Text del 2002
Molts malalts no necessiten únicament una atenció física, sinó també una atenció espiritual
Salut i fe es combinen en la fundació Infermeria Evangèlica (Enfermería Evangélica, Fundación Privada). D’entre els seus responsables són Armand Urrutia Agraz i Samuel Fabra Mestre, metges, i Josep Monells Mateu, pastor evangèlic, qui ens explicaran com funciona aquesta combinació tan especial.
El doctor Armand Urrutia ens fa cinc cèntims de la història de la Fundació, nascuda el 1879, que ell ha acompanyat al llarg de 40 anys. El seu relat està molt lligat al de la història del nostre país: “Quan es va crear l’entitat acabàvem d’estrenar una nova constitució que, per primera vegada, concedia una certa llibertat religiosa a Espanya. Fins aleshores, l’única religió permesa era la catòlica.” Aquest fet havia tingut inevitables conseqüències: “Tots els hospitals oficials estaven en mans de religiosos catòlics. El canvi polític no implicava necessàriament, però, un canvi de mentalitat.” En conseqüència, es produïa un fet molt injust, i és que “els malalts de confessió evangèlica eren maltractats en aquests centres sanitaris.” D’aquí que un grup de pastors evangèlics prengués la iniciativa de “crear una fundació amb un centre per atendre els malalts evangèlics, on es poguessin sentir com a casa.” La discriminació religiosa del segle XIX ha quedat enrere, afortunadament, però els nostres protagonistes continuen gestionant l’hospital, no en va “els pacients evangèlics s’hi troben més còmodes.”
Ara bé, a la Infermeria Evangèlica no tenen cap intenció de repetir els errors històrics. En aquest sentit, el pastor Josep Monells ens comenta que “des dels seus orígens, l’Església evangèlica sempre ha aplicat els principis democràtics per sobre de tot.” Així, el seu hospital ha estat des del principi obert a tota mena de malalts, independentment de la seva religió: “De fet, la majoria són no evangèlics. Entre el nostres pacients també hi ha molts religiosos catòlics.” Aquesta postura oberta també es plasma en la plantilla del centre: “Ni tan sols el 30% dels facultatius són protestants.”
En cap moment han pretès aïllar-se de la resta del món: “Tenim un concert amb l’Institut Català de la Salut i formem part de la Xarxa d’Utilització Pública de Catalunya de Centres Sociosanitaris. Pel que fa a malalts aguts, cada hivern col·laborem amb l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, en el marc del Pla d’Urgències Hivernals del Servei Català de la Salut. D’aquesta manera, doncs, ajudem en la descongestió d’aquest gran hospital barceloní, que en aquesta època ha d’atendre un gran nombre de malalts respiratoris. Un cop ja se’ls ha sotmès als tractaments inicials i es troben més compensats, poden desviar-los a casa nostra. Aquesta mena de mesures també contribueix a reduir les llistes d’espera.” En algunes ocasions, es produeix el procés invers: “Destinem als grans hospitals de la ciutat els malalts que no estem capacitats per atendre nosaltres mateixos.”
“quant a l’atenció sociosanitària, disposem entre d’altres unitats, de la Unitat de Medicina Pal·liativa. En aquesta, són atesos malalts el procés patològic dels quals ha arribat a un punt on no se’ls pot oferir altra cosa que l’alleujament dels seus patiments físics i psíquics. També s’ha d’atendre l’entorn familiar del malalt.”
L’hospital gestionat per la Fundació, on treballen més d’un centenar de persones, disposa de “120 llits, a més de despatxos de consulta externa, que funcionen constantment, les 24 hores del dia. També tenim un laboratori d’anàlisis clíniques, un servei de radiologia i uns quiròfans que treballen a ple rendiment. Desenvolupem també molta feina pròpia d’un ambulatori.” Són molts els estudiants de medicina que “han passat per casa nostra per fer-hi ajudanties. Al nostre hospital poden cursar els crèdits de pràctiques que els exigeixen a la facultat.” És més, aquesta fundació barcelonina també té cura de la formació continuada del seu personal: “Recentment hem conclòs el tercer curs de medicina pal·liativa. Tots els metges de l’especialitat estan convidats a les nostres classes, impartides per professors experts, que acostumen a tenir un grau d’assistència força elevat.”
El doctor Samuel Fabra, director de l’hospital, recorda que, en el passat i arreu, “als centres sanitaris evangèlics hi havia la capellania, on un pastor atenia tots aquells que li demanaven auxili. Actualment, nosaltres celebrem un culte obert cada diumenge, organitzat per les esglésies evangèliques. Tots els pacients ingressats hi estan convidats. D’altra banda, disposem d’una edició de l’Evangeli de sant Joan, impresa per l’hospital, a disposició de tots els qui s’estan a casa nostra.” Ara bé, “actualment, com que la majoria dels pacients són catòlics, mantenim molt bona relació amb el rector del barri. Sempre que un malalt ho requereixi, l’anem a buscar.”
El pastor Josep Monells es mostra convençut de la necessitat de “retrobar la figura del conseller pastoral. Molts malalts no necessiten únicament una atenció física, sinó també una atenció espiritual. En general, a l’home modern li cal algú que se l’escolti.” Aquesta necessitat esdevé particularment urgent en el cas dels malalts pal·liatius: “La medicina científica no és suficient. Els homes i dones de fe, a més del recolzament familiar, necessiten suport espiritual.”
Aquests professionals de la salut tenen molt clar que, “al llarg dels darrers 50 anys, la medicina ha experimentat un canvi molt notable, no tan sols des del punt de vista científic.” Al seu parer, s’ha produït una evolució molt evident sobretot en “el tractament que reben els pacients i la seva relació amb els facultatius.” Resumeixen que hi ha hagut “canvis positius i negatius.” El doctor Armand Urrutia recorda els seus primers anys d’exercici, en què “ni la ciència ni els mitjans estaven tan avançats, però hi havia un contacte molt humà amb el malalt i les famílies, una gran intimitat. Acompanyàvem els malalts fins al darrer moment.”
Per al seu company, “la qualitat de les persones” juga un paper determinant en aquesta qüestió. Reconeix que “la medicina, cada cop més tecnificada, deixa una mica de banda el contacte personal. D’altra banda, la massificació dels centres mèdics provoca que els metges tinguin cada cop menys temps per atendre els malalts.” No obstant això, es mostra optimista: “He detectat que els metges joves, acabats de llicenciar, concedeixen als seus pacients un tracte excel·lent. En certa manera, aquests professionals supleixen la tasca que abans desenvolupava el metge de la família.”
Els membres de la Infermeria Evangèlica són conscients de les seves limitacions, però tenen molt clar quina és la seva prioritat: “Oferir una medicina que excel·leixi pel contacte humà. Si alguna cosa ens distingeix és el fet de conèixer cada pacient personalment, amb nom i cognoms. El malalt es mereix la nostra reverència.”
