs, les cinc persones que hi treballen tenen molt clar el que ofereixen als seus clients: “Tenim un paquet de productes dirigits a uns àmbits concrets i específics de l’activitat empresarial i econòmica i ens concentrem a donar-los una gran qualitat. Des d’aquesta perspectiva, intentem integrar els departaments del despatx amb uns protocols de feina entre les diferents àrees que permetin desenvolupar una tasca molt especialitzada i àgil, però sense perdre la perspectiva global de l’empresari.”
Del que es tracta, doncs, és que el client tingui tots els elements necessaris per gestionar correctament la seva empresa: “Toquem des d’aspectes de caire juridicomercantil, com pot ser un problema de contractació, fins a la gestió de la comptabilitat de l’empresa. A més, també volem tenir sempre resposta a la pregunta que el directiu es fa contínuament i que no és altra que com va la seva empresa.”
I encara cal afegir a tot això serveis molt més puntuals: “Ens demanen consultories fiscals o laborals i reestructuracions i successions d’empreses familiars, entre d’altres.” I el que és més important, “el Departament Judicial treballa la part conflictiva de totes aquestes situacions, és a dir, que la mateixa capacitat que tenim per assessorar és la que també demostrem per defensar als tribunals i davant de l’Administració, dels òrgans arbitrals i de les juntes de consum.”
A més, alguns dels seus clients són els propis companys: “Tenim força experiència i una gran preparació en temes de penal econòmic, de forma que col·laborem també amb despatxos d’advocats mercantilistes que prefereixen confiar aquests casos a professionals com nosaltres.”
La joventut del bufet no sembla contradir-se amb l’experiència que ja tenen els seus advocats a l’hora de portar temes davant dels tribunals, de manera que no els ha espantat la nova Llei d’enjudiciament civil: “Com que precisament venim de la tradició penal, l’oralitat no ens planteja gaires problemes; de fet, ens sembla una millora del procediment civil. El penal sempre ha tingut aquest tipus de funcionament, buscar a fons la realitat del conflicte que es debat en aquell moment.”
De ben segur que la implantació no serà tan còmoda per a tothom: “La forma d’interrogar, d’intervenir, el problema de la confessió dels codemandats… tot això s’ha vist substituït en aquest procediment oral i penso que és un avenç, però encara queden a l’Administració de justícia algunes coses per acabar de resoldre.” I una d’aquestes és precisament “una profunda reforma del jutjat i de l’oficina judicial. Hi ha, per exemple, partits judicials que tenen endèmicament el problema de la manca de jutges que s’hi estableixin durant un període llarg de temps.”
Amb els mitjans informàtics no n’hi ha prou per suplir la falta de personal: “Cal posar més mitjans humans, perquè un jutjat no és res més que una oficina formada per persones i no els hem de demanar una voluntat èpica a l’hora de desenvolupar la tasca que se’ls encomana. Nosaltres tractem amb individus i no amb ordinadors, per molt que siguin un reforç imprescindible, però a vegades ens trobem amb el problema que la persona amb qui hem de tractar està absolutament desbordada de feina.”
Falta, doncs, més gent a l’Administració de justícia, “gent més motivada, que faci la feina de gust i no que se li demani un voluntariat, perquè en aquests moments molts funcionaris de jutjat estan suplint la manca de personal i de recursos amb el seu esforç. Es tracta de tenir una justícia àgil, immediata i que el ciutadà la percebi específica en cada cas, que vegi una resolució treballada i decidida amb tranquil·litat.”
El dia a dia, en general, s’està judicialitzant i no tota la societat ha fet el canvi de mentalitat que caldria per entendre aquesta nova forma de viure: “Ara, des de la vida d’un ciutadà qualsevol –que té uns recursos a les mans per reclamar moltes coses– fins a la vida política –en què les actuacions dels jutjats i les responsabilitats penals hi estan tenint força a veure–, tot es veu des del prisma de la judicatura. Però crec que una part important de la població encara no ha entès que la vida moderna inclou una judicialització important de tot, i que això també ha de portar un canvi de mentalitat respecte a la justícia.”
L’accés als tribunals s’ha de saber utilitzar com cal, i “encara no sabem respectar-lo prou com un mecanisme de solució dintre de l’àmbit d’un poder independent de l’Estat. El que fem és instrumentalitzar el jutjat per resoldre-hi temes que s’haurien de resoldre fora.” Tot plegat, unit al problema atàvic de la lentitud de la justícia, porta una barreja de conflictes que no ajuda gens a cap de nosaltres: “I això sense tenir en compte la intervenció de la premsa, que moltes vegades acaba ficant-se pel mig i donant una informació que no és del tot correcta. He llegit alguns articles sobre actuacions judicials que no tenien absolutament res a veure amb la Llei d’enjudiciament civil o criminal. La justícia està plena de matisos i hi ha detalls que no es poden ometre perquè aleshores s’ofereix una imatge distorsionada del que està passant a dins d’un jutjat.”
Francesc Lluís Bonatti i els seus companys provenen d’una formació en què el dret comunitari ja ocupava un lloc important, però tot i així les connexions dels seus clients amb l’estranger han fet que es veiessin obligats a seguir ampliant coneixements en aquest àmbit: “Vaig tenir tres grans mestres, Lluís Humet, Daniel Roca i Josep Prat. Vaig aprendre molt d’ells i el dia que vaig independitzar-me en Daniel em va dir que el que no hi havia temps per fer de dia es podia fer de nit, de manera que m’hauria de passar moltes vigílies estudiant, i això és el que m’ha calgut fer en més d’una ocasió.”
I les formes i les metodologies de treball es van acostant entre els diferents països de la Unió Europea. “No crec, tanmateix, que arribem a assimilar el dret anglosaxó al continental, perquè és quelcom cultural, que neix amb la societat, i que s’extingirà el dia que aquesta desaparegui. Parlem de dues cultures molt diferents. No crec que nosaltres arribem mai a ser com ells ni ells com nosaltres, encara que hi haurà un percentatge de coses que sí que anirem assimilant pel fenomen de la globalització, però no crec que siguem mai iguals, perquè la forma que té un poble d’entendre la llei és intrínseca a la forma d’entendre la vida i la societat.”
